Podem escollir el que sentim?
Es tracta de nosaltres, els éssers humans, dotats de ment, cos i esperit, -altres diuen éssers bio-psico-socials- ubicats com estem en un context social. Les nostres llars, les nostres comunitats, les nostres societats on, sovint, interactuem amb altres éssers humans. En aquest brou de relacions ens fem conscients, especialment, de que sentim i del què sentim. També podem ser conscients del que sentim sense interactuar amb altri, però ens fem especialment conscients en la relació interpersonal, sia poc o molt estreta. Podem escollir el que sentim?
Què s’entén per sentir?
Els humans som éssers «sentints». Què significa sentir? Si anem a l’arrel del mot, ens trobem que deriva del llatí «sentire» amb el significat inicial de «percebre per mitjà dels sentits». Aquesta significació original ja il·lustra de la implicació corporal del mot. Sentir seria una facultat humana mercè a la dotació de cos. El sentir seria secundari a la corporeïtat. I està clar que el cos ens situa en un mon que ens circumda, ple d’objectes i de subjectes.
La percepció que ens atorguen els nostres sentits, però, no és motiu suficient per fer-nos sentir. És el que pot moure’ns en primer lloc, tanmateix el que ens mou a sentir és la nostra ment. La por, la tristesa, la gelosia, l’atracció, la ràbia, la vergonya, la culpa, l’enveja, l’amor, l’esperança, etcètera son producte de les nostres interpretacions. I les interpretacions son resultat d’accions mentals. La nostra ment és susceptible d’avaluacions cognitives i emocionals dotada com ho està de raó i emoció.
Les nostres emocions i els nostres sentiments apareixen, especialment les primeres, abans que puguem decidir res racionalment. Les emocions son reaccions internes que ens mouen en una direcció, ni que sigui exclusivament mental, o ens mouen a accions que impliquen el cos. Els sentiments, per contra, son fruit d’una valoració més contextualitzada que compromet més la integració de l’emoció i el pensament.
Podem escollir el que sentim? Si el que sentim fa referència a les nostres emocions, la resposta és que les emocions se’ns imposen de dins estant. Si el que sentim es refereix als nostres sentiments, la resposta és una acció mental que requereix més consciència que la de la pura emoció. Sense menystenir que podem ser ben conscients de les nostres emocions.
L’adequació dels nostres sentiments i emocions.
En filosofia es concep una de les teories de la veritat com l’adequació entre allò que es diu de la cosa i la cosa mateixa. Si jo dic que la neu és blanca hom tendeix a pensar que dic la veritat, perquè la condició de blancor s’adiu a la neu. Però son adequats els nostres sentiments i les nostres emocions? És a dir, es corresponen amb la realitat «externa» a nosaltres? O son fruit de les nostres construccions mentals que res tenen a veure amb la realitat que ens envolta?
El primer que podríem dir és que les emocions i els sentiments son reals dins nostre. Ens ocorren per dins i podem afegir que, sovint, davant del contacte amb el món que ens envolta: persones, objectes, circumstàncies. Davant de la realitat que ens envolta, sentim emocions i sentiments. Tanmateix, no hi ha cap garantia de que el que sentim sigui proporcional amb els fets que ens envolten. Podem sentir por o ansietat davant d’una circumstància que no sigui ansiògena. Gelosia davant d’una realitat que no sigui provocadora de tal emoció. O vergonya per por a fer el ridícul en una situació social. O alegria per quina cosa sigui. Etcètera.
Nosaltres sentim el que sentim però la realitat no avala l’adequació de tal reacció emocional. Sinó que som nosaltres que veiem la realitat d’una manera tal que ens fa sentir el que sentim, tant en positiu com en negatiu. La prova és que davant d’una mateixa realitat externa, una persona pot sentir «x» reaccions mentre que una altra persona en sent «y». El fet diferencial rau, doncs, en la interpretació de la realitat que a un li fa sentir emocions positives i a l’altre negatives.
Per què sentim el que sentim?
Fent una analogia amb el món de la informàtica podríem dir que els humans tenim processadors mentals que son susceptibles de reaccionar emocionalment. Cada humà té el seu processador i tot i que tots els humans en tenen, no tots els processadors son idèntics, no reaccionen igual. Les nostres ments es nodreixen de les experiències que assolim al llarg de la vida. Aquestes experiències, bàsicament, de satisfacció i d’insatisfacció, impregnen les nostres memòries -sobretot la memòria implícita– i configura el nostre «saber no pensat» (Christopher Bollas). Intuïtivament es pot percebre que a més experiències de satisfacció s’organitzarà una emocionalitat més confiada. I a més experiències d’insatisfacció, una emocionalitat més desconfiada o desorganitzada. Això és especialment veritat per a les primeres experiències de la vida infantil.
El que ocorre és que sobre aquest pòsit primerenc del primer bressol emocional s’instaurarà l’aprenentatge social posterior, configurat pel primer. Les relacions personals i socials i les experiències de vida posteriors poden ajudar a modificar el pòsit primerenc, tant per bé com per mal. Els èxits, els fracassos, en els diferents àmbits de la vida (personal, familiar, d’estudis, laboral, etc) modularan, fins a cert punt, la dotació emocional inicial. Així, les nostres reaccions emocionals en el nostre moment present seran el resultat del marge de llibertat que ens resti respecte del nostre condicionament.
La nostra reacció emocional actual es nodreix de sensacions, sentiments, expectatives, creences, necessitats, de les que no sempre tenim plena consciència. És més, poden ser inconscients. Aquesta configuració emocional ens condicionarà a reaccionar no tant al que ens succeeix quant al que significa per a nosaltres, àdhuc al que necessitem sentir. Ens preguntàvem: podem escollir el que sentim?
No podem escollir el que sentim.
La nostra emocionalitat no la podem escollir, se’ns imposa de dins estant. Dèiem que som raó i emoció. L’emoció ens determina, es cola dins nostre sense demanar permís. Reaccionem d’acord amb els nostres condicionaments interns, fruit de la nostra història vital. Tanmateix som raó, pensament, també. Quin marge d’acció té el nostre pensament respecte de la nostra emoció? És una pregunta especialment significativa respecte de la presència de les emocions negatives, perquè ens fan patir més que les positives. Tot i que també aplica a les emocions positives, sense dubte.
Què passa si sento gelosia? No puc negar-la, la gelosia; però puc provar de decidir què faig amb l’emoció. Què expresso o què no expresso, amb la paraula -o amb el silenci-, amb el comportament; què puc comprendre de la seva aparició. De què m’informa de mi mateix? Què passa si sento ràbia? Tampoc la puc negar, és una emoció massa invasiva, però puc reflexionar respecte de l’oportunitat d’expressar-la o no, i com fer-ho. Àdhuc puc pensar respecte de la conveniència de no respondre de manera automàtica i agressiva; de donar-me temps per no deixar-me dur per la revenja. I si pensem en positiu, si sento agraïment, què passa? Què faig amb l’agraïment? L’expresso, com?; amb la paraula?, amb els gestos?, amb el comportament? O no l’expresso però tracto d’entendre per què el sento? Com és d’important per a mi allò que l’ha despertat.
Poder posar pensament a les nostres emocions i als nostres sentiments és un benefici indubtable per al nostre creixement personal; perquè son una oportunitat d’autoconeixement. Ens informen de com estem configurats per dins.
Sí podem escollir què fem amb el que sentim.
No podem negar les nostres emocions, entossudir-nos en no sentir-les. Encara que ho intentem se’ns escolaran d’alguna forma en la nostra realitat interna, en forma de malestar psíquic; àdhuc psicosomàtic. En conseqüència, el camí més savi és el de introduir la reflexió. La reflexió sí la podem escollir! Poder pensar respecte del que ens passa per dins és el primer pas per poder escollir quina conducta despleguem en relació a les nostres emocions.
A la vida sentimental ocorre sovint que el comportament de la parella ens pot decebre o fer enfadar, àdhuc ens pot fer témer el desamor. Aquestes emocions, que si son reiterades poden organitzar sentiments, ens poden dur a interpretacions respecte de la parella que siguin errònies. Poden organitzar judicis de valor sobre l’altre que no s’adiguin amb la realitat del que li passa a l’altre realment. Son mostres de la nostra interpretació i, en conseqüència, del que ens passa a nosaltres amb el comportament de l’altre.
És el moment d’escollir la reflexió: què m’està passant amb el que percebo de la meva parella? Què m’està tocant -per dins- de mi? Per què em decebo?, per què m’enfado?, per què em pregunto si ja no li importo? I organitzar el comportament que consideri més oportú.
Del que es tracta, doncs, és d’escoltar les nostres emocions i els nostres sentiments. Especialment es tracta d’escoltar les nostres emocions més invasives, d’abraçar-les, abans que negar-les, i no actuar de manera mecànica, automàtica. Cosa que és aplicable, particularment, a les emocions negatives que poden posar en marxa el pitjor de nosaltres mateixos si ens hi deixem endur.
I la consulta psicològica, quan?
La consulta al psicòleg clínic serà escaient quan les emocions ens determinin completament i no siguem capaços d’introduir-hi la reflexió quan surten a l’escenari mental. La consulta psicològica, anar al psicòleg reiteradament, per exemple quan es fa un procés psicoterapèutic, aporta un entrenament reflexiu d’alt valor. Un entrenament a reflexionar que, en companyia del tècnic en salut mental -com ho és el psicòleg clínic-, té l’avantatge de tenir un acompanyant. Un acompanyant per poder afrontar el que en solitari potser defugiríem. Hi ha emocions que son especialment incòmodes o difícils d’entomar o de suportar i que preferim arraconar-les, ajornar-hi l’enfrontament. La mà experta del psicòleg clínic pot proveir de l’estat d’ànim que el pacient a soles no és capaç de desenvolupar.
El procés de creixement personal que comporta una bona relació psicoterapèutica -en el format que sigui- podria dur al pacient a ser més lliure. Per què? Perquè si el pacient és capaç d’entendre, d’abraçar, les seves emocions -especialment les negatives-, podrà sentir-les sense que governin la seva conducta. És el que aporta la consulta psicològica que determina la conveniència de desplegar un ajut psicoterapèutic psicoanalític, atès que instaura la perspectiva del tercer. Què significa això? Que ajuda a observar -i a reflexionar- el que ocorre en l’espai de la sessió psicoterapèutica, en la interacció pacient-psicoterapeuta.
