All you need is love és el títol d’una cançó dels Beatles, escrita per John Lenonn. Va ser publicada el 25 de Juny de 1967, per al primer programa de la BBC, en emissió satèl·lit internacional, «Our world». Posteriorment aparegué com a «single», el 17 de Juliol del mateix any. El contingut de la cançó representava un cant a l’amor universal. Certament, aparegué en ple context cultural hippie.

Què és l’amor?

L’amor és un sentiment propi dels éssers humans que es desenvolupa en la relació interhumana, de manera predominant. Diem predominant, perquè hi ha altres destinataris de l’amor, que no son éssers humans. Entre ells: animals, objectes, conceptes, idees, natura, etc. L’amor humà, però, és el cimal de l’expressió amorosa, entre altres raons perquè permet tant l’expressió com la recepció de l’amor enmig d’una relació interpersonal.

El bressol de l’amor humà.

L’ésser humà neix a la vida social al bell mig d’una relació d’atencions físiques i emocionals sense les quals no podria progressar vers la maduresa. El nadó humà requereix d’un sistema de cures, d’atencions físiques (alimentació, neteja, vestimenta) i de proteccions (habitat adequat per protegir-se del clima). Però no menys importants son les atencions emocionals de contacte físic, de carícies, de la mirada dels curadors (habitualment la mare, secundàriament, el pare). La presència corporal de la mare proveeix el nadó d’un vincle primerenc emocional que nodreix tant o més, que l’alimentació necessària per desenvolupar-se físicament. No només la presència corporal materna sinó la manera en què el cos, i la ment, de la mare es relaciona amb el nadó. La comunicació que s’inicia en la ment de la mare i que es transmet mitjançant la seva corporalitat estimula el fràgil cos-ment del nadó. Mirades, somriures, paraules, gestos, abraçades, petons.

S’han fet experiments que acrediten que l’amor és una necessitat primària. Entre ells, el de Harry Harlow que estudia el comportament dels macacos nadons en relació a la necessitat d’atenció amorosa. Els macacos cerquen el contacte amb una «mare de pelfa» abans que amb una «mare de filferro». Talment com cerquen el contacte amb aqueixa mateixa mare quan senten por. El contacte amb la «mare de filferro», que és la que té un biberó, només el cerquen quan tenen gana. La resta del temps, els macacos busquen la mare de pelfa.

L’absència d’amor o de vincles d’afecte a les etapes primerenques de la vida humana pot tenir conseqüències negatives que deixin empremta de per vida. Concretament els estudis sobre privació emocional mostren com els nens que creixen sense aferrament segur poden desenvolupar dificultats en la regulació emocional i problemes d’autoestima. Igualment tenen major vulnerabilitat a patir trastorns mentals.

L’aferrament, la base de l’amor.

L’aferrament és el que permet que el vincle amorós incipient entre la mare i el fill, es consolidi. Si el vincle es desenvolupa amb seguretat -per al nadó- proveeix al nadó de la confiança suficient per poder explorar el món amb tranquil·litat. L’aferrament a la mare fa d’amarratge segur i permet ampliar-lo a altres curadors, especialment, al pare. Posteriorment es pot estendre a altres figures confiables.

L’aferrament, però, pot no ser segur. John Bowlby i Mary Ainsworth, ambdós interessats en el desenvolupament infantil primerenc, trobaren quatre tipus d’aferrament: segur, ansiós-ambivalent, evitatiu i desorganitzat. M. Ainsworth realitzà l’experiment de la «situació estranya» amb nens petits en absència dels curadors. Els nens amb aferrament segur, mostraven angoixa en absència del curador, però es calmaven quan aquest hi retornava. Els que tenien aferrament ansiós-ambivalent mostraven una intensa angoixa en absentar-se el curador i els costava molt tranquil·litzar-se àdhuc quan aquest hi retornava. Els nens amb un aferrament evitatiu mostraven aparent indiferència tant en l’absència del curador com quan aquest hi retornava. Els nens amb aferrament desorganitzat mostraven reaccions contradictòries i inconsistents en absència i en presència del curador, àdhuc por.

Els tipus d’aferrament condicionen el desenvolupament infantil i, en conseqüència, el comportament del futur adult. Les persones que desenvolupen un aferrament segur, basat en una constància de la cura i en l’afecte, tenen més facilitat per esdevenir emocionalment equilibrats. Les que han organitzat una aferrament ansiós, basat en la imprevisibilitat, poden veure’s empesos a cercar l’aprovació i a témer l’abandó. Els que han organitzat un aferrament evitatiu, amb curadors emocionalment distants, poden témer mostrar-se vulnerables en les relacions i cercar la independència. Els que desenvolupen un aferrament desorganitzat mostren malfiança en els altres i dificultat per a la connexió emocional.

Per què es necessita l’amor?

L’afecte i l’amor rebuts dels altres modulen les pròpies vivències emocionals. L’amor es dona en una relació humana: en què es rep i es dona amor. Rebre amor té efectes mentals beneficiosos. La persona que se sent estimada organitza expectatives de confiança en els altres, d’esperança, el que predisposa al desplegament d’amor vers als altres, també. Així l’amor genera un circuït d’amor que proveeix satisfacció amb un mateix i amb els altres.

L’amor genera una resposta cerebral que no és sinó l’alliberament de neurotransmissors i hormones que tenen un efecte balsàmic sobre el sistema nerviós. L’alliberament d’oxitocina, que es produeix a l’hipotàlem, redueix els nivells de cortisol -l’hormona de l’estrès- i promou la confiança, la relaxació i l’aferrament. És coneguda com l’hormona del vincle, de l’amor, de l’abraçada. L’alliberament de dopamina, que transmet senyals entre neurones, activa el sistema de recompensa, la motivació, el plaer i el control motor. És coneix com la molècula de la felicitat ja que motiva a la cerca del plaer, regula l’aprenentatge, la memòria i l’atenció. La serotonina, el 90% de la qual es produeix als intestins però actua en el cervell, estabilitza l’estat d’ànim i proporciona benestar general. També regula el cicle del son i la funció digestiva.

Conseqüències de l’amor en la vida mental.

Des de la primeria de la vida humana, la vida mental s’organitza d’acord amb les experiències emocionals viscudes, les satisfactòries i les insatisfactòries. Les satisfactòries promouen el desenvolupament d’actituds mentals benevolents: de confiança, d’esperança, de tolerància, d’optimisme, etc. Les insatisfactòries promouen actituds mentals negatives: de por, de desesperança, de malfiança, de pessimisme, d’odi, d’enuig, etc. La ment humana està poblada per emocions, pensaments i sentiments d’ambdós signes.

Els sentiments i les emocions negatives actuen de manera que divideixen l’escenari mental en dos. De tal forma que hom tendeix a foragitar el que és dolent fora de la psique, projectant el que és negatiu fora d’un mateix. Col·locant la persecució en l’altre, de qui el jo s’ha de defensar. Aquest fet mental organitza una relació dins de la pròpia ment que és inductora de patiment mental. Un efecte indesitjat d’aquesta dissociació és l’afebliment del jo, en forma de baixa autoestima.

Què suposa l’amor per a aquesta part de la ment? Atenua la persecució tot aportant l’experiència emocional contrària: l’altre com a proveïdor de benestar. Si l’altre aporta benestar, gratificació, secundàriament es pot organitzar una relació de confiança. Tant amb l’altre com amb un mateix. La part interna de la ment que pateix es transmuta; l’amor guareix els sentiments i les emocions negatives. Àdhuc les adreçades vers un mateix. L’autoestima pot sortir reforçada, a l’alça. Si sóc mereixedor de l’amor, sóc valuós.

All you need is love.

Experimentar l’amor, en les seves diferents accepcions, disposa a la íntima sensació de satisfacció interna. És prou evident que una persona satisfeta amb si mateixa tendirà a no queixar-se del seu entorn i a desplegar interaccions positives, a desplegar satisfacció. A mode de boomerang, l’amor expandit tendirà a retornar-li en forma d’amor, també. L’amor, doncs, nodreix les bones dinàmiques tant internes, del subjecte amb si mateix, com externes, del subjecte amb els altres.

La provisió de l’amor ajuda a entomar les vicissituds de la vida mental pròpia i les de la vida amb els altres. La frustració inherent a la condició humana, que pot ser font d’estrès, pot entomar-se millor des de la provisió amorosa. El perdó, tant necessari en la vida humana, és més accessible per a la ment que està proveïda d’amor. Una ment plena d’odi, buida d’amor, no pot perdonar.

La sentència carmelitana, «on no hi ha amor, posa amor i i trauràs amor» potser rubrica aquest coneixement sobre el poder de l’amor. San Joan de la Creu n’és l’autor. La cançó dels Beatles potser posa l’accent en la necessitat de l’amor que gratifica la vida humana. Abans que ells, Sant Joan de la Creu havia intuït també com de necessari és l’amor per garantir el cercle beneficiós de l’amor. Si el que necessitem és l’amor es tracta de conrear-lo, de difondre’l. Perquè la difusió de l’amor guareix els nostres malestars subjectius. All you need is love.

Facebook

Tweet

Guardar