La pràctica meditativa es caracteritza pel silenci, per la introducció de la quietud silenciosa en el brogit de la vida contemporània. El 21 de desembre s’ha instaurat com a dia mundial de la meditació, des que l’any passat l’Assemblea General de la ONU així el va declarar. La mateixa ONU considera que són milions de persones els practicants de la meditació arreu del món: entre 200 i 500 milions de persones. Poca cosa en una població mundial de 8 mil milions de persones. Però hi són.

Persones d’arreu del món la practiquen, la meditació. Podem pensar que persones de condicions, cultures -i religions- diferents poden estar practicant-la simultàniament en diferents indrets del planeta. La ONU té, des de 1952, una sala de meditació, inaugurada per Dag Hammarskjöld. El dia de la seva inauguració, va dir: “tenim entre nosaltres un centre de quietud rodejat de silenci». La meditació és, així, una pràctica de quietud silenciosa.

Què és la meditació?

Què és aquesta pràctica meditativa que realitzen tantes persones d’arreu del món? Si són persones les que la practiquen vol dir que són éssers humans dotats de cos i ment, i altrament, de cos, ment i esperit. La condició corporal de l’ésser humà el predisposa a l’acció en el món, al moviment del cos en l’espai. La condició mental el disposa al moviment de pensaments, sentiments, sensacions, emocions. Cos i ment s’interrelacionen de manera estreta, així, el cos influencia la ment, i l’acció de la ment es transmet al cos.

L’estar en el món en cos i ment ens disposa a la interacció social amb altres éssers humans que també estimulen la nostra dotació cos-ment. Així, la nostra ment i el nostre cos poden estar ben actius, cadascun al seu nivell, i interactuar l´un amb l’altre. La dimensió d’esperit, que no és defensada per tothom, pot incidir, també, tant en la ment com en el cos. I, secundàriament, en les nostres interaccions amb els nostres congèneres. Talment com la relació amb els altres pot dur-nos a contactar amb la dimensió d’esperit.

La meditació es caracteritza, majoritàriament, per deixar el cos ben quiet, immòbil, lliure de l’acció i del moviment. Minoritàriament, hi ha les pràctiques meditatives que es despleguen amb el moviment del cos. La meditació es realitza, especialment, immobilitzant el cos: bloquejant per un temps la possibilitat de moviment que té, seient. Paral·lelament, la ment ha de quedar tan quieta com li sigui possible. En la meditació, es tracta, doncs, d’aquietar cos i ment; i esperit. Usualment, l’aquietament de la ment durant la meditació es veu facilitat per l’adreçament de l’atenció a la respiració i a la repetició d’una paraula. Aquesta paraula rep diferents noms segons la tradició espiritual de referència; entre elles destaca el popular mot «mantra».

Origen de la meditació.

La meditació té un origen multicultural, tot i que majoritàriament es considera pròpia de les tradicions orientals. L’hinduisme, a la Índia, és la tradició primerenca en usar la meditació com a pràctica espiritual. Els textos dels Vedes hi fan referència entre 1500 i 500 aC. El ioga, que es sistematitzarà com a tècnica psicofísica i espiritual, incorpora la meditació en la seva pràctica. Concretament, és el setè pas (dhyana) de l’Asthanga Ioga, els 8 passos del sistema d’espiritualitat compilat per Patanjali (segle II a.C.). Samadhi, l’experiència directa de la veritat última, superant la dualitat subjecte objecte, és el vuitè i darrer pas de l’Asthanga Ioga.

El budisme originari de la Índia, es sistematitzarà de manera diferenciada de l’hinduisme indi a partir de Siddharta Gautama, el segle VI a.C. Siddharta Gautama, el Buda, donarà origen a la tradició budista que també utilitzarà la meditació com a eina per a assolir la realització espiritual (samadhi). De la Índia passarà a altres països: Sri Lanka, Tibet, Xina, Japó i altres països dels sud-est asiàtic. A la Xina, el budisme chan utilitzarà els ensenyaments del Buda harmonitzant-los amb el taoisme. D’aquesta nova tradició, el budisme chan, sorgirà la pràctica de la meditació zen, amb l’èmfasi en la meditació asseguda (zazen) per assolir el nirvana.

Altres tradicions religioses més tardanes, com el cristianisme, el judaisme i l’islam tenen pràctiques espirituals que es poden assimilar a la meditació. L’oració contemplativa silenciosa, en el cristianisme, mitjançant la quietud mental, pretén assolir la unió mística de la creatura amb Déu. La Kavanah en el judaisme, que posa l’èmfasi en la concentració de l’oració o dels rituals, l’atenció plena, per fer conscient l’experiència espiritual. La muraqaba en l’islam que, mitjançant dhikr -la repetició dels noms de Déu- i la concentració, pretén assolir la unió amb Déu.

La meditació a occident.

El context originari de la meditació són les tradicions de saviesa i espiritualitats del món oriental. Amb posterioritat s’hi han afegit pràctiques del món occidental que també estan arrelades en tradicions d’espiritualitat. Més tard, i de manera especial a occident, la meditació exportada de l’orient, ha tingut una comprensió més basada en la mentalitat occidental. La progressiva secularització d’occident s’ha interessat per la saviesa ancestral de l’orient tractant de trobar una alternativa al desencantament del món (Max Weber). Desencantament que ha suposat una pèrdua de la dimensió del misteri de la vida en favor de la racionalitat i la ciència.

La meditació respon a aquesta necessitat de benestar que té l’ésser humà; benestar que no s’esgota en el predomini de l’ús de la raó. Precisament, la meditació es basa en deixar de banda el raonament discursiu per entrar en una modalitat de predomini de l’atenció. La pràctica meditativa ofereix la percepció de la realitat de l’aquí i l’ara sense haver de controlar el percebut. La raó sovint pretén categoritzar el percebut, ni que sigui posant-hi noms a allò que es percep. En la meditació, no s’escau entrar en el procés de la ment, dels suggeriments de la raó, de la imaginació, del record. Es tracta de suspendre l’activitat mental, tant com es pugui, i romandre atent a l’ésser, sense atributs.

Aquesta praxi meditativa aporta uns beneficis en la vida personal de qui la practica. Per tal com obre una dimensió d’aquietament que depassa la comuna activitat mental i corporal del subjecte. Aquesta quietud meditativa es pot equiparar a la dimensió d’esperit de les tradicions religioses. Precisament la mentalitat racionalista i cientista d’occident ha explorat els beneficis que suposa la meditació per al practicant. I ha fet troballes que confirmen les intuïcions de les savieses orientals.

Beneficis de la meditació.

La mentalitat occidental necessita veure la utilitat de les coses. En aquest cas, la meditació, per a què serveix? La introducció de l’experiència meditativa aporta beneficis per a la vida del practicant. La reiterada introducció de l’experiència de quietud i el desenvolupament de l’atenció en l’aquí i l’ara ha de deixar petjada, d’alguna manera. De quins beneficis parlem?

La salut mental millora: els indicadors d’ansietat i estrès milloren, es redueixen llurs nivells. Talment passa amb la simptomatologia depressiva que no sigui greu. Afavoreix la reducció de la reactivitat cognitiva i l’evitació conductual. Igualment, millora la capacitat de concentració. El desenvolupament de l’atenció millora la percepció corporal el que es tradueix, també, en una disminució de l’ansietat.

També hi ha referències de milloria del funcionament de l’organisme físic. Immunològicament sembla que contribueix a millorar les funcions immunitàries, a la disminució de processos inflamatoris, a la millora del son. A la disminució de la reactivitat del sistema nerviós autònom, a l’augment de l’activitat de la telomerasa. A nivells més alts de melatonina i serotonina plasmàtiques, etc. Millora la qualitat de vida dels pacients que pateixen dolor crònic, fibromiàlgia i infecció per VIH. Sembla que condueix a una millora simptomàtica en la síndrome de l’intestí irritable, la síndrome de fatiga crònica, les sufocacions, la hiperfàgia relacionada amb l’estrès. Disminueix el desig en l’abús de substàncies. Certament són beneficis que s’han de prendre amb cautela i que no apliquen a tots els subjectes de manera generalitzada.

La meditació s’incorpora en programes pròpiament terapèutics com el mindfulness: Mindfulness Based Stress Reduction (MBSR) creat per Jon Kabat-Zinn. Llurs programes d’atenció plena (mindfulness) pretenen assolir el benestar físic i emocional de les persones que pateixen. Per extensió també s’hi aplica en la teràpia cognitiva basada en el Mindfulness-based cognitive therapy (MBCT).

Troballes cerebrals.

Les investigacions neurològiques en relació a la pràctica de la meditació han explorat diversos mecanismes d’accions dins del cervell. a) El còrtex cingulat anterior, que regula l’atenció. b) La ínsula, concretament la unió temporoparietal, que regula consciència corporal. c) La modulació de l’amígdala per l’escorça prefrontal lateral, responsable de la regulació de les emocions. d) L’activació de l’escorça prefrontal medial dorsal o disminució de l’activitat a les regions prefrontals, implicada en la reavaluació cognitiva. e) L’escorça prefrontal ventromedial, l’hipocamp i l’amígdala, implicats en els processos d’exposició, extinció i reconsolidació. f) L’ escorça prefrontal mitjana, l’escorça cingulada posterior, la ínsula, la unió temporoparietal compromesos en l’autoconcepte flexible.

Els efectes neurobiològics de la meditació que han estat investigats i -sembla que- acreditats serien els següents. 1) La desactivació del mode per defecte de xarxa; que genera pensaments espontanis, contribueix al manteniment del jo autobiogràfic i s’associa amb l’ansietat i la depressió. 2) L’activació de l’escorça cingulada anterior que sustenta les funcions d’atenció. 3) L’activació de l’ínsula anterior associada amb la percepció de la sensació visceral, la detecció del batec del cor i la freqüència respiratòria. Igualment amb la resposta afectiva al dolor. 4) Activació de l’escorça cingulada posterior que ajuda a comprendre el context del qual sorgeix un estímul. 5) Activació de la unió temporoparietal que assumeix un paper central en l’empatia i la compassió. 6) La disminució de l’activació de l’amígdala implicada en les respostes de por.

Troballes cerebrals que acrediten el desenvolupament de la consciència metacognitiva, la consciència interoceptiva, l’acceptació experiencial, l’autogestió, el control de l’atenció, la memòria i la relaxació. Efectes de la meditació com a pràctica de quietud silenciosa.

La pràctica de la meditació.

Si bé la meditació es pot definir com una pràctica caracteritzada per la quietud corporal i mental, no és sinó una experiència subjectiva. La meditació no existeix, pròpiament, més que en l’experiència subjectiva del meditador. No hi ha meditació si no hi ha un subjecte, un meditador, que la posi en pràctica, que faci l’experiència de meditar. Hi ha indicacions, tècniques, per posar en marxa la pràctica de la meditació. Aquestes indicacions es poden recollir en tractats diversos sobre meditació. Però si no es posa en pràctica, si no es fa l’experiència de meditar, no són més que indicacions, paraules. Així, la meditació es realitza en l’experiència de quietud corporal i mental i d’activació de la consciència, de l’atenció plena.

El mòbil que pot dur a la pràctica meditativa pot ser divers. Cerca de benestar personal, cerca de millors condicions de vida, quan hi ha malestar o sofriment mental o físic. Tanmateix, la meditació, en els seus orígens, està vinculada en la recerca espiritual, primàriament. Secundàriament, hom pot trobar beneficis de practicar-la. I és aquest el motiu pel qual s’hi ha incorporat, la meditació, en diversos programes de salut mental i física: el mindfulness.

La meditació de l’orient està estretament lligada a la cerca de la realitat veritable, a la realització de la consciència del misteri en què habitem. Així, la meditació amplia la percepció de la realitat que som, depassant la nostra identificació amb la realitat cos-ment. La meditació ens obre a la contemplació del misteri, del nostre misteri: qui som? La meditació zen, per exemple, empra un koan que el deixeble ha d’entomar en la seva pràctica: «quin era el teu rostre abans de néixer?». Altrament dit: «qui soc jo?». Per això la meditació és la pràctica de la quietud silenciosa.

Facebook

Tweet

Guardar