Per què se sent odi?
A la consulta ens trobem freqüentment amb persones que senten sentiments negatius; l’odi n’és un. Odio, del llatí odĭum, és l’antipatia i l’aversió cap a alguna cosa o cap a algú. És un sentiment negatiu que es canalitza en forma de desig del mal per al subjecte o objecte odiat. Quin és l’origen de l’odi? Com es gesta? Per què se sent odi?
Quin és l’origen de l’odi?
Si ens preguntem per l’origen de tal sentiment, ens trobem, primer, amb una obvietat; com a sentiment, és propi dels éssers capaços de sentir sentiments. Els éssers humans són els que ocupen un lloc preferent, encara que no exclusiu; així, en alguns animals podríem apreciar-ne l’existència encara que en forma menys elaborada, més rudimentària.
Si diem que l’odi és un sentiment, haurem de veure, primer, què és sentir sentiments? i qui és qui els pot sentir? Bé. Per poder sentir sentiments ha d’existir algú que es vegi a si mateix com un jo individual i que es vegi en relació amb alguna cosa o algú que no és si mateix, sinó que és un altre respecte del que creu ser si mateix; separat de si. Per tant, l’estructura bàsica on es pot manifestar el sentiment d’odi és una estructura que comporta un jo en relació amb un no-jo, amb un altre.
La peculiaritat de l’odi és que en aquesta relació -d’un jo amb un no jo, amb un altre jo posem per cas- hi ha un tint de negativitat, d’oposició, d’amenaça, d’enemistat. Allò que és odiat concentra l’oposat al que és estimat. Veiem, doncs, que l’odi és un sentiment que està connectat a l’amor. Perquè s’és capaç d’estimar, s’és capaç, igualment, d’odiar. Allò que és odiat, concentra la repulsa del jo; perquè el jo té un amor que està en una altra direcció, estima en direcció contrària al que és odiat.
Què diu la neurociència sobre l’odi?
Els neurocientífics ja van identificar el denominat “circuit de l’odi“, el 2008. Semir Zeki, professor de l’University College de Londres, al Regne Unit, va identificar tres regions al cervell (el gir frontal superior, l’ínsula i el putamen) que semblaven estar connectades entre si; el descobriment va tenir lloc fent escaner cerebral de subjectes a qui se’ls mostraven fotografies de persones que odiaven. Es va constatar que s’activava el putamen (la part externa i vermellosa del nucli lenticular relacionada amb la percepció del menyspreu i el desagrat) com l’ínsula. Curiosament, dues d’aquestes tres regions, l’ínsula i el putamen, també estan involucrades en les experiències romàntiques. L’ínsula, concretament, podria estar implicada en la resposta a estímuls que provoquen patiment, com la visió tant d’un ésser estimat com d’un rostre odiat. D’aquí que la saviesa popular hagi encunyat la dita: “només hi ha un pas de l’amor a l’odi”.
Com es gesta l’odi?
A la consulta som testimonis d’una mutació de sentiments que es dona, de manera especialment intensa, en les relacions sentimentals, sobretot, de parella. Algunes persones senten sentiments d’amor cap a una altra persona i aquest sentiment, que pot ser de molta intensitat, també pot transmutar-se en un sentiment d’odi cap a la mateixa persona estimada. Alguna cosa ha de ser vista, per part del jo, en aquest “objecte” d’amor, a l’altre, perquè es transmuti en odi, havent estat amor, prèviament.
No només es dona en les relacions amoroses de parella; també ho veiem, en consulta, en les relacions interpersonals en sentit ampli; en relacions amb familiars, amb companys de feina, amb amics, etc. Alguna cosa es veu en aquest altre, per part del jo, per despertar aquest sentiment de rebuig tan flagrant.
La intensitat de l’odi en les relacions sentimentals pot portar a reaccions que generen molt de dolor, potser perquè provenen d’un dolor previ. Quin pot ser aquest dolor? La frustració és a la base del sentiment d’odi. A l’altre se’l responsabilitza de la frustració o del dolor que un pot sentir. Sigui la parella, a les relacions sentimentals, o a una altra persona, a les relacions interpersonals. L’altre és la causa del dolor. Alguna cosa té l’altre que causa dolor, en conseqüència, és odiat.
Per què se sent odi?
Ho hem dit més amunt, perquè se sent amor o s’és capaç de sentir-lo. En la mesura que jo estimo alguna cosa o algú, rebutjo -poc o molt- allò que no s’alinea amb allò que estimo. Això és especialment veritat per a l’amor possessiu, tan freqüent en la relació sentimental. Usualment, l’amant estima la seva estimada amb la finalitat de crear una relació de cert privilegi sobre l’altre, de qui reclama també cert grau de reciprocitat. Avui dia, especialment els nostres pacients més joves, ens parlen de la relació “tancada” o “oberta”, per designar o no aquest afany de possessivitat que es dona en tantes relacions sentimentals, sinó en totes. “La meva” parella. En llenguatge més clàssic encara és més notori el to possessiu: el meu “espòs”, la meva “esposa”.
Precisament, en les relacions sentimentals que es pretenen obertes, el sentiment d’odi és especialment freqüent, o bé cap a la qual hom considera la pròpia parella o bé cap a qui ens allunya de la mateixa. Aquí hi ha, doncs, la frustració que és la porta d’entrada de l’odi. Sense frustració, no es pot concebre la possibilitat de l’odi. Potser podríem resumir dient que abans de l’odi va ser l’amor.
L’odi cap a un mateix.
En alguns casos l’odi es dirigeix des del jo del subjecte cap a si mateix, encara que el jo s’escindeix i es veu a si mateix com des de fora. El jo s’odia a si mateix perquè veu alguna cosa en si mateix que no està d’acord amb el que vol veure de si. Això pot estar referit a aspectes d’un mateix que poden ser anímics o físics, com ara el propi cos. És freqüent trobar-nos amb subjectes que odien algun aspecte físic del seu propi cos, si no la totalitat. De manera especial, es mostra a la consulta amb persones anorèxiques o bulímiques, encara que no exclusivament.
Tota variant d’odi cap a si mateix, per motius físics o psicològics, està relacionada amb l’autoestima que un es té. És obvi que en aquests casos, el que es produeix és una autoestima baixa, baixíssima. Per raons que cal explorar en consulta, la persona amb aquest grau de baixa autoestima arriba a odiar-se a si mateixa, precisament, en raó d’aquesta percepció en si de quelcom que no voldria veure dins seu. Com se sent que allò odiat no es pot allunyar de si, recau sobre el jo, que es converteix en el receptacle del propi odi. Jo sóc odiat per mi.
Com es pot gestionar l’odi?
Utilitzem la paraula “gestionar” per ser una paraula freqüentment utilitzada pels nostres pacients quan se les han d’haver amb emocions, sentiments, pensaments o comportaments davant dels quals se senten, fins a cert punt, esclaus, en el sentit que els experimenten sense poder-se’n desprendre, en contra de la seva voluntat. Certament, majoritàriament, darrere de la paraula gestionar ens trobem amb l’expectativa de voler deixar de banda aquests aspectes negatius, els que siguin.
En el cas de l’odi, un sentiment que té tanta càrrega energètica, que absorbeix tantes energies de qui el pateix, caldria dir que, com sempre, hi haurà diferents intensitats en funció del temperament de qui el sent, així com en funció de l’arrelament del mateix odi, de les raons que té el subjecte per sentir-lo. Com més arrelament de l’odi, probablement, les possibilitats de gestionar-lo seran més costoses.
En termes generals, adonar-se del que provoca l’odi, pot fer que se’n perdi la intensitat, encara que no es deixi de sentir. Alhora, cal que l’amor sigui més gran que l’odi. Tan senzill com verificar que els sentiments positius són més convenients que els negatius. Per tant, cal fer créixer l’amor, tenir cura de l’amor; en la direcció en què sigui possible sentir-lo. La persona que sent amor té menys necessitat d’odiar. L’odi s’instal·la a la ment que sent una manca d’amor.
Ajuda psicològica per alleujar l’odi?
L’atenció psicològica pot ajudar de manera eficaç per desentranyar l’arrelament de l’odi. Sense dubte, el diàleg amb una ment –la del psicòleg– que està lliure de les emocions que sent una altra ment –la del pacient– pot ajudar a temperar la càrrega de l’odi, fent el procés de situar les coses al seu lloc. L’odi s’instal·la en una ment que percep la realitat d’acord amb els seus pressupostos; el diàleg psicològic, la reflexió ponderada, pot ajudar a prendre consciència del lloc des del qual es perceben les coses. Aquest procés pot ser decisiu per enfrontar la conveniència de les raons de l’odi, així com la conveniència de rendir-se al seu poder o no. Segons es respongui a la disjuntiva, l’odi pot tenir els dies comptats. El pas decisiu és que l’amor pugui ocupar el lloc que ocupava l’odi a la ment del que el sentia.
Conclusió.
L’odi es pot manifestar en diferents modalitats, sempre apuntant a un sentiment o a una emoció negativa: aversió, avorriment, tírria, menyspreu, desgrat, antipatia, afany de revenja o venjança, repulsió, malvolença, sanya, enverinament, enemistat, malveure, etc. Aquestes reaccions d’odi tenen origen en algun dolor previ que inunda la ment de qui les sent. Aquest dolor previ està relacionat amb la capacitat de sentir amor que està frustrada d’alguna manera. Entendre com l’odi es gesta i com va prenent les energies mentals del subjecte que ho sent pot ajudar a fer-lo decréixer en la seva intensitat. La realització del sentiment d’amor pot ajudar a combatre l’odi tan a prop com sigui possible de la seva extinció a cada persona . La consulta psicològica pot accelerar el procés.
Deixa un comentari
