Sovint ens trobem amb persones que senten gelosia en la relació de parella. Per què se sent gelosia? No són privatius de la relació de parella, la gelosia; de fet, en les relacions entre germans es troben sovint. Davant d’aquestes emocions -com és la gelosia- ens hem de preguntar per què se senten? Ens ajudarà primer que ens plantegem què s’entén per gelosia?; progressivament anirem entrant més cap a dins aquesta emocionalitat humana tan comuna.

Què és la gelosia?

Hem dit que és una emoció, per què? La gelosia mou la persona en una direcció; ve d’un lloc interior de la persona i la mobilitza en una direcció, com a mínim, per dins. Si ens fixem en l’etimologia de la paraula, sembla que prové del llatí zēlus i, alhora, del grec ζῆλος; derivada de la paraula ζεῖν, que vol dir bullir. Aquesta significació original ja delata la mobilitat a què ens referim que, com tota emoció, mouen la gelosia. Aquí també apuntem l’etimologia de la paraula emoció que és, precisament, emovere, és a dir, moure. Una cosa que bull és una cosa que s’està movent.

Aquesta és la raó de considerar la gelosia com una emoció; perquè la gelosia mou internament i, sovint, intensament. Així, la gelosia pot ser una font de malestar personal. Els experts suggereixen una diferenciació entre la gelosia normal i la patològica. Ja sabem -els mass media s’encarreguen de recordar-nos-ho- que, en alguns extrems, la gelosia pot portar a actes destructius, a la violència; per exemple, a la violència de gènere amb dolorosíssims finals.

Bé, però què és la gelosia? Per què se sent gelosia? D’on ve la gelosia? De l’interior de la persona, de la ment. Què passa en aquesta ment que la sent? Si l’etimologia de la paraula prové de “bullir” és clar que la gelosia altera la tranquil·litat mental del subjecte. La gelosia és una alarma subjectiva; alguna cosa avisa la persona, d’una amenaça. A quina amenaça ens referim? Només podem pensar que es tracta d’una amenaça de pèrdua. La persona que sent gelosia s’espanta de la pèrdua d’una cosa valuosa; ningú no s’espanta de perdre una cosa que no valgui res per a un.

Qui sent gelosia?

Les persones que senten gelosia, necessàriament, han de sentir que tenen alguna cosa que poden perdre, primer. Si no hi ha sensació de possessió, no hi ha cap amenaça de pèrdua. Tampoc, doncs, es pot perdre allò que no es posseeix. Ara bé, fixem-nos que la gelosia remet a la relació interpersonal, d’alguna manera; una vegada més, ningú no sent gelosia de perdre alguna cosa inherent a un mateix, com per exemple una part del propi cos. La gelosia s’instaura en relació amb una apropiació que no és constitutiva de la individualitat del subjecte; sinó d’una apropiació relacional -amb un “altre”- a la qual hom s’ha aferrat, per alguna raó.

Quan la gelosia apareix a la relació entre germans, estem davant de la gelosia infantil; posteriorment, a la vida adulta, poden aparéixer a la relació de parella. També es pot sentir gelosia més enllà de la relació de parella, sempre en una relació personal; companys, amistats, familiars, etc. Aquí podria sorgir una pregunta, doncs: els individus gelosos a la seva infància, dels seus germans, poden patir de gelosia de la seva parella, posteriorment? Però, la gelosia infantil què la mou? De què s’han apropiat els nens que puguin témer perdre? Òbviament, de l’afecte dels pares.

Els nens, especialment els molt nadons, creixen i es desenvolupen gràcies a l’afecte dels pares; de manera especial, en les fases de més dependència, de l’atenció materna, o de qui faci aquesta funció materna. Les teories psicològiques del desenvolupament infantil suggereixen que, al principi, el nadó s’unifica amb la mare; se sent un amb ella, fins que les experiències de frustració el van separant, concedint-li la seva pròpia individualitat separada. Aquesta individualitat és una adquisició dolorosa, produïda per la presència de la frustració; la d’entendre que l’altre no és pas jo.

L’aferrament a l’altre.

Des de la nostra més tendra infància ens aferrem a les nostres mares –o als que fan aquesta funció. Els orígens de la vida mental es deuen a aquest aferrament a les figures nutrícies: mares, primer, pares, després. Així, quan el nadó s’apropia de la seva mare de qui obté satisfacció, d’alguna manera, sabrà més endavant que s’ha apropiat una cosa que no és si mateixa, però que ho necessita.

L’aferrament a l’altre és indispensable per a la supervivència humana. Sense aferrament, sense enllaç d’aferrament, no hi ha creixement humà -ni animal- possible. Konrad Lorenz va estudiar l’aferrament en els ànecs i els seus estudis observacionals li van suggerir la troballa del concepte d’impregnació; els aneguets nounats s’impregnen de qualsevol objecte a qui veuen moure’s, a qui es vinculen, convertint-lo en la seva pròpia mare.

Estils d’aferrament.

Què pot passar en l’experiència d’aferrament originària amb la mare? Els experts parlen de tres possibilitats d’aferrament: segur, evitatiu i ambivalent. L’aferrament segur el promourien aquelles mares que es vinculen de manera incondicional amb els seus nadons; en aquesta incondicionalitat el nadó rep afecte, acceptació i valoració de manera robusta, cosa que provoca confiança en el nadó. L’aferrament evitatiu seria el resultat de la fallada de l’aferrament segur per part del cuidador; la conseqüència d’aquesta fallada és la distància que es genera al nadó que sent que no pot confiar en l’altre. L’aferrament ambivalent promou la inseguretat en el nadó, que no pot comptar amb la disponibilitat incondicional de l’afecte del cuidador; en conseqüència, pateix inseguretat i preocupació respecte de la disponibilitat emocional dels cuidadors.

És clar que l’estil d’aferrament segur no hauria de facilitar l’experiència emocional de sentir gelosia, en proporcions exagerades. Per contra, l’estil d’aferrament ambivalent sí que podria ser inductor del dolor que suposa la gelosia; perquè la persona no pot sentir la seguretat i la confiança que el seu estil d’aferrament infantil li ha induït. L’estil d’aferrament evitatiu podria ser també facilitador de la gelosia, ja que el subjecte estaria entrenat a desconfiar de la intimitat emocional per evitar patir.

Què indica la gelosia?

La gelosia mostra que la persona que la sent no té seguretat en si mateixa; d’alguna forma se li infiltra alguna amenaça a la seguretat emocional en la seva relació, quina sigui. Com hem dit anteriorment, l’amenaça és alguna forma de dolor per la pèrdua. Així, podríem afirmar que la persona que sent gelosia fàcilment seria una persona que té la seva autoestima fràgil; la seva estabilitat emocional és fràgil i la seva seguretat també.

De què pot servir la gelosia? Pot ser l’ocasió per conèixer-se millor un mateix. L’emocionalitat de la gelosia pot servir perquè la persona que la sent pugui despertar la indagació per la causa o la conseqüència d’aquesta. El resultat pot ser ampliar l’autoconeixement. Sense dubte, aquesta indagació es pot veure facilitada pel diàleg amb un tercer; millor si és un tercer qualificat com pot ser un psicòleg ensinistrat en la comprensió de la ment.

En la nostra experiència professional som testimonis de la presència de la gelosia, de manera especial, en les relacions sentimentals de parella. Tant en homes com en dones.

Gelosia normal i gelosia patològica.

A les consultes amb molts pacients apareix la gelosia com a motiu de consulta, conscientment; especialment en joves que per l’edat es veuen exposats a l’amenaça en la continuïtat de les relacions sentimentals. En altres paraules, el temor de ser deixat per una altra persona. Certament, a la joventut i a l’adult jove aquesta experiència és freqüent i, també, sovint temuda.

A la maduresa de la vida dels adults l’estabilitat de la relació sentimental dissipa el temor de la gelosia. Podríem dir que l’aferrament a l’altre s’ha fet segur per la continuïtat de la relació, llevat d’excepcions; haver-ne, n’hi ha. En canvi, en la maduresa adulta sí que s’aprecia la presència de la gelosia patològica en algunes personalitats desconfiades de base. En casos extrems la gelosia es fa irreductible i la persona que la sent pot instal·lar-se en una zelotípia delirant molt dolorosa; i de molt difícil modificació.

Així, la diferència entre la gelosia normal i la patològica estaria en la intensitat del temor de la pèrdua de l’amor de l’altre. Si el dolor o el temor de la pèrdua de l’amor de l’altre no és reductible, estaríem davant de la gelosia patològica. Si aquesta por s’esvaeix davant l’experiència de la confiança reiterada de la incondicionalitat de l’amor de l’altre, davant la gelosia normal. En altres paraules, si la gelosia promou la negativitat en la relació, estem davant la gelosia patològica. Si la gelosia promou el vincle, davant la gelosia normal.

La gelosia com a avís.

És la gelosia una indicació d’anormalitat? Depèn. També hi ha els casos en què la gelosia avisa d’algun distanciament que s’estigui produint a la relació. La gelosia també pot ser un indicador que alguna cosa no està anant bé en la relació amb l’altra persona. En molts casos, la presència de la gelosia és el senyal que avisa que hi ha distància emocional; de vegades, aquesta gelosia és titllada de patològica per part de la parella i els fets confirmaran, posteriorment, la realitat d’una tercera persona. Ho hem confirmat en molts casos, lamentablement, a les narracions de molts pacients, majoritàriament, dones. La gelosia en les persones que la senten presagia la ruptura de la relació.

Facebook

Tweet

Guardar