Hom parteix del punt de vista més habitual: que la companyia és una bona companyia. Romandre sol, privat de la bona companyia pot ser viscut com una privació involuntària del goig de l’acompanyament. Des d’aquest vèrtex, la solitud a la meva vida serà quelcom més aviat dolorós que plaent.

Què és la solitud?

La solitud s’entén com l’absència de companyia. La solitud, en sí mateixa, no té cap significació emocional a priori. La significació emocional ve donada quan apareix el desig, per exemple, quan hom desitja la companyia que hom no té. Quan l’absència de companyia és l’absència de la bona companyia, en el benentès que és una companyia desitjada, estem davant de la frustració. És aquesta frustració, que es manifesta en la solitud, la que és causa del dolor mental.

Som éssers originàriament grupals. Naixem en companyia. En els nostres orígens no estem sols, estem acompanyats. És més, sense la companyia dels altres, no podríem esdevenir nosaltres mateixos; especialment en els moments més vulnerables de la nostra història. La nostra biografia es construeix, habitualment, envoltada de la companyia d’uns altres, dels éssers més propers als més aliens. Juga un paper essencial, a la nostra vida, la companyia dels nostres pares i dels nostres germans, quan hi son. En la companyia d’uns i altres es teixeixen els intercanvis interpersonals que nodriran la nostra vida mental de manera determinant.

Les interaccions interpersonals dins del grup familiar nodreixen la vida mental donat que els intercanvis que s’hi donen son de naturalesa afectiva. A la família es vehicula l’afecte de manera predominant, per sobre del que s’espera que ocorri en altres ambients externs. Per a l’infant, especialment quan no té accés a la parla encara, les vinculacions emocionals tenen una importància cabdal per a la seva estructuració mental. És necessari la companyia, doncs, per a la normal evolució psicofísica de la individualitat subjectiva de cadascú de nosaltres. En els moments inicials de la nostra existència, sense dubte, la solitud és perjudicial.

Els orígens emocionals de la solitud.

La nota comuna de les diferents formes de solitud és l’absència de companyia. La companyia és indispensable per al desenvolupament de la vida mental, de manera especial, en els orígens de la nostra vida. Aquesta companyia de les altres persones s’internalitza, en la memòria implícita de la nostra ment. La companyia deixa empremta en nosaltres. La bona companyia, de manera especial. Per què? Perquè la bona companyia s’internalitza com a experiència gratificant: l’altre és bo amb nosaltres, als nostres ulls. I, a la primeria, als ulls de l’infant. L’infant experimenta que la bona companyia li fa bé. En la mesura en què la bona companyia és una ajuda cabdal per al desenvolupament mental, l’absència de la bona companyia representa tot el contrari.

Tota bona experiència té un límit -i la dolenta, també. Si la bona companyia esdevé una bona experiència, en la mesura en què, per les raons que siguin, la bona companyia s’acaba, s’esdevé el desplaer. I, en conseqüència, l’enyor de la bona companyia. Així, la mare que nodreix el seu nadó, el gratifica, amb la seva companyia. El nadó vincula l’experiència de nodriment amb l’experiència de la companyia de la mare. Aquest seria l’arrel primerenc del dolor atribuït a la solitud: l’absència de companyia com a font d’insatisfacció.

El normal desenvolupament infantil proveeix l’experiència de progressiva tolerància a l’absència de companyia, a l’absència de gratificació. L’absència de gratificació, durant un temps necessàriament limitat, aporta l’experiència de que l’absència de companyia es pot tolerar. Sempre que s’hagi internalitzat, prèviament, l’experiència de la gratificació de la bona companyia. Evidentment, la companyia pot ser eventualment dolorosa per al nadó, quan la mare no connecta amb les necessitats emocionals del nadó. Aquesta companyia negativa -que també deixa petjada- s’experimentaria com a absència de la bona companyia que s’ha tingut.

Diferents formes de solitud.

La solitud està en relació a la companyia. La companyia pot ser viscuda com a gratificació o com a distorsió. El refranyer popular ja ho sap de temps antic: “un home sol està mal acompanyat”, “val més sol que mal acompanyat”, entre altres.

Amb l’evolució de la vida, els humans es poden veure irremeiablement abocats a diferents formes de solitud, per les pèrdues que el procés vital comporta. L’experiència de pèrdua d’éssers estimats és moneda freqüent en la vida humana. Per a alguns, de manera molt primerenca ja s’hi dona, per a d’altres, més tardanament. També hi ha que se’n salven, si moren, ells, abans que cap altre.

L’experiència de solitud com a absència de bona companyia es podria alinear amb els processos de dol. En la mesura que un troba a faltar la companyia que no té. La solitud estaria tenyida d’un sentiment de tristesa que hom voldria foragitar de si. Tanmateix, la solitud també pot ser viscuda com una bona companyia, per tal com donaria l’oportunitat de no sentir-se pressionat pels reclams de la relació. Òbviament, cosa que només seria veritat per a aquelles persones sensibles a l’experiència, tant de relació, com de solitud.

Hi ha persones que no saben o no poden estar soles; la solitud els espanta i en fugen tant com poden. Necessiten la distracció de la companyia per no haver d’encarar allò que sura d’ells mateixos a la seva solitud. D’altra banda, a l’altre pol, hi ha persones que necessiten la solitud per a poder connectar-se més amb si mateixos. És versemblant pensar que entrar i sortir tant a la relació com a la solitud fora un bon equilibri, una bona indicació de salut mental.

La solitud repudiada.

Quan hom no desitja la solitud, voluntàriament, es troba abocat a repudiar-la; de vegades, sense èxit. Aquesta vivència de la solitud pot ser deguda a múltiples escenaris. Des del que està configurat per l’absència d’una relació sostinguda en el temps fins al que està configurat per l’absència de cap relació prèvia. Tant el que té a veure amb el procés de dol -per la pèrdua-, com el que no, no acceptarien trobar-se en solitud. La solitud seria repudiada.

Com se’n surt una persona d’una solitud que li cau al damunt? Hi ha tantes maneres possibles com persones, si més no per intentar-ho. Una altra cosa és que sigui eficaç l’intent. Fins i tot que no sigui pitjor el remei que la malaltia. Es pot donar el cas de la persona que fugint de la solitud s’adhereix a relacions o maneres de viure més perjudicials que beneficioses.

L’experiència d’haver d’aguantar allò que es fa difícil d’aguantar -la solitud en aquest cas- no és fàcil de viure-la. Hom pot arribar a tenir, doncs, pel cap baix, dos problemes: el de no voler viure la solitud i el d’haver d’aguantar-la. De manera especial, si la persona acaba sentint que no se’n surt.

La solitud buscada.

Tanmateix, l’absència de companyia pot ser quelcom que un cerqui voluntàriament. Òbviament, quan hom pensa o sent que la companyia no és una bona companyia. Així, la solitud no té valor en si mateixa més que el que li adjudica la ment de qui la defuig o de qui la cerca.

La solitud pot ser viscuda com una oportunitat per a la realització personal, en la forma en què aquesta realització es concreti per a cadascú. Vivim immersos en un mar d’interaccions que ens obliguen a uns intercanvis que, en alguns -o molts- casos no escolliríem. La solitud, així, esdevé una realitat buscada, voluntàriament. En aquestes condicions, és la companyia la que esdevé una mala experiència, i es projecta sobre l’absència de companyia, sobre la solitud, el goig. La companyia pot ser vista, doncs, com un destorb, com una limitació per a la realització d’allò que hom triï. Des d’aquesta perspectiva la solitud està exempta de mancances, d’absència, està proveïda de possibilitats.  

Els humans podem transitar d’una circumstància a l’altra en un espai de temps, curt o llarg. Hom pot viure anhelant la solitud, o realitzant-la, durant un temps i després anhelar la companyia i realitzant-la. I a l’inrevés. Hom pot voler fugir de la solitud, realitzant la companyia i, més tard, anhelar la solitud i, potser, realitzar-la.

La consulta psicològica: espai de companyia?

El procés que es desplega a la consulta del psicòleg clínic comporta una certa companyia, per la presència del professional. El pacient arriba a la consulta amb una situació emocional de necessitat d’ajut, i per tant, realitza una relació de companyia amb el psicòleg. El psicòleg acompanya el procés que es pugui esdevenir en la vida de sofriment que acostuma a portar els pacients a consulta.

El disseny, però, de la consulta comporta que el pacient hagi de mirar cap endins de si mateix, per explorar què li passa. Aquesta mirada cap endins denota una certa possibilitat de solitud, d’estar el pacient amb si mateix. En la terapèutica de naturalesa psicoanalítica és més real que el pacient hagi d’estar atent a si mateix, a la seva ment. Sempre, però, acompanyat per la presència del psicoanalista.

En psicoteràpia s’organitza una presència i absència de sessions, del temps de les sessions de teràpia. Així, el pacient ha de poder tolerar, durant el tractament, tant la companyia del psicoterapeuta, com la seva absència. Talment com el psicoterapeuta ha de tolerar -i adaptar-se- a les condicions de la ment de cada pacient, plena d’absències i de companyies. I ha de poder informar el pacient de la configuració que s’organitza tant al voltant de llur companyies com de llur solituds.

Facebook

Tweet

Guardar