Tinc un problema d’identitat de gènere?
Summary
La pregunta sobre si tinc un problema d'identitat de gènere requereix una clarificació conceptual en relació a conceptes afins: sexe, gènere, identitat. Cal diferenciar el problema d'identitat de gènere de la Disfòria de gènere (abans Trastorn d'identitat de gènere). La identitat de gènere suposa una comparativa del que serien les característiques definitòries pròpies i les expectatives que s'esperen de nosaltres. Un problema d'identitat de gènere requereix una solució: la reorganització dels interrogants subjectius en relació amb el gènere. La consulta psicològica amb el psicòleg especialista en acollir respectuosament i empàtica el panorama divers de la ment humana i del seu imaginari pot ser un intent de solució.
La pregunta a propòsit de si tinc un problema d’identitat de gènere remet inicialment a una ment, d’una persona humana, que es planteja un interrogant.Fixem-nos que no estem plantejant l’interrogant, diferent, tinc un trastorn d’identitat de gènere?
El DSM IV, Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales, de 1995, ja contemplava a la categoria número F93.8, el “Problema d’identitat”. Referint-se a les incerteses en relació a diferents aspectes de la vida, relacionats amb la identitat, que incloïen el comportament i l’orientació sexuals. A banda, també, hi constava la codificació de Trastorn d’identitat sexual, F64.x. Referint-lo al sofriment mental de les persones que no sentien una adaptació entre la identitat sexual (gènere psicosocial) i la genitalitat (sexe biològic) .
El DSM 5, que es va publicar el 18 de maig de 2013, va substituir el Trastorn d’identitat de gènere pel de Disfòria de gènere. Després que s’iniciés la “Stop Trans Pathologization-2012”; encara que els inicis del moviment, daten d’Octubre de 2007.
Clarificació conceptual: sexe, gènere.
Què s’entén per sexe? Quan ens referim al sexe estem centrant l’atenció a la realitat biològica del nostre cos: l’anatòmica-fisiològica. De manera usual hom assigna al cos la qualificació dicotòmica -o binària- d’home o dona segons l’aparença dels òrgans genitals. És a dir, segons tinguin l’aparença pròpia de la condició d’home -o mascle- o de la condició de dona -o femella. I això és així des que l’ésser humà apareix al món en el naixement. Àdhuc una mica abans, també, gràcies als avenços de la tecnologia aplicada a la medicina.
El col·lectiu LGTB presenta una lluita que pretén superar la dicotomia o la condició binària de l’assignació de sexe. O per ser més exactes, el col·lectiu LGTBIQ+ o -segons altres categoritzacions- LGBTQIAPN+. O encara podríem ser més precisos assenyalant l’èmfasi d’una part del col·lectiu, pròpiament la simbolitzada pel signe“+”. L’ONU, des de 2013 hi dona suport a través de la Campanya “Lliures i iguals”.
Per gènere hom entén les característiques diferenciades que les societats assignen als homes i a les dones. Aquesta atribució de la societat focalitza en els rols, comportaments, atributs que considera apropiats per a ser encarnats per llur individus. Tant pels homes com per les dones i, en aquest sentit, son socialment construïts.
Què s’entén per identitat?
Per identitat hom entén el fenomen subjectiu d’elaboració personal que es construeix de manera simbòlica en la interacció amb els altres. Suposa l’adscripció a determinades característiques, que hom considera pròpies i que, per tant, singularitzen l’individu en relació als altres.
Per identitat sexual s’entén la percepció que un individu té sobre sí mateix en relació al seu propi sexe. En funció de l’avaluació que fa de llur característiques físiques o biològiques.
La identitat de gènere es considera aquella apreciació interna que la persona té de sí mateixa. Aquesta apreciació va referida a l’atribució en tant que masculina, femenina, d’altres o a una ponderació de totes elles.
Problema d’identitat versus problema d’identitat de gènere.
Quan hom té un problema d’identitat necessàriament pensem que el problema és, per dir-ho així, de naturalesa “interna”. No pensem, de cap de les maneres, que una planta o una pedra tingui cap problema d’identitat. Els únics éssers que el poden presentar son els humans. Quan un ésser humà presenta cap tipus de problema d’identitat estem dient que la configuració interna d’aquest ésser humà concret no està ben resolta; un mateix ho pot ben dir.
El problema d’identitat porta a considerar que qui el pateix no ha solucionat el que podríem dir com la delimitació de les seves característiques. Al capdavall, les característiques de quelcom defineixen llur identificació. Si no podem identificar els ítems de qui, per exemple, ha fet una acció, quina sigui, no podrem adjudicar-li l’autoria.
En conseqüència estarem davant d’un problema d’identitat de gènere quan ens sentirem crítics respecte del que identifiquem com les característiques esperables del gènere. Quan creiem que, de fora estant -des de la societat-, s’espera respecte de la nostra identificació com a persones categoritzades dins d’un gènere, quin sigui. Perquè hem de recordar que el gènere ve determinat pel que la societat espera dels seus membres. Però la identitat de gènere, necessàriament, remet a aquest procés d’interiorització de característiques congruents o no amb el que la societat espera dels seus.
Els condicionants externs de la identitat.
Naixem enmig d’un grup que ens acull, des de la primeria de les nostres vides, i que ens va modulant durant la nostra vida. Al llarg del nostre procés de vida, de convivència, en què estem envoltats pels altres. Aquests altres tenen diferent incidència en nosaltres, des dels més propers, que tenen més marcada influència, fins als més allunyats, que en tenen menys. Així, hom considera que els més propers tenen un modelatge més estret sobre nosaltres respecte dels més exteriors.
La societat, l’entenem com el context en què es relacionen les persones entre sí d’acord a unes normes, costums, llengües, cultura, etc. Context que sempre es dona en un espai-temps determinat on el sistema d’interaccions configura l’entorn de les nostres vides, i les modula en cert sentit.
En els temps actuals de tanta pluralitat cultural no hi ha expectatives tan fixes respecte de les atribucions de gènere com en temps passats. Les societats cada vegada sembla que es fan més crítiques respecte de les atribucions dogmàtiques. Cada cop hi ha més pensament crític i, en conseqüència, menys pensament únic. Així, el que hom creu son expectatives de gènere clarament dicotòmiques, d’acord amb l’atribució binària home-dona, està en crisi.
La pluralitat social com a marc de referència.
La nostra identitat es construeix d’acord amb un munt de condicionants. El primer d’ells és el nostre cos; que té necessàriament uns límits, una configuració. Configuració que ens ve donada des de bon començament. No hi tenim res a fer amb la configuració del nostre cos; és una dada que ens ve imposada. Com ens és imposat el propi naixement. Ningú no demana venir a la vida: ens hi porten sense demanar-nos opinió.
Ben mirat, la resta d’atribucions personals que considerem components de la nostra identitat també ens ve donada, de fàbrica. Més enllà de les característiques de la nostra corporalitat, la nostra realitat psíquica no és cap elecció que nosaltres fem, sinó que és el resultat d’una potencialitat interna que ens ve absolutament donada, que es va modulant en la interacció amb l’entorn. Al capdavall som intel·ligents, empàtics, sociables, geniüts, tolerants o no, o un munt d’altres característiques, d’acord amb un procés que es posa en marxa sense demanar-nos permís i que podem modular ben poc.
Les expectatives que la societat pot tenir de nosaltres les podem comprar o no, també en un marge no gaire ample. Ara bé, l’oferta d’expectatives que la societat ens ven sobre nosaltres és cada cop més ampla. En el cas dels homes es parla, per exemple, de masculinitats en crisi, de noves masculinitats, etc. front a la clàssica -o antiga- masculinitat hegemònica. Certament, malgrat la innegable pluralitat de la societat, ens pot passar que en els cercles en què ens movem no ho siguin tant. L’expressió de la nostra identitat i, particularment, de la identitat de gènere, o de certes expressions de certes identitats de gènere, es por veure problematitzada.
El problema de la identitat de gènere.
El problema de la identitat de gènere és intern a la subjectivitat humana. Així, tindré un problema d’identitat de gènere quan em costi trobar les característiques que reconec dins meu en la comparativa amb les que cregui que s’esperen des de fora meu. Tanmateix, el procés de forjat de la nostra identitat té temps d’història des de la més tendra interacció amb els nostres primers curadors.
Igualment, les condicions biològiques del nostre organisme corporal també tenen incidència sobre el que podem modular respecte de la nostra identitat sexual, la nostra orientació sexual, és a dir, el nostre desig. I en el cas dels més joves, de les pors; tant les que hom reconeix com les que no. L’aparició de les pulsions sexuals que esclaten al procés de l’adolescència també suposen unes expectatives que no son les de la societat. Son les de cada subjecte individual, les de cada persona jove -o no tant jove- i davant de les quals també toca posicionar-se. Les fílies i fòbies pròpies tenen molt a dir respecte del procés d’identificació amb un gènere o amb més d’un; així com les possibles fluctuacions.
Contribuint a la solució.
La solució s’entén com un resultat eficaç d’un problema, o de un procés o d’una acció que té una finalitat, quina sigui. En química, una solució no és sinó la barreja de diferents elements que no reaccionen químicament i que configuren una realitat barrejada. Per exemple, l’oxigen i el nitrogen de l’aire; o l’aigua salada del mar. Contribuir a la solució del problema pot significar veure si es troba una solució -en el doble sentit del mot- que reorganitzi els interrogants subjectius de manera que componguin una nova realitat interna.
És sabut que el grup, per se, tendeix a una certa homogeneïtzació de la caracterització dels seus membres. La psicologia social està avesada al disseny d’experiments grupals que avalen aquesta tesi. La realitat social també informa -als que tenen ulls per veure-ho- de la pressió que els grups inoculen en els individus. A fi i efecte, per exemple, de modelar els comportaments i la mentalitat individual.
La reflexió ponderada del ventall de possibilitats internes, les de cadascú, quines siguin, poden ser la condició de possibilitat per a disposar-se a trobar la solució al problema d’identitat de gènere. Aquest procés de reflexió es pot realitzar en majors condicions de llibertat d’expressió en un entorn segur. Com ho és la consulta psicològica amb un especialista en acollir respectuosament i empàtica el panorama divers de la ment humana i del seu imaginari. Una persona de fora de l’ambient conegut afavoreix una major llibertat d’expressió; els condicionaments que ens imposen les relacions quotidianes no hi és a la consulta del psicòleg.
Deixa un comentari
