La teràpia psicoanalítica és un tipus de tractament psicològic llargament instaurat en la pràctica professional dels terapeutes que treballem en salut mental. Tota psicoteràpia té una data d’inici en què comença el procés terapèutic i una data de finalització. La data d’inici necessàriament és pactada entre el psicoterapeuta i el pacient. En canvi la data de la finalització, no sempre s’acorda. Hom parla de la interrupció de la teràpia psicoanalítica quan la data de finalització no és fruit de un procés explícit de reflexió conjunta. De sobte, per diferents causes, el tractament que estava en marxa s’interromp.

Què pretén una psicoteràpia psicoanalítica?

La psicoteràpia psicoanalítica és un tractament de naturalesa psicològica que té una metodologia i una finalitat específiques. La tècnica de la teràpia psicoanalítica es basa en entrevistes lliures que requereixen de l’associació lliure del pacient i l’atenció flotant del terapeuta. En realitat, una psicoteràpia no és més que una suma d’entrevistes realitzades en un espai de temps determinat i amb una cadència rítmica. Les entrevistes lliures són entrevistes no directives; és a dir, el terapeuta deixa que el pacient s’expressi amb llibertat, sense conduir-lo. A partir de l’expressió lliure del pacient, el psicoterapeuta escolta el que diu el pacient, com ho diu, quan ho diu, per què ho diu. I tracta de copsar el que hi ha darrere, implícit, en la verbalització del pacient per tal d’oferir-li-ho.

La finalitat de la psicoteràpia psicoanalítica és que el pacient eixampli la comprensió que té del que li ocorre internament. Naturalment, mercè al diàleg amb el terapeuta establert en relació al que el pacient presenta en la verbalització sessió rere sessió del seu tractament. Encara que l’atenció flotant del terapeuta va més enllà de l’escolta de la verbalització per fer atenció, també, a la comunicació no verbal del pacient.

La teràpia psicoanalítica desplega un procés d’entrevistes al llarg del temps que s’instaura de manera rítmica i que afavoreix l’atenció al mon intern del pacient. Usualment el procés terapèutic psiconalític no és un procés ràpid que es ventili en poques entrevistes. Evidentment, sempre estarà en consonància amb la particularitat de la problemàtica del pacient. La problemàtica del pacient serà la que marqui que el procés terapèutic sigui més intens o més extens. I sovint la mateixa problemàtica és la que posa fi al tractament, interrompent-lo. És la decisió del pacient que ha de ser respectada pel terapeuta, inevitablement, encara que en discrepi.

Per què s’interromp la psicoteràpia psicoanalítica?

Les causes de la interrupció es poden agrupar en raons del pacient, del terapeuta o de circumstàncies externes. Certament, aquestes diferents causes es poden presentar clarament diferenciades o, altrament, presentar-se connectades. El més freqüent és que la interrupció de la teràpia psicoanalítica es presenti a causa de la decisió del pacient. Entre les circumstàncies externes hi ha els canvis en les condicions de la vida del pacient: laborals, familiars, econòmics. Les interrupcions de la teràpia a causa del terapeuta solen tenir a veure amb raons de causa major: canvis de localitat, estat de salut.

La interrupció de la teràpia psicoanalítica a causa del pacient és fruit del trencament de l’aliança de treball amb el terapeuta. L’aliança de treball entre el pacient i el terapeuta és requisit sine qua non per establir el procés psicoterapèutic psicoanalític. Per què el pacient trenca l’aliança terapèutica? Alguns pacients poden sentir que no tenen bona connexió amb el terapeuta i veure que la confiança que requereix tota relació d’ajuda s’esquerda. Sempre s’ha d’analitzar, però, les motivacions que duen al pacient a veure canviada la percepció de la relació amb el terapeuta. Altrament, el pacient pot estar defugint el treball analític; interrompent-lo.

L’experiència clínica psicoanalítica informa que el pacient es pot resistir a la realització de la tasca psicoanalítica. Precisament, perquè la tasca analítica pot esdevenir dolorosa. La transferència dels conflictes interns del pacient cap a la persona de l’analista pot resultar arrasadora. La frustració de la constatació que determinades aspiracions de canvi personal no s’assoleixen d’un dia per un altre, també. Entomar determinades emocions pel desvetllament de determinats conflictes que romanien en la inconsciència pot desballestar l’equilibri psíquic, eventualment. Així, hi ha pacients que poden mostrar-se intolerants a haver de reconfigurar la seva autopercepció i preferir la interrupció del treball terapèutic.

Conseqüències de la interrupció de la teràpia psicoanalítica.

Hi ha diversos factors que afavoreixen el trencament de la psicoteràpia psicoanalítica. Per considerar-los cal tenir present el moment del tractament en què es produeix el trencament. Tindrà consideració diferent una interrupció del tractament propera als moments inicials que a la fase intermèdia o a l’avançada. L’òptim és que el pacient pugui entendre, escoltant l’analista, els motius que el porten a sentir les emocions que l’empenyen a la interrupció. Tanmateix, tota interrupció suposa que el pacient deixa de comprometre’s amb la tasca. Què pot comportar aquest fet?

La detenció del procés analític en moments d’efervescència dels conflictes interns pot abocar a la reiteració dels símptomes, àdhuc a llur intensificació. Si l’anàlisi que havia de dur a la resolució del conflicte s’interromp, el conflicte es manté i es pot manifestar de diferents maneres. Els patrons de comportament conflictiu poden reactivar-se. És freqüent que la interrupció desvetlli sentiments d’abandó o de traïció en la ment del pacient. Sentiments que pot projectar en el terapeuta, o que pot sentir respecte de sí mateix: que el pacient s’ha abandonat o traït a sí mateix. La interrupció de la teràpia psicoanalítica pot provocar confusió mental en detenir-se el procés de clarificació que suposa l’anàlisi. L’increment de l’ansietat en haver-se abandonat l’espai segur d’exploració mental que representa el tractament. La malfiança cap a la teràpia és una emoció plausible en circumstàncies d’interrupció que pot projectar-se cap a les possibilitats de reparació.

Ben mirat la interrupció del procés analític és un acte de destructivitat, especialment quan pren el format de interrupció sobtada. Algunes formes d’interrupció del tractament no poden tolerar l’oferta reflexiva de l’analista; no poden donar-se temps per la virulència emocional que inunda la ment del pacient. Aquesta destructivitat necessita mutar-se en reparació per tal de continuar nodrint la ment amb bones experiències emocionals.

Després de la interrupció, què?

La relació d’ajuda, com ho és la teràpia analítica, queda malmesa amb la interrupció. Què pot passar en el futur? La manera com s’hagi produït la interrupció, les raons emocionals que l’hagin provocada, provocarà escenaris diferents. El pacient pot intentar viure d’esquena al procés analític interromput amb més o menys èxit. Prescindir de la relació terapèutica l’obliga a intentar desimboldre’s més autònomament. Una alternativa és intentar substituir la relació psicoanalítica per una activitat no psicoterapèutica. Una altra, especialment quan hi ha patiment mental incrementat per la interrupció, és la cerca d’un altre tractament psicològic similar o ben diferent. En resum, el pacient pot continuar la seva vida amb ajut o sense cap ajut psicoterapèutic. El que sí que és segur és que, amb o sense ajut, una interrupció de la teràpia psicoanalítica requereix d’un procés d’elaboració per al pacient. Que haurà de fer, sí o sí, pel seu compte.

Per als terapeutes, la interrupció del procés analític és una oportunitat per a la reflexió i la ponderació dels elements que l’han propiciat. Encara que la teràpia amb el pacient no continuï, l’analista pot tractar de comprendre els detalls del cas. Què s’estava coent en el procés que ha portat a l’eclosió de la interrupció? Des de quan es besllumaven els indicis? Què ha actuat com a detonant? Què es vol estalviar el pacient del seu procés analític amb la interrupció? La interrupció a què condemna al pacient? Aquesta comprensió posterior pot il·luminar la ment analítica sempre compromesa amb la comprensió minuciosa de la ment humana en general. Així el que es pugui incrementar en la comprensió d’una situació particular pot servir per a l’experiència clínica amb posteriors pacients.

Facebook

Tweet

Guardar