El sentiment de culpa és un dels sentiments negatius més freqüents que podem sentir els éssers humans. Ara bé, ¿quina funció té el sentiment de culpa en la vida de la persona? Primer, considerarem la reflexió sobre la definició de culpa, millor, del sentiment de culpa; perquè una cosa és la culpa, tenir-la, i una altra diferent, sentir la culpa. La consideració de les raons de la culpa poden servir-nos per entendre la funció que té el sentiment de culpa.

Què és la culpa?

La culpa podríem entendre-la com l’atribució d’una responsabilitat per una acció u omissió en una determinada circumstància que provoca un dany, el que sigui. La culpa, l’acció de culpar, és una acció de la ment, un judici de la ment, que pot anar dirigida cap a una altra persona o cap a un mateix. En primer lloc, l’acció de culpar pot fer recaure la responsabilitat de l’acció de què es tracti a una altra persona.

Així, per exemple, una mare pot culpar al seu fill de no haver arreglat l’habitació, o de no haver dedicat prou esforç a les tasques acadèmiques; una dona pot culpar a la seva parella d’haver descuidat la realització d’una tasca domèstica, o de desatendre-la afectivament; un treballador pot culpar al seu superior de no tenir empatia amb ell, o de perseguir-lo, o d’assetjar-lo; un fill pot culpar al seu pare d’excessiva exigència, o de control de les seves activitats, o de desinterès. Un estudiant pot inculpar al seu professor de no tenir una actitud de voler transmetre el seu saber amb genuí despreniment. Etcètera.

El sentiment de culpa.

En segon lloc, la culpa pot recaure sobre un mateix. Quan la culpa l’assumeix la pròpia persona responsable estem davant el sentiment de culpa. La persona sent culpa per alguna cosa que ha succeït i que aquest succés, o alguna conseqüència, s’atribueix a si mateixa. Si es tracta de la culpa per una acció, o per una reacció, de la pròpia persona és fàcil la identificació de la responsabilitat. Així, per exemple, la persona pot sentir que ha reaccionat de manera irada en una conversa amb una altra i sentir la responsabilitat en ella mateixa de la conseqüència que aquesta reacció ha causat en l’altre; eventualment, distanciament, sorpresa, enuig, inhibició, agressivitat, ràbia, ira.

Més difícil d’identificar pot ser la responsabilitat d’una omissió pròpia. Encara que per uns subjectes més que per a altres, pot ser menys difícil; dependrà de la personalitat de cada un i de la seva sensibilitat. Aquesta sensibilitat és la que pot despertar aquest íntim sentiment de culpa per no haver expressat l’acció que un creia que havia d’haver realitzat.

El sentiment de culpa també pot despertar-se en relació amb un mateix, sense que hi hagi interacció amb el fora, amb cap persona. Jo puc sentir culpa per diferents raons que no es refereixen a la presència de ningú que no sigui jo mateix. Per exemple, puc sentir culpa de com porto determinats aspectes de la meva vida personal, familiar, laboral, acadèmica, social, etc. Puc culpar-me a mi mateix de no ser prou bo en un o altres aspectes de la meva vida. Puc voler exigir-me determinades cotes d’èxit en tots i cadascun dels aspectes de la meva vida, o aspirar a tenir-lo; i sentir que no faig prou per, almenys, acostar-m’hi. Aquests són aspectes a considerar per valorar la funció del sentiment de culpa.

Atribuir la culpa a l’altre

Una altra possibilitat és que la culpa per una acció o una omissió pròpia s’atribueixi a una altra persona, per una dificultat d’assumir-la un mateix. En el cas d’una interacció interpersonal en la qual s’ha establert una reacció irada per part d’un mateix pot ocórrer que l’atribució de la ira es descarregui sobre l’interlocutor; l’interlocutor hauria provocat, per la seva acció o inhibició, la ira pròpia i a ell se li faria el responsable. Donar la culpa a l’altre del que un està sentint en un mateix.

Els motius d’aquesta externalització de la culpa podrien ser molts: gairebé podríem dir que en gairebé tota interacció humana hi ha motius per culpar l’altre. Com més gran és el nivell de relació interpersonal, majors són les probabilitats de donar la culpa a l’altre, i també de sentir-la en un mateix. Si no hi ha interacció, no és possible atribuir la culpa a ningú.

Com es desvetlla la culpa en la ment?

Per valorar la funció de la culpa convé que veiem com s’origina la culpa. La culpa sempre remet a una modalitat de l’experiència que és dolorosa, en algun sentit. La frustració és una possibilitat ben freqüent en la vida humana. Per motius diversos, els humans podem sentir frustració en molts aspectes de la pròpia vida. En l’àmbit personal, en el familiar, en el laboral o acadèmic, en el social, amb les amistats, etc. Tots els àmbits de l’existència d’una persona poden ser susceptibles de frustració. La frustració és la porta d’entrada de la culpa; ja que, el dolor que imposa la frustració busca una causa. És com si la ment humana necessités representar els esdeveniments de la vida en termes lineals, de causa-efecte.

La frustració és patrimoni de la humanitat des dels orígens de la mateixa existència, de la més tendra infància. Així, ja els nadons senten la frustració, talment com la gratificació; i mentre la satisfacció els complau, la frustració els fa mal. Sense saber utilitzar el llenguatge de les paraules, els nadons ja codifiquen la satisfacció i la frustració i, amb les seves eines, la comuniquen a l’exterior perquè, des de fora s’intervingui per modular-la; de manera especial, la frustració reclama la intervenció de l’exterior, de la mare o de la persona que realitza la funció materna, per alleujar-la. Podríem dir que, mentre hi ha gratificació no hi ha consciència de separació, hi ha fusió del nadó amb la mare; és precisament, la frustració la que obrirà la porta a la consciència de separació del nadó amb la mare.

La frustració.

Sobre aquestes primeres inscripcions en la ment humana de les experiències de plaer i de frustració s’inscriuen les posteriors; les que es succeiran al llarg de la vida de l’infant, del púber, de l’adolescent, del jove, de l’adult jove, de l’adult gran i de l’ancià. Sí, a totes les edats apareixerà la possibilitat de la frustració, al costat de la possibilitat de la gratificació. La vida desplegarà una seqüència d’ambdues sensacions.

Mentre la satisfacció és una grata companyia per a la ment, la frustració no ho és. Mentre la satisfacció es sol voler mantenir al nostre costat, la insatisfacció, no; la insatisfacció es pretén allunyar d’un. Es requereix un esforç mental, emocional, per poder haver-se-les amb el sofriment que genera la frustració. Un esforç que està cridat a ser una bona companyia per a la ment que pot aprendre a tolerar la frustració ja que l’aprenentatge que pot representar la tolerància permetrà el pensament maduratiu de la persona i viceversa, el pensament promourà la tolerància. El resultat pot ser la modulació del patiment.

La funció de la culpa.

Quina podria ser la funció de la culpa? Entenent la culpa com un sentiment intern, aquesta culpa pròpia pot avisar-nos d’una inscripció en la ment d’alguna cosa que causa dolor; aquest registre mental pot promoure la reflexió “per què sento culpa?” La resposta a la pregunta pot orientar en el sentit de procurar entendre la seva presència: què ha passat en el meu existir? Com ha succeït que s’ha despertat la culpa en mi? Així, estaríem valorant la funció del sentiment de culpa.

Ben entès, el sentiment de culpa, si hi ha la suficient maduresa per elaborar-lo, per trobar-li un sentit a la condició actual de la vida, és la possibilitat d’una ampliació dels límits de la pròpia existència. Si accepto la culpa que sento, puc obrir la porta a la possibilitat de la reparació. A actuar d’una altra manera, encara que sigui en la següent ocasió.

No cal dir que l’autoinculpació pot ser un indicador de certa insània mental. En determinats perfils de personalitat pot aparèixer aquesta tendència exagerada al sentiment de culpa que pot interferir les possibilitats d’una vida prou saludable; la dosi de satisfacció ha de poder tenir major dimensió que la de la insatisfacció perquè la vida valgui la pena. El sentiment de culpa exagerat fa la vida més difícil a la persona que el sent. Sense dubte, les persones amb excés de culpa es poden beneficiar d’una ajuda psicològica o psicoterapèutica.

La reflexió sobre l’atribució de la culpa a l’altre.

La culpabilització a un altre també pot ser una ocasió per al creixement personal. Aquesta possibilitat s’ha d’entendre en l’àmbit de la relació estreta, del tipus que sigui, d’un mateix amb algú a qui es culpa. La inculpació a l’altre és un fet corrent en l’experiència humana. Sempre podem tenir motius per jutjar que l’altra persona ha comès un dany, el que sigui; de manera especial, si el mal ens és causat a nosaltres mateixos.

Davant l’experiència de dolor, la humana natura tendeix a voler-se’n allunyar, ja ho hem dit. El dolor no és considerat una bona companyia. Si l’altre ens causa un dany i el culpem, el normal és no voler incorporar aquest dolor. Però aquí apareix la possibilitat d’elaborar el dany, com?; obrint la possibilitat de reflexionar sobre el que ha succeït i, en particular, sobre la reacció que considerem “culpable”. La reflexió pot promoure l’increment del coneixement de l’altre i, també, d’un mateix, i la revisió de les condicions que ens han dut a l’atribució de la culpa; en el millor dels casos, pot fer-nos revisar la duresa del nostre judici, considerant la possibilitat de la nostra corresponsabilitat. Sense que, necessàriament, rectifiquem la responsabilitat de la culpa de l’altre.

La reflexió ponderada pot donar-nos matisos de comprensió que el dolor inicial no ens permet; reflexió que hauria estat fruit de la tolerància que s’hauria instal·lat amb posterioritat, quan el dolor hauria decrescut. A la psicoteràpia psicoanalítica es promou la capacitat de reflexió del pacient i, en conseqüència, la possibilitat de reconsiderar les percepcions i els judicis sobre els altres i sobre si mateix. Aquesta capacitat posada en acció i sostinguda en el temps permet que el pacient vagi incorporant-la per poder aplicar-la per si mateix.

Facebook

Tweet

Guardar