La pregunta “qui soc jo?” remet a la consideració de la nostra identitat. Tenim experiència de nosaltres mateixos de diverses maneres, per diverses vies. El nostre jo és el nostre company inseparable. L’experiència de la nostra identitat subjau a totes i cadascuna de les nostres experiències.

Les activitats subjectives.

Les experiències que ens son possibles s’han d’emmarcar en les nostres activitats mentals. Tot el ventall de les nostres experiències, de les més físiques a les més espirituals, passa pel registre de la nostra captació mental. Així, els nostres sentiments, les nostres emocions, els nostres pensaments, les nostres sensacions o les nostres percepcions, son possibles manifestacions mentals. I tot el ventall de la nostra subjectivitat, de la nostra ment, és possible perquè hi ha un jo que ho sosté.

Si estic sentint un sentiment, de la naturalesa que sigui, soc jo, al capdavall, qui el sent; per exemple d’amor. Si sento una emoció, quina sigui, soc jo qui la sento; per exemple d’odi. Si tinc un pensament o una idea, soc jo qui el té, soc jo qui el pensa; per exemple sobre la llibertat. Si tinc una sensació, per exemple de disgust, soc jo qui la té. Si tinc una percepció sobre qualsevol aspecte de la realitat, soc jo qui la té; per exemple, una percepció de la llum. En definitiva, totes les possibilitats que em permet realitzar la meva ment em poden portar a tenir consciència de mi mateix. És aquesta consciència de mi la que em permet interrogar-me a propòsit del meu jo: qui soc jo?

Jo puc tenir noció que tinc una idea, una sensació, un sentiment, una percepció, una emoció. I no puc ser conscient més que de la realitat que impregna la meva ment que pot quedar absorta per la força de la realitat mental. Per exemple, puc quedar seduït per la idea de la llibertat, o per l’emoció d’odi. Mentre quedo posseït pel contingut mental puc ser inconscient a la pregunta qui soc jo? El sentiment, el pensament, o quina altra activitat mental sigui, pot ocupar tot l’espai de la meva consciència.

La pregunta: qui soc jo?

La nostra experiència subjectiva ens pot dur a fer una passa més tot separant-nos, eventualment, del contingut de la nostra realitat mental. I aquí és quan pot surar, a la superfície de la nostra reflexivitat, l’interrogant: qui soc jo? Jo puc tenir un pensament, però, en tenir-lo, puc mirar-me el pensament, a certa distància, i dirigir la meva atenció vers el jo. Qui és qui està tenint aquest pensament? On és que es produeix aquest pensament? En mi. I qui és mi? Jo. I qui soc jo?

D’aquest manera es pot produir un eixamplament de la meva realitat subjectiva. En tant que puc fer-me conscient d’aquest substrat que fa possible, en realitat, tota la gamma de la meva interioritat. El comú denominador de tot, el jo. Aquest jo que pot ser copsat de manera intuïtiva per un espai de temps reduït; usualment, durant el lapse de temps de dos pensaments.

La pregunta pel jo pot obrir la porta a la consciència que res no és possible que sigui sense el jo. Tota la realitat és possible mentre hi ha un jo que la fa real, altrament dit, en el substrat de qui, es fa real. Aquesta consciència obre la porta a una vivència subjectiva d’interioritat que s’arrela en la consciència de l’esser.

La consciència del jo.

La consciència del jo també obre la porta a la percepció de la dualitat en què es desplega la nostra operativa mental. El jo s’esdevé en un escenari en què no està sol, sinó que aprecia davant de sí el món dels objectes. Jo tinc consciència de mi i del meu jo tenint un pensament, un sentiment, una emoció, una percepció, una sensació. La consciència del jo, que dura el temps que dura, fa prendre consciència que el jo està acompanyat d’objectes. Objectes que no apareixen més que davant d’un subjecte.

En aquest espai d’intuïció del jo, del jo que subjau a la nostra realitat personal, es fa evident que el jo es transforma. Es transforma en un escenari de dualitat en què apareix un subjecte davant de diversos objectes. La major part del temps els objectes ocupen la major part del món subjectiu; la menor part, la consciència subjectiva, la consciència del jo.

Efectes de la conscienciació del jo.

Aquesta direcció de l’atenció vers el jo, en tant que novetat respecte del que l’activitat mental està entrenada a fer, pot comportar uns efectes. Quins? L’atenció mental, per defecte, està orientada a l’exterioritat i, particularment, a l’exterioritat del jo. La direcció de l’atenció vers el jo pot comportar una descoberta d’un paisatge interior -aparentment- desconegut que retruqui en forma d’asserenament.

Si es fa possible un cert distanciament de l’experiència cognitiva i emocional, dels continguts mentals de la mateixa, ha de tenir conseqüències. Una conseqüència versemblant és la creació d’un espai interior de menys reactivitat emocional. De més desaferrament respecte de la ressonància dels objectes, externs o interns, en la pròpia subjectivitat.

És com si es produís una presa de consciència de la major profunditat de la pròpia identitat. No tota la meva realitat depèn de la població dels objectes que configuren la meva ment. No tinc per què ser esclau dels objectes mentals i, especialment, de la intensitat de la reacció que aquests objectes poden despertar en mi. Sempre puc ampliar el registre fent consciència de la realitat en què els objectes hi apareixen: la realitat del jo. Així, hom pot produir, també, una major llibertat interior, una major comoditat interior, respecte dels reclams que poden aparèixer a la nostra ment.

La dualitat interior.

La pregunta sobre el jo pot ampliar la conscienciació de la realitat interna subjectiva. No només perquè aporta o incrementa la consciència del jo sinó perquè també incrementi la consciència dels objectes mentals, els que apareixen en el jo. En conseqüència, que s’afini la percepció, també, dels conflictes emocionals que s’esdevenen en la realitat subjectiva. Així, la consciència del jo també pot ajudar a la presa de consciència dels punts foscos del subjecte per tal de destinar-hi l’atenció que s’escaigui. Inclosa l’atenció psicològica.

A major llum interior sobre la realitat mental, la que prové de la consciència del jo, major possibilitat de reflexió sobre aquesta realitat mental. Mentre les energies personals estiguin adreçades a la resolució del conflictes íntims de la persona que els percep estarem, però, en el mon dels objectes. Tanmateix, l’elaboració mental d’aquests aspectes interns pot afavorir, també, l’afinament de la consciencia del jo. En produir-se un major asserenament de la reactivitat emocional subjectiva i deixant la ment menys atrapada en els seus reclams.

El jo, escenari de no dualitat.

L’escenari mental és un escenari de dualitat: la dualitat que configura la ment subjectiva poblada per continguts mentals. Continguts mentals que son categoritzats com a objectes que apareixen davant d’un subjecte. Però aquest subjecte pot inquirir-se sobre la pròpia subjectivitat i preguntar-se per si mateix, pel jo.

Si hom pot romandre en la pregunta, millor dit, en la percepció de qui pregunta, es pot obrir una consciència de no dualitat. En la qual no apareix l’escissió entre un subjecte i uns objectes. Sinó una presència de jo, o de l’ésser, en què no és necessària cap població d’objectes davant d’un subjecte. La presència d’una sola realitat, d’una única realitat, de l’ésser com a substrat de la diferenciació self-objecte.

La percepció del jo aporta aquesta intuïció respecte de l’apreciació no dual de la realitat. Encara que les paraules mai son adequades per expressar aquest misteri de la fondària de l’experiència del jo. El jo que sempre subjau a tota experiència subjectiva, tant si en tenim consciència com si no. Tant si emprem paraules per atansar-s’hi com si, millor, no en parlem però sí hi copsem el seu misteri que tot ho impregna.

Facebook

Tweet

Guardar