La salut mental l’hem d’encabir en el que denominem les ciències humanes. Atès que hom presumeix que l’interrogant sobre el que és normal i anormal va referit a la salut mental dels que tenen ment, òbviament. I de manera específica a la ment humana, sense menystenir, però, que altres éssers vius tenen ment, també, infinitament menys complexa que la humana. Si parlem de salut mental ens referim als humans dotats de ment humana susceptible de tenir salut o no tenir-la.

Què s’entén per salut mental?

La Organització Mundial de la Salut (OMS) va definir la salut mental, per primera vegada el 22/7/1946. La definició de salut mental és «l’estat de complet benestar físic, mental i social, i no només com l’absència d’afeccions o malalties». Aquesta asseveració es recull en el preàmbul de la Constitució de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la qual es va signar en aquesta data. Va ser signada pels representants de 61 estats durant la Conferència Internacional de la Salut celebrada a Nova York. L’entrada en vigor d’aquesta constitució es situa en data 7/4/1948.

Aquest «estat de benestar complet» no és considerat estàtic sinó dinàmic. En raó de la realitat biològica, física i química, de la realitat corporal humana, talment com de la realitat mental i social. Totes elles son dinàmiques i s’interactuen les unes amb les altres, per molt que puguin travessar moments estàtics -més llargs o més curts. En conseqüència, aquest estat dinàmic de benestar es pot veure afectat i sotmès a variacions de diferent signe.

La salut física descansarà sobre el correcte funcionament dels òrgans, aparells i sistemes del cos humà. Atès que aquest bon funcionament aportarà l’energia escaient per viure la vida amb satisfacció. Si s’hi dona, la satisfacció, estarem dins l’estat de benestar, mental, que ha de permetre una vida de gaudi personal, de treball i de relacions. En l’àmbit de les relacions saludables s’esdevé la salut social. Naturalment, els llindars de cada aspecte de la vida s’hauran de definir individualment. No hi ha normes uniformes.

Amb posterioritat a la definició de la OMS ha anat sorgint la consideració del quart pilar de la salut integral: el benestar espiritual. Molts experts en salut mental consideren que el benestar espiritual és factor de salut, -no només mental-, atès que genera beneficis fisiològics i psicològics mesurables.

Què s’entén per normalitat?

Si anem primer a l’etimologia de la paraula trobem que «norma», en llatí, fa referència a «l’escaire usat pels fusters i els paletes». Escaire que serveix per fer línies rectes. Talment com a la «regla, model, precepte, mandat o guia de comportament». «Norma» sembla ser un préstec grec del mot originari «gnorímon», «el ben sabut», «el totalment conegut». Així, el significat de «normalitat» s’inscriu en aquesta història etimològica de «rectitud», «regla».

En ciències humanes la normalitat es considerada des de tres vèrtex. L’estadístic, que consideraria la normalitat com allò que succeiria amb més freqüència dins d’una distribució donada. El sociològic, en què la normalitat és una convenció instaurada en un espai-temps donat que, per tant, pot canviar. El psicològic, que avalua la funcionalitat i l’adaptabilitat ‘relativa’ de l’individu al seu entorn.

En resum, la «normalitat» és més relativa que absoluta, més dinàmica que estàtica, també. Si bé la normalitat és una referència, en ciències humanes, no es pot considerar infal·lible. Si «l’estat de coses» -wittgensteinià- canvia, la normalitat d’aquest nou estat de coses també canviarà. Els fets que es derivaran d’aquest nou estat de coses, serà diferent i, en conseqüència, la normalitat estadística, sociològica i psicològica, també.

En salut mental el criteri darrer pot venir definit pel vèrtex psicològic i, al capdavall, per l’autovaloració individual. Serà el propi individu qui pugui estar en condicions d’avaluar si el seu estat és normal o no. Certament, si parlem de salut mental, però, hem de tenir en compte els agents de la salut mental, els professionals de la salut mental. Som éssers comunitaris, dialogals. Per tant, l’autoavaluació de normalitat individual haurà de trobar-se, verificar-se, en la situació relacional de l’individu amb els agents de salut mental comunitària. Llevat que l’individu hagi renunciat a la vida dins del sistema comunitari.

Què s’entén per anormalitat?

Si apliquem els tres vèrtex esmentats l’anormalitat vindria definida, sociològicament parlant, pel que queda fora de la norma establerta. Estadísticament parlant, pel que queda als extrems de la distribució de freqüències, en una campana de Gauss, per exemple. Psicològicament parlant pel que l’individu consideraria anormal. Nogensmenys, llevat del vèrtex estadístic que és inqüestionable, les dades son dades estàtiques, els altres dos vèrtex son més dinàmics. Veiem-ho.

La perspectiva sociològica aporta una avaluació normativa que està sotmesa a un «temps i espai» concret i que no està exempta de pluralitat. Cada cop més el pluralisme és present en un «espai-temps» determinat, de manera que el que es convé «normal» no és una convenció absoluta, unànime. Més aviat és relativa i subjecta a crítica constant. El que el poder hegemònic establert considera normal, l’oposició al poder en pot discrepar, i viceversa.

La perspectiva psicològica abasta aquestes dues dimensions: la individual i la comunitària. La del individu que s’autoavalua i la dels agents comunitaris que l’avaluen des de fora del subjecte. Poden trobar-se, poden estar d’acord en la consideració «d’anormalitat» o no, l’individu i l’agent de salut mental comunitària. Dependrà del grau de consciència de sofriment, d’absència de benestar, que tingui l’individu, per valorar si hi ha -o no- acord amb els agents de salut.

Normalment, hom considera que a major conservació de salut mental, si hi ha patiment emocional, no hi ha cap necessitat de negar-lo. Per contra, a major falta de salut mental, essent el patiment emocional molt dolorós, pot haver necessitat de negar-lo. És aquí, quan pot haver desacord entre l’individu i l’agent de salut. L’anormalitat pot ser vista des de fora, però no des dins del subjecte. Encara que aquesta circumstància també no seria sempre estàtica, sinó que podria ser dinàmica, canviant.

Normalitat i anormalitat en salut mental?

La normalitat i l’anormalitat vindran definides per la continuïtat de la «regla», en primera instància, de la pròpia regla individual. És el propi subjecte individual qui ha de valorar si hi ha cap discontinuïtat en la «norma» de la seva vida. Evidentment, si aquest subjecte està en condicions de salut «normals», si no ha entrat en un estat d’alteració mental psicòtic devastador, per exemple. Si hi hagués entrat, sovint és l’entorn familiar de l’individu en estat mental alterat qui avalua l’alteració i qui sol demanar ajut als agents comunitaris. En condicions normals, la pèrdua de la regla de «normalitat», altrament dit, de benestar, és la que guiarà l’individu en l’avaluació del seu estat d’anormalitat.

Si sociològicament parlant és discutible la «normalitat» o «l’anormalitat» d’una convenció, especialment, en societats plurals, aquest pluralisme, també pot donar-se a nivell individual. Què volem dir? El propi subjecte individual pot veure’s en una situació dinàmica de preguntar-se a propòsit de la seva normalitat o anormalitat. En uns moments pot considerar que sí que és normal quina situació mental sigui i en altres, no. En aquest sentit la consulta als professionals de la salut mental pot ajudar a situar-se millor, més objectivament, davant dels propis interrogants.

En l’altre pol, els professionals de la salut mental també poden situar-se de manera plural respecte de la normalitat o anormalitat. Hi ha protocols procedimentals en salut mental que avaluen les condicions de pèrdua relativa de salut mental i la manera de capgirar-la. Tanmateix, la manera d’intervenir-hi pot diferir d’uns a altres professionals i, implícitament, també la manera de l’avaluació. L’avaluació de la normalitat o anormalitat en psicologia s’ha de produir en el si d’una interacció relacional, pacient-professional. Aquesta interacció estarà tenyida pel grau de connexió empàtica entre l’un i l’altre que necessàriament serà diferent depenent de llurs protagonistes.

Normalitat i anormalitat, relatives?

Sí, sempre serà relativa tant la normalitat com l’anormalitat d’una situació encabida en ciències humanes i, per tant, en salut mental. Aquesta relativitat de la normalitat i l’anormalitat no treu que tant l’una com l’altra puguin ser inductores de patiment emocional. Hom podria pensar que només l’una, la consideració de l’anormalitat, però una mirada atenta i afinada, pròpia o aliena, o les dues, pot verificar-ho. Que el patiment emocional també pot estar present en la aparent normalitat.

La normalitat o l’anormalitat per si soles no poden dictar la presència o l’absència de benestar emocional i, menys, com deia l’OMS, benestar «complet». El dinamisme intrínsec de la vida humana especialment en les societats globals postmodernes pot atacar l’estat de benestar complet. La condició de liquiditat -seguint Bauman- de les nostres societats pot modificar el vulnerable estat de benestar fàcilment. Per tant, la normalitat o l’anormalitat d’un estat de coses mental no pot ser criteri absolut d’autoavaluació o heteroavaluació. I filant més prim, tampoc no ho pot ser l’estat de benestar complet, entre altres raons, perquè potser l’estar de benestar complet no és infal·lible.

Més enllà de la normalitat i l’anormalitat.

La normalitat i l’anormalitat en salut mental ens convida, doncs, al discerniment més profund, en solitari, o acompanyat, de les condicions del nostre benestar. Què fa que el nostre benestar sigui o no sigui complet? A què és relatiu el nostre benestar? De què en depèn? Altrament, de què depèn la nostra falta de benestar? De quines condicions de normalitat o anormalitat depèn? La resposta a aquestes preguntes pot guiar la persona vers un horitzó de possibilitat enllà de les categories de normalitat i d’anormalitat. Vers un horitzó d’autocomprensió que, paradoxalment, por dur vers un benestar relatiu, incomplet, però satisfactori mínimament. Per a algunes persones, l’únic horitzó possible donades les adverses condicions de llurs vides.

Els propis professionals de la salut mental han de transcendir la categorització normal/anormal. Sense negar la possible utilitat de la mateixa, en tant que organitzadora de la realitat, atès que situa les variacions funcionals de la ment humana. Variacions respecte d’una apreciació genèrica. En la intimitat de la consulta amb els pacients, s’espera del psicòleg clínic que pugui donar comprensió al per què del sofriment mental. Comprensió del pacient concret, amb cos i ment -i esperit?-, com a primer pas per a la seva modificació,no d’un perfil genèric que és inexistent.

Facebook

Tweet

Guardar