En la terminologia psicoanalítica «acte fallit» és una acció que no és resultat d’una voluntat conscient sinó un altre resultat que s’imposa a l’escena subjectiva. El que és concebut com a «acte fallit» no és degut a que la persona que el comet no tingui capacitat de realitzar l’acció pretesa. Precisament perquè la persona és capaç de realitzar l’acció, l’acte fallit és un lapsus. I què s’entén per lapsus? Un error involuntari comès per manca d’atenció, sovint en situacions de certa ansietat o estrès. Però això és tot? És l’acte fallit un simple atzar? Usualment, la persona que el comet l’atribueix a l’atzar, sí, o a la manca d’atenció.

Què s’entén per acte fallit?

Els actes fallits, com els lapsus en general, en psicoanàlisi, són manifestacions de l’inconscient que revelen desigs reprimits o conflictes interns no resolts. Va ser Sigmund Freud, el pare de la psicoanàlisi, qui va començar a parlar-ne, en 1901, a la seva obra «Psicopatologia de la vida quotidiana». Freud els entén, els actes fallits, com a formacions de compromís entre la intenció conscient del subjecte i allò reprimit. Des del punt de vista de l’inconscient l’acte fallit és un acte exitosament executat. Podríem dir que l’inconscient de la persona que el comet se li ha imposat sense la seva participació conscient. Des d’aquesta perspectiva, l’acte fallit no és un simple atzar.

Freud, però, agrupa sota el mateix concepte -Fehlleistung, en alemany- no només els errors en l’acció, propis de l’acte fallit sinó tota mena d’errors. Els lapsus linguae, els lapsus calami, els lapsus memoriae, els lapsus de lectura i audició i les pèrdues; són formes del mateix funcionament inconscient.

Tipus de lapsus.

Els lapsus són errors que comet el subjecte que els fa: habitualment atribuïts a la manca d’atenció o a la casualitat. El subjecte, conscientment, no assumeix que l’error comès sigui el que pretenia, des de la seva consciència. Per això els lapsus són entesos com «errors». Errors que depenen del funcionament de la ment. La voluntat conscient de la persona no els pretén. Per això, perquè és degut a la posta en acció del funcionament de la ment, l’individu pot dir que són errors. O pot voler creure que són errors.

Lapsus linguae.

Són errors en la parla que revelen un contingut psíquic latent. Es cometen quan la persona està parlant del que sigui i empra expressions o paraules que, conscientment, no voldria haver utilitzat. Aparentment, la casualitat, la falta d’atenció és la responsable del lapsus. O la similitud fonètica. Però una anàlisi atenta del lapsus pot revelar els motius inconscients que han provocat que l’error, el lapsus, es manifestés. Això és el que la psicoanàlisi considera el trànsit d’un contingut latent a un contingut manifest, precisament gràcies al lapsus linguae.

Hi ha infinitats d’exemples de lapsus linguae en les nostres vides quotidianes. És qualsevol situació en què la persona vol dir una cosa, conscientment, però acaba dient una altra. Per exemple, quan una persona nomena a una altra, no pel seu nom, sinó pel nom d’una altra persona. Aparentment és molt poca cosa, però segons quin sigui el canvi de nom pot ser molt revelador. O quan revela un interès per una activitat quan el que volia dir era justament el contrari; i viceversa. Des de la perspectiva psicoanalítica es considera que el lapsus linguae prové de la configuració de l’inconscient personal que s’escola en la consciència.

Lapsus calami.

Són errors en l’escriptura que poden revelar associacions inconscients. Novament, hom tendirà a creure que és un simple error d’atenció o degut a l’actual automatització de l’escriptura. Però per considerar-lo un lapsus calami ha de veure’s en relació a l’inconscient personal. De vegades constatem com escrivim just el contrari del que voldríem dir, per tant, sense la nostra participació voluntària. La magnitud de l’error determinarà la consideració de lapsus calami en estreta relació amb els continguts de l’inconscient del subjecte. Imaginem un lapsus calami que s’escriu afirmant «desitjo que no vinguis» quan hom vol dir «desitjo que vinguis».

Lapsus memoriae.

Els lapsus memòria són oblits o confusions que poden anar referits a detalls petits o grans. A paraules que no podem evocar. A esdeveniments que no podem recuperar per la via del record. Si consta l’afectació orgànica, per malaltia cognitiva, de la persona que els pateix, òbviament, no es poden considerar «lapsus memoriae». Per considerar-los cal que la persona pugui tenir accés a la recuperació de la informació en condicions normals. Evidentment hom tendirà a voler explicar-los per la via de l’excés de la informació, de la manca d’atenció o, àdhuc, de l’estrès. El que els constitueix com a lapsus és que estan estretament vinculats a mecanismes de defensa de la persona que els fa.

Lapsus de lectura.

Són errors en la interpretació del contingut llegit d’un text que poden dur a la tergiversació del significat literal. Tot lector els comet. La lectura textual és malinterpretada i es fa dir a l’autor del text quelcom que ell no ha dit, no ha escrit. En aquests casos, en aquests errors de comprensió, s’imposa el que el lector vol -inconscientment- que digui el text. Per manca d’atenció, sempre i exclusivament? O perquè hi ha quelcom en el món intern del lector que el pressiona per entendre allò que ha entès?

Pèrdues.

Les pèrdues també poden ser comeses per manca de cura, per descuit. Hom pot estar temptat -i molt- a considerar una pèrdua per una simple manca d’atenció. L’observació psicoanalítica del comportament humà aporta un plus de comprensió d’acord amb la hipòtesi del funcionament inconscient de la ment humana. Una simple pèrdua pot ser interpretada, des de la psicoanàlisi, com una comunicació de l’inconscient. La pèrdua d’un objecte, deixar-lo, per descuit, en un lloc en què s’hi ha estat prèviament, pot revelar, per exemple, el desig de tornar-hi.

Com funciona la ment humana?

La ment humana està configurada pels continguts que poblen la nostra interioritat psíquica i que sovint es tradueixen en manifestacions diverses. Els nostres pensaments, sentiments, emocions, somnis, sensacions, percepcions, records, impulsos, conductes, etc. Dels continguts mentals podem ser-ne conscients. Podem ser coneixedors del que pensem, sentim, somiem, recordem, percebem, actuem, etc. En moltes ocasions podem ser conscients del que voluntàriament fem, recordem, percebem. I això és així, perquè la ment humana té la possibilitat de la consciència. Determinades estructures i funcionalismes cerebrals ho permeten. Tanmateix hi ha molta part de la realitat mental que ocorre sense que en siguem conscients. Aquesta part no conscient és la que se’n diu inconscient. La part que dona raó del que ocorre en la intimitat mental d’una persona sense la seva participació conscient.

La persona humana està habitada per una realitat mental complexa que supera amb escreix la seva consciència i la seva voluntat -conscient. Els determinants de la complexitat mental humana són en part conscients i en part inconscients. La psicoanàlisi ha afinat la percepció dels aspectes inconscients de la ment humana per tal de ampliar la comprensió de la subjectivitat. Els actes fallits i els lapsus en general són, poden ser, una manera d’ampliar la comprensió del comportament humà. L’acte fallit no és un simple atzar.

L’acte fallit pot ser vist, doncs, com una sort de traïció de l’inconscient, que fa que el subjecte digui o faci allò que no volia. El que no volia dir o fer conscientment però que s’ha posat de manifest tot revelant-se quelcom amagat, el desig o la intenció inconscient. Certament que el subjecte sempre es pot defensar tractant de disculpar-se tot argumentant que no era pas el que volia fer, conscientment. La perspectiva psicoanalítica entén que alguna veritat de la intimitat mental subjectiva s’hi ha revelat.

L’acte fallit en el context terapèutic.

El context terapèutic és el context de possibilitat de comprensió del significat inconscient de l’acte fallit per excel·lència. Per què? Perquè és el context que permet la possibilitat de verificar la significació inconscient dels lapsus amb material suplementari, com ara, les associacions del pacient. La sessió psicoterapèuticapsicoanalítica permet analitzar el sentit del lapsus tenint en consideració el context de la seva aparició. Què significava per al pacient? L’acte fallit dona credibilitat, en aquell context, a creure que és un simple atzar o revela informació molt rellevant de com s’està sentint la persona?

Fora de l’enquadrament d’una psicoteràpia psicoanalítica sempre és més arriscat la interpretació de l’acte fallit com a revelació de l’inconscient. El risc d’encertar o no la comprensió del significat inconscient del lapsus, fora de context terapèutic, és més incert. El context no terapèutic no aporta la seguretat de la confirmació suplementària. L’observació de la «psicopatologia en la vida quotidiana» -l’acte fallit- corre el risc d’esdevenir un imprudent «psicoanàlisi salvatge», en expressió del propi Freud. A una altra obra seva, de 1910, «Psicoanàlisi silvestre».

Amb tot, l’acte fallit, pot suggerir possibles hipòtesis poc o molt versemblants a una mentalitat observadora atenta. Pensem el cas de l’últim dia en un lloc de treball valorat del qual s’ha d’anar un treballador per raons externes a ell. Perquè no se li renovi el contracte de treball; no per una decisió voluntària. En marxar el treballador es descuida l’abric al lloc de treball; aparentment és una simple distracció. Però per a un observador atent pot revelar el desig de voler continuar treballant. Una part del treballador voldria quedar-se; l’abric la delata.

Facebook

Tweet

Guardar