Els humans mentim; uns més que altres. Hi ha que menteixen sovint; fins i tot llurs vides poden estar instal·lades en la mentida. No se’n saben avenir si no menteixen. En l’altre extrem hi ha les persones franques i honestes que pràcticament mai no menteixen, llevat d’alguna excepció que confirma llurs regles. Però per què necessitem mentir?

En aquest article ens referirem a la mentida emprada en les interrelacions personals. Defugint, per tant, la consideració de l’activitat mentidera com a acció, com a conducta, susceptible de ser criticada moralment i legalment. Àmbit propi de la reflexió ètica o moralista, o propi del dret.

Què s’entén per mentida?

La mitologia romana representa la deessa Veritas -veritat, en llatí-, filla de Saturn i de Virtus, com ocultada en un pou sagrat; per què? Perquè volia simbolitzar el fet que la veritat no solia emergir a la llum, ocultada per les mentides. A l’antigor, doncs, ja sabien que els humans tant deien la veritat com mentien.

Quan diem que algú menteix què volem dir? Que ha dit quelcom que no és veritat? Però encara ens podríem preguntar què és la veritat? Els filòsofs porten anys i panys reflexionant a propòsit de la consideració del que és la veritat i hi ha moltes respostes possibles. Així, si respecte del que es pot considerar com a veritat, o vertader, hi ha tantes apreciacions, com podem afirmar que algú menteix? Està clar que si ens preguntem per la necessitat de mentir és que ens devem referir a una activitat humana delimitable. Aquesta activitat és la que veuríem susceptible de ser mentidera.

Si som capaços de predicar d’algú que menteix, és que també podem ser capaços de predicar d’algú que és vertader. Si afirmem que algú -o nosaltres mateixos- menteix -o mentim- és que sabem, implícitament, què significa no mentir, ser veritables. Per tant, sense entrar en el ric i suggestiu debat filosòfic, romanent en l’experiència humana comuna, ens sentim capaços d’escatir la veritat de la mentida.

La mentida podria ser entesa com aquella expressió verbal, o no verbal, que és contrària a allò que se sap, es pensa o se sent. I l’important per a la vida entre els humans és que mentir té conseqüències relacionals. Ja que mentre la veracitat en el dir i en el fer genera confiança en les relacions personals, mentir genera malfiança.

La necessitat de mentir.

La necessitat de mentir respon a algun mòbil, altrament no seria una necessitat, seria un atzar. Quan parlem de necessitat és que estem determinats per una configuració que ens impel·leix a moure’ns en una direcció concreta. Per què necessitem mentir? Quina funció té la mentida? A qui mentim, a l’altre, a nosaltres mateixos?

A la concepció psicoanalítica, des de la primeria de les aportacions freudianes, s’ha parlat dels mecanismes de defensa. Ja Freud va copsar com l’individu necessita protegir-se del que pot ser viscut com amenaçador para la seva integritat biopsíquica. Així, l’ús de la mentida pot respondre a la necessitat de preservar el subjecte d’una amenaça per al jo. Alguns animals també menteixen, fingeixen estar morts, com una estratègia de protecció davant de l’enemic. Mentir, doncs, requereix de la intel·ligència, per a poder representar-se una situació potencialment amenaçadora, així com de l’emoció de la por.

L’ús de la mentida, com l’ús de les defenses psíquiques, pot ser inconscient, almenys en part. Qui decideix, conscientment o inconscient, emprar la mentida pot sentir-se empès a fer-ho, per motius emocionals; per protecció. De què? D’una situació que pot ser visualitzada com a desagradable per al jo. Això aplica a l’ampli vano de graus que pot assolir la mentida. La saviesa popular rescata la possibilitat de la mentida pietosa que no seria sinó l’afirmació falsa dita amb intenció benvolent. 

Fins i tot quan mentim pietosament estem intentant foragitar de nosaltres quelcom que ens incomoda si diem la veritat. Ens estaríem protegint a nosaltres mateixos d’incomodar-nos  per haver d’incomodar l’altre. Perquè està clar que les raons per mentir sempre son individuals, de qui decideix mentir. Per molt que ens diguem que estem mentint a l’altre, o ens ho pugui dir l’altre si se n’assabenta, que l’estem mentint.

Les conseqüències de la mentida.

L’ús de la mentida respon a una necessitat interna  de qui  menteix. La gestió de la mentida vol evitar problemes per al jo que s’espanta d’incomoditats si usa la veritat. A primer cop d’ull semblaria que la mentida estalvia problemes. Però l’altra dita de la saviesa popular condensada en els refranyers diu que “la mentida té  les cames molt curtes”. Cosa que significa  que la mentida acaba sortint a la llum, més aviat que tard, i aquí ve quan el mentider ha d’entomar l’amenaça que volia evitar.

La configuració de la ment humana està dissenyada de tal manera que cerca la veritat i rebutja la mentida. El funcionament saludable de la ment humana requereix que llur nutrició estigui basada en la veritat. Si la ment percep veritat al seu voltant desenvolupa emocions i sentiments saludables: confiança, serenitat, esperança, amor, pau. Tant ens referim al voltant de la ment exterior, en la interacció amb altres ments d’altres subjectes, com al de la pròpia interioritat mental.

Les conseqüències de la mentida seran doncs la creació d’un entorn mental basat en una configuració plena d’emocions i sentiments negatius. Aquesta configuració mental negativa provocarà interaccions amb les altres ments tenyides per la malfiança, l’enveja, l’odi, el ressentiment, la desesperació, la tristesa. L’organització relacional que en resultarà serà tòxica: al nostre voltant es desenvoluparan tensions emocionals, friccions en les relacions.

Molt sovint en la consulta psicològica som testimonis del sofriment mental que presenten les persones que sospiten que l’altre els enganya, els  menteix. Aquest dolor és especialment intens quan s’ha dipositat confiança en l’altre, en el grau que sigui. La descoberta de la mentida suposa una decepció que, de vegades, és irreversible. Cosa que és especialment veritat en l’àmbit de la intimitat que comporten les relacions afectives. Per què necessitem mentir?

Què li passa al mentider?

En el fur intern, més tard o més d’hora, el mentider sap que menteix; repetim, eventualment o compulsivament. Donat que la mentida és inquietant per a l’estat mental saludable, pot ocórrer que hom vulgui anestesiar-se de prendre’n consciència. Distanciar-se’n. Però, la necessitat de la veritat, intrínseca de la configuració mental humana, més tard o més d’hora, pot fer que qui menteix reconegui que ha mentit.

La finesa de la sensibilitat de cadascú, el talant individual, pot tenir percepció de la manca d’alineament amb la veritat que comporta la mentida. En conseqüència, cercar la manera de reparar el dany que la mentida pugui causar o a un mateix, o a l’altre, o als dos. Per tal com la veritat genera emocions i sentiments saludables i la mentida emocions i sentiments desagradables. Tant en la relació amb els altres com en la relació amb un mateix.

Què pot fer la psicoteràpia amb el mentir?

El decurs d’alguns tractaments psicoterapèutics afavoreix l’emergència de la consciència de la incomoditat que comporta l’ús de la mentida. Perquè la mentida és un recurs d’urgència, una sortida poc sospesada, que el jo pren davant d’emocions intolerables. Els tractaments psicològics que evolucionen a favor del creixement personal dels pacients, com ho son els tractaments analítics, ajuden a entomar l’angúnia mentidera. Incrementant la consciència de les raons -emocionals abans que racionals- que mouen a determinar-se en l’elecció de la mentida. Esbrinant, doncs, la resposta a la pregunta: per què necessitem mentir?

La reflexió ponderada en un context de seguretat basat en la confiança, com és el que aporta el professional psicòleg, pot permetre el treball personal. En el cas que ens ocupa, el treball elaboratiu de les motivacions que mouen a emprar la mentida. Al capdavall, la persona que empra la mentida ha d’arribar a ser conscient que, en mentir, s’enganya a si mateixa. S’intoxica, primer, a si mateixa; després, a l’altre, o als altres. L’horitzó de possibilitat és que les persones que menteixen puguin desenvolupar la capacitat d’entomar les situacions de risc o de por subjacents a la mentida. Fent-se més fortes, més decidides, més assertives, desemmascarant el fantasma que les fa creure que la mentida és la millor alternativa. Quan no l’és.

Facebook

Tweet

Guardar