Si parlem de mirar als ulls hem d’entendre que ens estem referint a una situació de comunicació. Però no només de comunicació, a seques, sinó de comunicació que avui diríem «presencial», en cos present, cara a cara. Temps enrere potser no caldria fer aquesta precisió, avui dia sí. Per què? Perquè la comunicació virtual pren molt relleu en la nostra vida actual. Bona part de la nostra interacció comunicativa és textual més que presencial. «Mirar als ulls» només és possible si estem en una situació real, presencial; almenys per mirar als ulls amb tota la força de l’expressió. En una situació virtual, la mirada als ulls de l’altre és un impossible. A tot estirar, en una situació virtual, veiem els ulls de l’altre mediatitzats per la pantalla del dispositiu tecnològic: mòbil, ordinador, tauleta, etc.

Què és mirar?

Entenem per mirar l’aplicació de l’atenció, que és quelcom «mental», una acció de la ment, respecte de quelcom que és vist com un «objecte». Quin objecte? Es tracta de la part de la realitat que focalitza l’atenció envers una part del teu cos, els ulls. Fent abstracció de la resta d’aspectes de la realitat, que queden opacs a la meva mirada. Certament que per «mirar als ulls» necessito disposar dels meus ulls veient els de l’altre. Però quan mirem, estem anant més enllà del veure. Del veure amb els ulls del cos, els ulls del sentit de la vista. Fins i tot, estic pretenent anar més enllà de veure els ulls de l’altre, de veure llurs característiques.

Quan miro alguna cosa estic dedicant l’esforç de la meva consciència a veure aquella cosa. Per molt que empri una part del meu cos, o més: els ulls, el cervell. Sempre que estic pensant estic utilitzant el suport del meu cervell, amb les seves ingents connexions neuronals. Tota la meva activitat mental, cognitiva, emocional, requereix del meu cos per posar-se en marxa. Però podríem dir, potser, que va molt més enllà del suport que li presta el cos.

La vista és, sense dubte, la porta d’entrada de moltes dades que el meu processador cerebral pot fer servir per pensar, per sentir. Les dades visuals poden ser l’estímul per posar en marxa el procés de la mirada. Mirar és quelcom més que veure.

Què s’entén per veure?

El terme «veure» es refereix a l’acció de percebre objectes a través del sentit de la vista. Captar imatges a través dels ulls, mercè a la llum que reflecteixen els objectes. La qual cosa permet als humans i als animals reconèixer formes, colors, moviments del món que els envolta. Així, sense llum no podem veure, per molt que tinguem els ulls per poder-ho fer.

El veure, en una primera accepció del mot, comporta un procés passiu i automàtic que no requereix cap esforç conscient. Amb la percepció visual podem copsar un bon grapat d’objectes sense cap intencionalitat de voler-ho fer per la nostra part. La vista ens pot inundar amb una oferta d’objectes que els nostres ulls poden percebre involuntàriament pel sol fet d’estar en el mon. Els objectes se’ns imposen a nosaltres, a la nostra percepció. Com quan cau la pluja, neva o fa sol. Els nostres ulls poden tenir la visió d’aquests esdeveniments que se’ns imposen sense cap voluntat de part nostra.

Si a la nostra percepció visual, de quins objectes sigui, apliquem la nostra intencionalitat conscient, estem mirant la realitat. Certament que podem emprar el mot «veure» per significar-ho també; però amb el sentit de mirar. Mirar sempre significa la intencionalitat de veure amb atenció quina cosa sigui. Veure, no sempre significa mirar amb atenció encara que ho pot arribar a significar. Veure té aquest primer nivell de percepció estrictament visual involuntària.

Mirar als ulls.

És una decisió la que prenc quan miro als ulls: tinc una intencionalitat. Espero obtenir alguna cosa quan decideixo mirar als ulls; alguna informació significativa respecte de l’altre. Vull saber res sobre tu que crec que la mirada focalitzada en els teus ulls em pot donar. El més normal és que aquest gest es doni enmig d’una comunicació interpersonal. És menys versemblant pensar que tingui aquesta intencionalitat de prestar atenció als ulls d’un desconegut amb qui em pugui creuar pel carrer.

Per què decidir mirar als ulls? El gest, perquè pugui donar-se en òptimes condicions, implica un clima emocional de confiança, de proximitat, de vulnerabilitat. A la vegada que la llibertat -la meva- de voler-ho fer, que precisa de la teva llibertat de decidir rebre la meva mirada. Els ulls són un espai íntim i mirar algú directament implica una obertura emocional. Perquè a la vegada que et miro jo a tu, tu em mires a mi, necessàriament. Ni que sigui el temps mínim per retirar-me la teva mirada, si fos el cas.

Mirar-se als ulls denota vulnerabilitat emocional. Hom està en un ambient d’intimitat que legitima aquest acte de proximitat perquè els ulls formen part d’allò més íntim de l’ésser humà. Si el refrany diu que «el que és de Déu a la cara es veu», encara amb més raó es veu mirant els ulls de la cara. S’atribueix al filòsof romà Marco Tulio Ciceró, al segle I a.C., la sentència «la cara és l’espill de l’ànima i els ulls els delators». Concretament a l’obra “Tusculanae Disputationes” reflexiona sobre com les emocions es reflecteixen en el cos i, particularment, en el rostre. Així en mirar els ulls de l’altre esperem que es delati el que hi ha dins de la interioritat d’aquest altre.

La mirada i el desig.

La mirada vers l’altre està estretament vinculada amb el desig: el propi i l’aliè. Quan et miro als ulls estic en contacte amb el meu desig: què busco trobar en tu, en la teva mirada? Perquè si et miro és que m’interessa mirar, tens importància per a mi. Ets algú que em mereixes respecte, algú que m’escolto, algú que té alguna ascendència sobre mi, algú que m’estimo.

En mirar l’altre, trobi el que trobi, em concernirà. Jacques Lacan afirmava que el desig està sempre mediatitzat pel desig de l’altre. Mirar als ulls no és només un acte de connexió sinó que també és un acte d’interpel·lació. Què veig en la teva mirada que reveli res del meu propi desig? En la meva mirada puc estar projectant els meus desigs i pors. Perquè la meva mirada es trobarà, necessàriament, amb la teva mirada que em recordarà la meva incompletesa. Mirar als ulls de l’altre és tant una experiència d’intimitat com un moment de confrontació amb el que ens falta.

Mirar als ulls de l’altre és una trobada amb l’alteritat que ens retorna no només el que som sinó el que desitgem ser. També els nostres temors. Ben mirat, mirar-te als ulls tant em pot revelar quelcom que et concerneix a tu com, sobretot, el que em concerneix a mi. Perquè, de fet, em mirar a l’altre ja està en joc el meu desig, sempre. Veiem-ho més de prop. Suposem que et miro perquè vull saber si la teva mirada em retorna que estàs content amb mi. Si trobo que n’estàs, es confirma el meu desig: vull que n’estiguis perquè temo podries no estar-ne -ni que sigui inconscientment. Si el que trobo és que no estàs content de mi es confirma la meva por, que no n’estiguis.

La mirada en la situació clínica.

A la clínica, tant si es tracta d’una exploració diagnòstica com si es tracta d’una psicoteràpia, el contacte visual hi és present. Pacient i terapeuta es veuen i es poden mirar als ulls, poc o molt. La mirada als ulls es pot donar tant en el pacient vers el terapeuta, com del terapeuta cap al pacient. En un context clínic el contacte visual és un espai privilegiat per a observar les dinàmiques inconscients que emergeixen a la relació transferencial.

En el context terapèutic, evitar o sostenir la mirada pot ser un indicador de com el pacient es relaciona amb la intimitat, la vergonya i el reconeixement. Així, un pacient que evita el contacte visual podria estar expressant una dificultat per enfrontar-se a la vulnerabilitat que implica ser vist per l’altre. Perquè el reconeixement, de la mirada de part del terapeuta, també pot confrontar el pacient amb aspectes de si mateix que preferiria mantenir ocults. Un terapeuta que sosté la mirada pot oferir un contenidor segur, permetent al pacient explorar les seves emocions sense sentir-se jutjat. La funció del terapeuta consisteix a mantenir-se com un mirall que reflecteixi però que no envaeixi ni jutgi.

L’experiència de ser mirat als ulls té un poder reparador, especialment en pacients que han patit experiències de negligència emocional o traumes relacionals. Ser vist, i ser acceptat en aquesta mirada, pot ajudar el pacient a reconstruir una sensació de vàlua i pertinença. Amb tot, cal atendre a que l’acte de mirar l’altre no sempre és benigne. En alguns casos, la mirada pot ser percebuda com a intrusiva o amenaçadora, especialment per a pacients que han viscut experiències d’abús o control. En aquests casos, el terapeuta ha de ser especialment curós, calibrant el contacte visual de manera que no envaeixi els límits del pacient.

Conclusió.

Mirar els ulls de l’altre és un acte profundament humà que transcendeix allò fisiològic i social per endinsar-se en les profunditats de l’inconscient. Des de la perspectiva psicoanalítica, la mirada estableix tant una connexió interpersonal com un espai per a l’exploració del desig, la transferència i la subjectivitat.

A la pràctica clínica, la mirada del terapeuta no és només una eina tècnica, sinó un acte de presència i compromís amb l’altre. En mirar els ulls del pacient, el terapeuta ofereix un espai on les emocions, els conflictes i els desitjos poden ser reconeguts i elaborats. Aquest acte té el potencial de transformar les dinàmiques internes del pacient i obrir nous camins cap a la comprensió de si mateix.

En darrera instància, mirar els ulls de l’altre ens recorda que l’essència de la psicoanàlisi no està en les tècniques o teories, sinó en la trobada humana. Una trobada on dues subjectivitats es reconeixen i es transformen mútuament a través de la presència, l’escolta i, per descomptat, la mirada.

Facebook

Tweet

Guardar