La culpa és un sentiment que podem sentir els éssers humans davant de diferents circumstàncies. Donat que és un sentiment difícil de tolerar, en determinades situacions, hom tendeix a atribuir la culpa a l’altre: la culpa és teva.

Què és la culpa?

La culpa es podria definir com un sentiment de contrarietat per al jo de la persona que el sent que és causa de malestar. Quan hom sent culpa quelcom es desballesta a la pròpia intimitat mental. Aquesta contrarietat que és registrada en primer lloc a la ment, en forma d’ideació, també pot traduir-se en la conducta. Que es registri en la intimitat mental no significa que la persona amb sentiment de culpa en sigui conscient; la culpa pot ser inconscient.

La culpa seria una mena de convicció subjectiva de que s’ha fet quelcom malament. Per acció, per omissió d’una acció, o per la presència d’un pensament o sentiment que hom sent que no s’hauria d’haver manifestat a la consciència. Quan hom sent que un hom  ha fet mal a l’altre, hom pot sentir culpa. La culpa pot ser entesa com una certa forma d’inquietud interna de poder ser castigat per l’altre pel mal infringit.

La culpa pot ser ocasionada, també, pel que el propi subjecte pugui considerar com a transgressió dels codis que no s’haurien d’haver transgredit. Com ara creences, actituds, pensaments, sentiments, conductes, que no s’haurien d’haver produït. La culpa tant es pot desvetllar a la ment per raons exclusivament internes de la persona o per causa de la interacció amb un altre. Tot i que la interacció pot ser interna, és a dir, no cal que la culpa es desvetlli enmig de la relació real amb l’altre. N’hi ha prou amb què la relació sigui en la fantasia de l’individu.

A què respon el sentiment de culpa?

Per poc que hom tingui consciència de la certa dosi d’agressió que comporta tota culpa, hom pot témer la represàlia de l’agredit. És a dir, la culpa és un sentiment que es desperta per l’agressivitat que es posa en escena. La culpa remet a la representació d’un agressor, el transgressor, i un agredit, l’ofès. La por que desperta la culpa és que l’agredit actuï retaliativament. Així s’entén la incomoditat que sent qui està habitat per la culpa. El dolor de la culpa provoca la temptació d’evacuar-la fora del jo i de tractar d’acusar a l’altre: la culpa és teva.

D’alguna  manera quan hom sent culpa, sent inquietud. Quina és la inquietud que és a la base del sentiment de culpa? Donat que la  culpa és la impressió subjectiva d’haver fet quelcom  malament, el que tem el culpable és perdre l’acceptació i l’amor de l’altre. Aquest altre, tant pot ser una altra persona, a qui s’hauria disgustat, com el propi jo, que seria crític amb la mala acció comesa.

La psicoanàlisi sempre ha volgut entendre que el sentiment de culpa remet a una relació intrasubjectiva entre el jo i el Superjo. El Superjo seria una mena d’instància crítica amb el jo que, en aquest  cas, actuaria renyant-lo per la decepció de l’incompliment. El Superjo es decep perquè el jo no s’ajusta a l’ideal del jo.

Com es manifesta la culpa?

La culpa, un cop que apareix a l’escena mental ja provoca l’alteració del jo. El jo davant d’aquesta alteració tracta de defensar-se, intenta restablir l’equilibri que hagi pogut perdre. Com? Amb sentiments de vergonya, remordiments, constricció, idees obsessives, penitència. Si hom pogués posar  paraules al que la culpa provoca al jo, seria la por del càstig, des de fora o des de dins. El contingut ideatiu seria: “Si faig mal a algú, em faran mal a mi”.

Així, la culpa incomoda fins a tal punt al jo per haver fet res malament als seus propis ulls, que es veu obligat a reparar la situació. Protegir-se de les conseqüències que el mal pot desvetllar: el càstig. Repetim: el càstig pot ser infringit de fora estant o des de dins. El que comportarà que el jo culpable desenvolupi accions internes, mentals, o externes, conductuals, per minorar el càstig.

Complicacions del sentiment de culpabilitat.

La culpa pot aparèixer en una varietat de presentacions que van des de la normalitat fins a la psicopatologia. En els casos més propers a la normalitat podem trobar complicacions en forma de formacions reactives. Per exemple: falta exagerada d’agressivitat, amabilitat i benvolença excessives, negativa a competir, actitud de submissió, etc. O, també, la indiferència respecte del que li pugui ocórrer al proïsme. Serà una qüestió del grau, la intensitat, la persistència, d’aquestes formacions reactives per poder pensar en reaccions de normalitat o de patologia.

Les presentacions del sentiment de culpa, especialment, en els quadres obsessius i la malenconia poden ser de risc. Per què? En el cas dels trastorns obsessius per tal com els símptomes obsessius-compulsius poden aclaparar el subjecte fortament invalidant bona part de la seva vida. Els símptomes obsessius-compulsius es poden veure com una necessitat -inconscient- de càstig que el subjecte s’autoinfringeix. En el cas dels trastorns depressius, de característiques malencòniques, perquè les autoacusacions malencòniques poden dur, en casos extrems, al risc suïcida. Risc suïcida que també es pot presentar en casos obsessius molt extrems, amb molt patiment mental.

Totes les situacions de trastorns mentals que tenen a veure amb la culpa parteixen d’una acusació, a l’altre, que és vist com un objecte d’amor. Hi ha una queixa de qui s’espera amor que, en ser queixa de l’altre, és viscuda amb agressivitat i, conseqüentment, amb por a la revenja. Des de  la psicoanàlisi sempre s’ha entès que els retrets a l’altre es converteixen en autoretrets al jo. Per què? Per fer  més tolerable, més controlable, la por del càstig. Hom té més control del càstig que un s’imposa que no del càstig que pugui venir de l’altre.

Quina funció té la culpa?

La ment humana està habitada per pensaments, sentiments, desigs, accions que poden xocar amb les normes del que s’ha de fer o no. Aquesta és la funció de la consciència que aporta criteri de realitat respecte del mon dels impulsos interns. La culpa és el senyal d’aquest criteri de realitat que avisa al jo de si s’ha vulnerat un límit intolerable. El malestar de la culpa és la prova del descarrilament impulsiu: quelcom no ha anat com hauria d’haver anat. Així la culpa pot ser vista com l’oportunitat de reparar l’error comès.

La sortida saludable de la culpa és la reparació. Tanmateix, pot passar que la culpa segresti les capacitats de reparació del jo i que s’intenti fer sentir culpable a l’altre. La projecció de la culpa faria que s’acusés a l’altre d’intencions o accions de que se sentiria culpable el propi subjecte. En ambdós casos, el saludable i el malèfic, la culpa respon a l’aparició en escena de la consciència. La veu de la consciència que recorda al jo el que ha ocorregut dins seu. Passa que mentre en un cas, es pot assumir la culpa, en el saludable, en l’altre, la culpa s’externalitza, en el malèfic.

La reparació permet l’elaboració del sentiment de culpa i la seva modulació fins a l’eliminació. L’externalització o projecció de la culpa comporta la seva persistència i la perllongació del patiment mental. Si crec que la culpa és teva, no assumeixo el meu malestar que no s’elabora i, per tant, no puc fer net. La culpa em perseguirà fins que la vegi dins meu i comenci l’elaboració del sentiment de culpa.

Què es pot fer amb el sentiment de culpabilitat?

El que interessa és comprendre bé els motius que porten al sentiment de culpa per tal d’intentar revertir-lo. Interessa prendre consciència de la situació que genera culpa, tant objectivament com sigui possible, i tractar de trobar alternatives. Durant el procés de presa de consciència cal esmerçar energies de perdó d’un mateix i, si s’escau, de l’altre. Sovint trobem escenaris mentals de baixa autoestima en persones que tendeixen a sentir-se culpables.

Des de l’atenció psicològica, especialment des de la psicoteràpia psicoanalítica, es tracta d’explorar la comprensió de les arrels de la culpa. El treball psicoterapèutic ha de poder assolir la transformació del sentiment de culpa inconscient en conscient, durant l’anàlisi. El resultat pot ser l’increment de l’autoconeixement, el creixement personal i una major qualitat de vida.

Facebook

Tweet

Guardar