La pregunta «per què tinc jo aquest sofriment» admet diverses interpretacions. Una, podria ser, quina és la causa del sofriment que experimento? Una altra, quina és la raó de que el sofriment m’hagi tocat a mi? Altrament dit, per què el tinc jo, el patiment, i no un altre? O encara, una altra, per què tinc jo aquest sofriment en comptes de felicitat? Quin és el sentit del sofriment? Veiem, doncs, com una simple pregunta pot dur a significacions diferents depenent de l’èmfasi que es posi en una part o altra de l’enunciat.

La realitat del sofriment.

El sofriment s’hi sent. És una realitat evident per a qui el sent, per a qui el pateix; una realitat íntima del jo humà. És una reacció egodistònica, que provoca displaer al jo. El jo de la persona humana, el voldria foragitar de sí. La psique humana està programada per a assolir la satisfacció, la gratificació, de diferents signes, i per a rebutjar el patiment, la insatisfacció. De bens petits, els humans hem après a voler la gratificació, àdhuc sensorial, i a rebutjar la insatisfacció. Recordem que de nadons, els humans, cerquem ser gratificats per les nostres mares, quan tenim gana o malestar. A l’inici de la vida humana l’intercanvi interpersonal està plagat de sensorialitat, especialment entre el cos-ment de la mare i el del nadó.

El sofriment, doncs, és una reacció de la ment humana que rebutja quina realitat sigui que provoca el patiment. Altrament dit és com un desacord que sent el jo davant del que li toca viure. Està clar que tractant-se d’una reacció mental individual, íntima del jo, és personal i intransferible. El que a mi em provoca sofriment, no té per què provocar-li a un altre i viceversa. En el benentès que hi hauria un gradient de respostes de sofriment que seria força comú entre uns i altres individus. Tanmateix, la resposta del patiment s’ha de produir de manera individual. És el jo de la persona qui el sent, o no.

I quines són les causes del sofriment? Què pot causar el patiment? Hom pot pensar que hi ha raons tant externes -al jo- com internes. Entre les externes podríem pensar en les experiències que té el jo, en el contacte amb el món -extern al jo. I les internes serien les respostes del jo davant de realitats interiors: pensaments, sentiments, emocions.

Les causes del sofriment.

Entre les experiències afavoridores de patiment hi hauria tot allò que amenaça la tranquil·litat mental. Serien experiències que se li imposen al jo, des de fora. Entre elles, les malalties que amenacen la salut, les experiències de pèrdua de tot tipus que amenacen el benestar i els problemes de la vida. Totes les experiències externes que son potencialment amenaçadores afebleixen al jo. La debilitat, seria, la reacció del jo davant dels canvis que s’han produït a l’exterior. La malaltia inesperada, la pèrdua d’un ésser estimat, la pèrdua de la feina, les dificultats de la vida personal, familiar, de relacions interpersonals, en serien exemples.

Les reaccions internes del sofriment provenen de la realitat mental interna de la persona. Son purament les respostes que el jo fabrica en forma de pensaments, d’expectatives, d’interpretacions, de sentiments, d’emocions. Aquestes respostes internes, certament, poden creuar-se, també, amb les experiències viscudes en el contacte amb la realitat. Les experiències externes, però, tenen una resposta més reactiva de sofriment. El patiment intern és més fruït d’una configuració mental que es cou a foc lent en la intimitat. Les expectatives de rebuig personal abans de que es produeixi el contacte amb la realitat. La manca d’esperança en l’esdevenidor. La malenconia vital. La manca de confiança en un mateix. Etcètera. Serien exemples de patiment mental provinent de dins de la persona.

Quan la pregunta «per què tinc jo aquest sofriment» apunta a saber la causa del mateix, si encertem la resposta, ja hem respost l’interrogant. Sabríem, llavors, si la causa és externa o interna, o una barreja d’ambdues. Si no és el cas, hom pot tenir el desig d’entendre quina és la causa o les causes del patiment. Per a aquest fi es pot pensar, per exemple, en la consulta psicològica.

El patiment mental per a la psicoanàlisi.

La psicoanàlisi respon a la pregunta per l’existència del sofriment en base a la comprensió construïda per la teoria psicoanalítica. Teoria que s’ha anat confegint al llarg del temps -més d’un segle- en aliança estreta amb la pràctica psicoanalítica que atén el patiment mental. La clínica psicoanalítica ha anat verificant la divisió interna del subjecte humà habitat com està per forces que el configuren enllà de la consciència. Es deu a la comprensió psicoanalítica el concepte d’inconscient que explica la complexitat subjectiva. La ment individual és un teatre en què apareixen tendències en conflicte -inconscients- que responen a les experiències emocionals existents des de la primeria.

El sofriment seria el resultat de les dificultats internes per resoldre adequadament el conflicte entre les tendències en disputa en la ment. Reprimint desigs intolerables, sepultant records traumàtics, repetint compulsivament formes de pensament, sentiment i emoció inductores de patiment, etc. El subjecte estaria patint per no poder deixar de repetir els patrons mentals i emocionals que s’haurien gestat al llarg de la seva vida. Com es vincula amb els altres? Què cerca, què tem? A què s’aferra, què rebutja? Quines eleccions fa en els diversos àmbits de la vida? La resposta a cadascuna d’aquestes preguntes -i altres- donaria llum respecte de com es gesta el sofriment i de com s’hi relaciona l’individu.

La perspectiva psicoanalítica propugnaria que el sofriment, tanmateix, és inherent a la condició humana i que només es pot modular, no extingir. Lacan considera que es tracta d’acceptar que, mercè a estar habitats pel llenguatge i el desig, el subjecte humà està configurat per una falta. Aquesta falta fa que mai sigui possible la satisfacció total. La fantasia d’unitat original pròpia de la primera infància s’hauria perdut en accedir al llenguatge; en conseqüència, a la experiència de límit.

Per què tinc jo aquest sofriment?

Si la pregunta apunta a la queixa de per què m’ha tocat a mi el patiment i no la felicitat, l’escenari n’és un altre. Aquest escenari tant pot donar-se perquè hi hagi consciència del patiment i de les raons que el generen com no. La sensació d’injustícia pel patiment pot aparèixer entenent per què s’hi manifesta de manera prou clara o de manera difusa. El denominador comú, però, seria la sensació de dificultat per suportar el sofriment. Talment com la dolorosa sensació d’injustícia per tenir-lo.

Un matís diferent en la pregunta sobre el per què del sofriment, és referir-se al sentit de la seva manifestació. Aquesta possibilitat col·loca l’interrogador un xic més enllà de l’actitud emocional de la queixa per la injustícia del sofriment. El situa en l’àmbit més reflexiu, distanciant-se del dolor del sofriment. Aquest vèrtex pot cercar una comprensió que vagi més enllà de l’explicació lineal causa-efecte per endinsar-se en una dimensió del misteri de l’existència. Quin és aquest misteri de la meva existència que em fa passar per aquest tràngol de sofriment?

L’ésser humà fa temps que s’ha manifestat en el món. Té una història d’anys. I aquestes preguntes fa temps que han pres protagonisme en diferents tradicions espirituals d’arreu, molt abans de la psicologia moderna de Wundt (1879). Com entomen l’existència del patiment les diferents tradicions espirituals? Certament, de diferents formes d’unes a les altres, però amb un nexe comú: el sofriment com a possibilitat de transformació interna. En un sentit diferent del que li dona la psicoanàlisi que també compartiria la visió del sofriment com a possibilitat de canvi subjectiu. Per tal com la presència del patiment obliga a la posta en acció del pensament -reflexiu- en vistes de alliberar-se’n.

El patiment en les tradicions religioses.

Les diferents tradicions religioses, en tenir cosmovisions diferents, responen de manera diferent, també, al problema del sofriment. Les espiritualitats teistes (judaisme, cristianisme, islam, algunes espiritualitats hinduistes) plantegen la realitat de la vida humana en relació a un Déu que és transcendent. Per contra, les espiritualitats no teistes (budisme, i algunes espiritualitats hinduistes) no tenen una concepció de la vida humana en relació amb un Déu. Tanmateix, el que sí és comú és l’anhel de transcendir el patiment. Altrament dit, com si el sofriment pogués ser el vehicle per despertar a una nova manera de veure i de viure la vida.

Budisme.

El budisme és l’única espiritualitat que defensa la possibilitat de l’extinció del patiment, explícitament, mercè a la comprensió del sofriment (dukkha) com aferrament. El funcionament de la ment és el que causa dukkha. El desig -i l’aversió- és la causa de l’aferrament; l’extinció del desig (nirvana) és l’alliberament definitiu. Aferrar-se a una identitat del jo és causa de sofriment. El que cal és copsar la impermanència de tot, soltar la idea del jo. El resultat, és la desaparició del patiment.

Cristianisme.

El cristianisme presenta la realitat del sofriment com un misteri existencial que, en tot cas, ha de ser transcendit, però no negat. De fet la figura central, el Crist, està tocada pel sofriment; a Crist li toca patir, concretament, la seva passió fins a la mort en creu. Així, el cristianisme entén que Déu es fa seu el patiment, pateix amb l’home, pateix el patiment humà. Encara que el patiment és només un pas en el procés de la salvació; la resurrecció és el final de procés. La criatura humana està cridada a la vida eterna amb Déu.

Judaisme.

El judaisme contempla el sofriment com un misteri de l’existència històrica humana que ha de dur a l’aliança amb Déu transcendent. No hi ha una sola causa del sofriment, sinó moltes: des de la correcció divina a la conseqüència d’actes humans injustos i al misteri existencial. El llibre de Job, de l’Antic Testament, recull el patiment del just innocent que, malgrat la protesta pel dolor i les afliccions, confia en Déu. El patiment, doncs, pot ser entès com a prova de fe. Hom ha de creure en Déu, confiar-hi, malgrat el patiment, mantenir l’aliança del poble amb Déu. El patiment és una crida a l’acció ètica. Déu, però, tot i ser compassiu amb l’home, roman transcendent.

Islam.

L’islam entén el sofriment com una prova (ibtilā’) de Déu que pretén purificar el cor de l’home i enfortir la fe. Es pot entendre com una mesura de la fe. El sofriment cerca la submissió, l’obediència, del fidel a Déu: InshAllah (si Déu vol). Tot prové d’Allah, de Déu. Déu, però, roman transcendent davant del sofriment humà, malgrat que pot acompanyar l’ésser humà.

Hinduisme.

A l’hinduisme el sofriment és conseqüència del karma, la llei de l’univers que sosté que tota acció té conseqüències morals i causals (samsara). Samsara és el cicle continu de naixement, mort i renaixement de tots els éssers que no s’alliberen, que romanen ignorants de llur natura divina. Les divinitats hindús (Krishna, Vishnu, Shiva, Rama, etc) poden acompanyar en el patiment, concedir gràcies, accelerar l’alliberament, però no eliminen el karma.

L’hinduisme veu el sofriment com una ignorància espiritual (avidya) que ens fa oblidar el nostre ésser real, atman. En el fons, atman és Brahman (Tat Tvam Asi). Brahman és l’Absolut, l’única realitat. La identificació amb el cos-ment material, amb l’ego, és la causa del patiment. El patiment és la prova que no coneixem la nostra naturalesa divina. Assolir la unitat amb Brahman (Moksha), la realitat absoluta, comporta l’alliberament del cicle de samsara, i del patiment.

Per què tinc jo aquest sofriment?

La pregunta té moltes interpretacions -dèiem- i moltes respostes possibles. Les respostes que pot aportar la psicologia i la psicoanàlisi, en particular, tendeixen a donar explicacions plausibles en termes causals. D’acord amb l’enfocament en els processos mentals i emocionals. Per a la psicologia cognitiva el sofriment mental està en relació amb els pensaments erronis, amb el discurs que el pacient es diu a si mateix. El sofriment, pel cap baix, s’alleujaria canviant els pensaments. Per a la psicoanàlisi el sofriment mental està en relació a les emocions, al conflicte de tendències inconscients que habiten dins nostre. Es tracta d’entendre més àmpliament el que ens passa per dins per alleugerir el sofriment mental.

Altra cosa és la pregunta pel sentit del sofriment, per què passa que jo tinc aquest patiment? La resposta a aquest sentit de la pregunta ens ubica en un marc de comprensió més ampli, més mistèric. En aquest àmbit la història il·lustra les diferents respostes que diferents tradicions han anat construint per entendre i transcendir el patiment. Pel cap baix, des d’aquest vèrtex d’esperit, el sofriment si bé no es nega, sí pot quedar molt minimitzat o transcendit del tot.

El budisme és l’espiritualitat que professa l’extinció del sofriment. La resta d’espiritualitats, no de manera explícita, però hom pot entendre que sí, de manera implícita. En el sentit que si hom contempla la perspectiva mistèrica de l’existència, en els seus diferents formats, el sofriment pot quedar, pel cap baix, diluït. Per tal com les espiritualitats aporten un canvi de mirada, respecte de la mirada comuna. En despertar-se el «tercer ull», en l’hinduisme i el budisme, o els «ulls del cor», en el cristianisme, el judaisme i l’islam.

Facebook

Tweet

Guardar