La reflexió a propòsit de l’ésser s’inscriu en l’àmbit de la metafísica. Aristòtil va ser el primer autor que va iniciar la reflexió metafísica a la nostra era, en el món occidental. Precisament referint-la a l’estudi de l’ésser en tant que ésser. Enfrontar l’ésser i el “no res” és l’efecte de la reflexió humana en la realitat que l’embolcalla.

L’origen de la metafísica.

L’origen de la metafísica occidental, com a reflexió sistematitzada, podem ubicar-lo en el segle IV a.C. Època en què va viure Aristòtil (384a.C. i 322a.C.) que va ser deixeble de Plató a l’Acadèmia d’Atenes. Tanmateix, els filòsofs presocràtics, entorn del segle VI a.C. també feien metafísica: buscaven, mitjançant la raó, trobar «l’arché» (ἀρχή), el principi de tot, l’origen del cosmos.

A l’escola de Mileto, els primers presocràtics, busquen quins son els principis de la realitat. Tales («aigua»), Anaximandro («àpeiron», l’indefinit), Anaxímenes («aire»). Posteriorment, els pensadors del canvi, entre ells, Heràclit, proposa «el canvi» (pantarei, Πάντα ῥεῖ) com a principi. L’escola eleata, amb Parmènides i Zenon, defensaran la tesi contrària: el canvi és una il·lusió, la realitat és una, immòbil i indivisible. Leucipo i Demòcrito, «atomistes», defensaran que la realitat està formada per àtoms indivisibles i buit.

L’escola pluralista (Empèdocles, Anaxàgoras) pensarà, per contra, que la realitat no està formada per un sol principi, sinó per diversos elements. Empèdocles: «terra, aigua, aire, foc». Anaxàgoras: homeomeries organitzades per la ment (νοῦς) formen el cosmos.

Sócrates, empra aspectes de la reflexió metafísica, però la seva reflexió no s’hi centra, sinó a la reflexió ètica: com hem de viure. Així, es transita de la reflexió sobre «de què està fet el món», a la de «com hem de viure-hi». La seva reflexió, en tant que cerca definicions universals, podríem dir que és proto-metafísica i prepararà el terreny de la reflexió platònica. Serà el pont entre els presocràtics, ocupats en la physis (Φύσις), i els metafísics: Plató i Aristòtil.

Plató (427a.C.-347a.C.) cerca d’harmonitzar la tensió entre la postura dels presocràtics del canvi i l’escola eleata. Sostindrà un dualisme del món sensible, on apareix el canvi, i el món intel·ligle, on hi ha immutabilitat, eternitat. El món de les idees és el fonament de la realitat.

La metafísica sistematitzada: Aristòtil.

Plató també reflexiona a la manera de la metafísica sense arribar a la sistematització d’Aristòtil: no va més enllà de trobar la divisió entre la causa primera, intel·ligible, i les causes segones, sensibles. Aristòtil sistematitza la metafísica tot focalitzant la reflexió sobre l’ésser, en tant que ésser, i cercant els principis darrers de la realitat física. De fet, el nom «metafísica» prové de la ubicació que Aristòtil assignà als llibres sobre la filosofia primera: meta-física. Els tractats que pretenen anar més enllà de la física, és a dir, penetrar en el què està més enllà de l’ésser físic com a tal. Explorant el que no canvia, l’immutable.

La realitat està formada per substàncies, que existeixen per sí mateixes, dotades d’essència (el que és la cosa) i d’accidents (el que pot canviar). Altres nocions aristotèliques són: potència i acte; essència i existència, causa i efecte. A la metafísica correspondria estudiar els primers principis, les causes primeres, les determinacions de l’ésser, en tant que ésser. Tot desenvolupant l’ontologia, l’estudi dels ens i de l’ens en tant que ens.

Quan hom estudia les característiques del primer motor immòbil, Déu, s’estaria fent teologia. Perquè en Aristòtil és necessari suposar l’existència de Déu com a primer motor, causa primera, de tota la sèrie de causes segones del real.

La metafísica oriental.

La metafísica oriental és anterior. Hom situa la reflexió metafísica del món oriental entorn de 1500 a.C. i 500 a.C. Concretament, a la Índia, la metafísica és un aspecte inherent dels textos sagrats, dels Vedes i de les Upanishads. El Rig Veda, per exemple, està datat entre 1500 a.C. i 1200 a.C. Samaveda i Yayurveda, entre 1200 i 900 a.C. Atharveda, 1000 i 500 a.C. Per contra, les Upanishads, entre 800 a.C. i 500 a.C. Cap dels textos sagrats hindús és cap tractat de metafísica. Els Vedes proposen himnes, rituals i reflexions que les Upanishads desenvolupen en forma de textos filosòfics que cerquen el coneixement interior i la veritat darrera. La realitat darrera és Brahman; l’ànima individual és Atman. Però el jnani realitza la identitat d’Atman amb Brahman. En conseqüència, l’aparença de la realitat no és sinó il·lusió. El veritablement real és Brahman, l’Absolut.

El daoisme xinès data dels segles VI a.C. i V a.C. Laotsé, autor del Tao te king, visqué en el segle VI a.C. Zhuangzi en IV a.C. Cap d’aquest dos pensadors daoistes no fa cap tractat de metafísica. Llurs obres s’inscriuen en la guia per viure una vida d’acord amb la natura que comporta elements propis de la metafísica. Es tracta d’alinear la vida d’acord amb el Tao, el principi que origina tot i que és en tota la realitat.

Què s’entén per «l’ésser»?

Parlar de l’ésser, referir-s’hi, comporta, necessàriament l’ús del llenguatge humà. Així, tot el que es pugui dir sobre l’ésser serà fruit de la reflexió humana, serà fruit de l’ús de la capacitat de representació mental. Encara més, requerirà, també, necessàriament, d’un subjecte que la sustenti; d’una subjectivitat que afirmi quin contingut sigui referit a l’ésser. Per tant, allò que es pugui predicar sobre l’ésser serà un predicat subjectiu d’un ésser humà inserit en un espai-temps determinat.

L’ésser humà es desperta a la vida dotat de cos i de consciència. Aquest simple fet, el fet de tenir cos, l’ubica en l’espai i el temps. En l’espai i el temps es veu abocat a la possibilitat de percepció sensorial, dels sentits, que li donen l’opció de percebre realitats diferents. A les quals pot donar-los noms diferents, en tant que realitats individualitzades, separades les unes de les altres. La capacitat perceptiva l’empeny cap a l’afirmació d’un munt d’objectes que son percebuts com estant en el món, sempre davant d’un subjecte.

La capacitat de consciència, de ser conscient del seu estar en el món, li permet emprar la reflexió. Reflexió que s’articula entorn de la capacitat de fer-se preguntes. Preguntes sobre les coses que es perceben en el món. Una pregunta diferent, però, és la pregunta sobre l’ésser de les coses. L’ésser de les coses, o l’ésser a seques, és quelcom amagat, no és quelcom que s’imposa a la consciència, com s’hi imposen les dades perceptives. Ben mirat, l’ésser és immediatament present per si mateix, per tal com és una sort d’estructura del real, sempre present. Que acompanya totes i cadascuna de les percepcions, de manera immanent. Àdhuc la consciència que és en el món que l’interpel·la és immanent a l’ésser. L’ésser és, i està sempre essent.

Què s’entén per “no res”?

Una resposta plausible -no la única- és que el “no res” és la negació de l’ésser. Des d’aquest vèrtex, el «no res» no seria cap ésser -del real- sinó una asseveració de la lògica racional subjectiva. El resultat d’un judici racional. Hem de recordar l’afirmació de Parmènides: «només l’ésser és, i el no ésser no és». Que altres filòsofs han formulat de manera diferent: «del “no res”, no prové res». Bergson afirmà que el “no res” no es pot imaginar ni pensar -com quelcom en sí.

Tot el que es pugui dir de l’ésser o del “no res”, no és sinó una asseveració subjectiva. Depèn de la capacitat del subjecte que afirma l’ésser, o de qui el nega, afirmant el “no res”. D’altra forma, l’ésser i el no ésser, i el “no res”, romanen com en una mena de llimb indeterminat de possibilitat. Hom podria dir, en què el “no res” i l’ésser s’identifiquen, per tal com no hi ha aparegut la diferenciació. Aquest seria el plantejament de Hegel, que atribueix a l’ésser i al “no res” la mateixa falta de determinació. L’absoluta immediatesa de l’ésser l’ubica en el mateix pla que la seva negació, el “no res”.

El pensament cristià havia ubicat el “no res” com a origen del món creat, desafiant els plantejaments presocràtics eleates. Déu hauria creat el món a partir del “no res”, «ex nihilo». El “no res” hauria sigut la font de possibilitat de l’ésser. Heidegger també sostindrà que el “no res” no és la negació de l’ésser, sinó el que possibilita el «no» i la «negació». Atribuint al “no res” la condició de ser l’element que acull l’existència. El “no res” seria una sort d’oceà on sura l’existència. El “no res” tindria, també, categoria ontològica.

La filosofia del “no res”.

L’escola de Kioto (Japó), entorn de Kitarō Nishida (fundador), Keiji Nishitani i Hajime Tanabe, intenta respondre a la pregunta sobre l’ésser i el «no-res». El «no res» no és un buit o una absència, sinó el darrer fons de la realitat, el camp en què tot apareix i desapareix. La perspectiva de l’escola de Kioto concedeix al «no-res» un paper creatiu, d’apertura total.

Nishida entén que el que és determinant és la idea de camp (basho), que és com l’espai en què ocorre tota la realitat. Àdhuc els pensaments i el jo individual, que no estan separats de la realitat sencera. En aquest espai no hi ha separació entre subjecte i objecte, o objectes. Per a la perspectiva occidental està clar que hom percep el món i les coses que hi apareixen a la consciència individual, al jo. L’escola de Kioto, i el budisme en general, sosté que tot existeix en un «basho» més fonamental, que és el «no res». En aquest lloc (basho) no hi ha separació, tot és interconnectat; àdhuc el jo individual és un aspecte més que sura en el camp global. Aquest espai acull tota la realitat, la que apareix i la que no. El jo, la consciència, i les coses del món; totes interconnectades.

La pràctica del zen permet realitzar aquesta asseveració, de manera especial quan hom té l’experiència del kensho. Kensho suposa haver transcendit la dualitat del pensador i el pensat, del perceptor i el percebut, enmig -o fora- de la pràctica zen. Aquesta experiència, afirmaria la realització del «no-res» com espai de possibilitat de tot, com a visió de la pròpia naturalesa.

L’ésser i el no res.

Els conceptes de “ser” i de “no res” tenen significats diferents segons la perspectiva que s’adopti. L’ésser pot ser vist com allò immediatament present, allò immutable, allò que està més enllà -i més aquí- de les diferències del món físic. El no-res, com la negació de l’ésser. Però també és possible entendre certa identitat de tots dos conceptes en un horitzó de possibilitat anterior a la diferenciació conceptual. Des d’aquesta perspectiva és plausible veure el no-res com a fons d’obertura a la realitat sencera i de l’ésser immanent. Paradoxalment, l’ésser esdevindria «no res», i el «no res» esdevindria ésser. Possibilitat només plausible des d’una perspectiva no dualista que supera la lògica de contraris pròpia de la raó.

Facebook

Tweet

Guardar