La nostra vida pot tenir un motor que ens sigui ocult? Si responem que sí volem dir que suposem que quelcom de nosaltres, de la nostra interioritat mental, escapa a la nostra consciència. D’aquí el mot d’inconscient, que literalment vol dir «no conscient». El motor ocult de la nostra vida, l’inconscient, estaria ocult als ulls de la nostra consciència. Així per entendre què és l’inconscient l’hem de posar en relació a la consciència.

Què és l’inconscient?

L’inconscient designa una part de la ment que guarda pensaments, sentiments, records, emocions, desigs que no són accessibles a la consciència en un moment determinat. La rellevància d’aquesta part inconscient, oculta a la consciència, és que influeix en el nostre comportament, emocions, pensaments, decisions. L’inconscient, doncs, determina la nostra experiència de vida.

Com es pot hipotetizar l’existència de l’inconscient, d’aquesta part oculta de la ment? La psicoanàlisi ha identificat una via d’accés: la manifestació de fenòmens mentals com ara els actes fallits, els somnis, els pensaments o els arguments inconnexos. Hi ha determinat material de la intimitat mental de la persona que no s’expressa de manera espontània, lliure, sinó que queda censurat per la consciència. Així, la ment acumula experiències emocionals internes que no poden vehicular-se en l’exterioritat de les relacions humanes però que romanen en algun espai mental íntim. I que pressiona el subjecte per exterioritzar-se, d’alguna manera.

S’atribueix al pare de la psicoanàlisi el desenvolupament del concepte de l’inconscient. Sigmund Freud, en l’estudi dels seus pacients afectats de símptomes mentals, veié el conflicte que es produïa entre una part i altra de la ment. Aquesta realitat del conflicte mental el portà a hipotetitzar l’existència de nivells de la ment que, inicialment, teoritzà com inconscient, preconscient i conscient. Així, ja a finals del segle XIX i començaments del XX desafiava la idea que la ment era totalment controlada per la consciència.

La psicoanàlisi dissenyada per Freud es presentaria com la metodologia escaient per a accedir a aquesta part oculta, inconscient, de la ment. Més d’un segle més tard de la descoberta freudiana encara es presenta el concepte d’inconscient com un recurs útil per entendre l’ésser humà. L’accés a l’inconscient ajudaria a comprendre millor qui som, què ens passa per dins i a comprendre per què actuem com actuem.

La ment dividida?

L’aportació psicoanalítica ha caracteritzat la teorització de la divisió de la ment de manera que es descarta que la ment humana tingui un únic motor. La ment humana és d’alta complexitat. El mateix Freud determinà una segona configuració de la ment en base a instàncies psíquiques: el jo, el superjo i el allò. Aquestes instàncies -que no serien sinó configuracions motivacionals- i la interacció entre elles explicarien determinats comportaments, pensaments, emocions. Igualment, les instàncies psíquiques també podrien ser accessibles a la consciència, en una part, i inconscients, en altra part.

L’allò representaria la part de les pulsions libidinals i agressives -bàsiques en l’ésser humà- que pugnarien per expressar-se d’acord amb el principi del plaer. És a dir d’acord amb la voluntat de satisfacció immediata. El jo representaria la part més organitzada que regula les pulsions i intermedia amb les exigències del mon extern, d’acord amb el principi de realitat. El principi de realitat expressaria la idea de la ponderació. Aquestes exigències externes representarien el superjo, que seria incorporat pel jo a fi de controlar els desbocament dels impulsos sexuals i agressius.

En conseqüència les construccions freudianes tractaven d’explicar la complexitat de la vida mental, suggerint vèrtex explicatius. Les teoritzacions postfreudianes han apuntat ampliacions dels suggeriments de Freud, sense deixar de banda el concepte d’inconscient. L’aportació de Jacques Lacan és especialment suggerent quan afirma que l’inconscient s’estructura com un llenguatge. L’inconscient és el discurs de l’Altre; de manera que l’inconscient recull els efectes de la paraula dels altres sobre el subjecte. En Lacan l’inconscient és entès com un saber sobre el subjecte, desconegut pel subjecte. La psicoanàlisi actual tendeix a visions més integradores dels continguts mentals en dinàmica interacció entre la consciència i l’inconscient. S’accentua la comprensió dels processos mentals i de les funcions mentals incorporant els avenços de la neurociència.

L’aportació dels estudis neurocientífics.

La neurociència ha significat una aportació cabdal en la comprensió dels processos mentals que es produeixen de manera automàtica i no conscient. Mercè a l’automatisme incorporat, l’atenció conscient s’allibera de l’esforç deliberat en la realització de molts processos de decisió. Molts processos automàtics alliberen la ment de l’esforç i descansen en l’eficiència cerebral. Entre tants: respirar, caminar, recordar.

Els processos no conscients permetrien, també, la presa de decisions ràpides sense processos de deliberació conscient. Serien especialment útils quan la conducta humana seria determinada per la comprensió no necessàriament conscient dels contextos emocionals, socials, de perill, etc. Seria el cas de les respostes emocionals automàtiques. Determinats processaments visuals i auditius, subliminals, es posarien en marxa de manera automàtica, sense la participació conscient.

Els estudis de la neurociència social i afectiva mostren l’aprenentatge que fa el cervell d’aquests processos automàtics i no conscients. La intel·ligència emocional demostraria com el cervell, particularment, el sistema límbic -i l’amígdala, en particular- ajuden en la internalització de conductes intuïtives afectives. En el benentès que requeririen del neocòrtex per al processament racional i la presa de decisions, a partir, però, de la involucració del sistema límbic.

Així la neurociència abona la hipòtesi de la concepció de l’inconscient de la psicologia cognitiva contemporània que dissenteix de la psicoanalítica, freudiana o postfreudiana. Ja John Watson, al segle passat, va criticar la noció psicoanalítica de ment inconscient per posar l’èmfasi en l’observable. Aquesta crítica de pare del conductisme a la psicoanàlisi ha estat abonada per la psicologia cognitiva, en les seves diferents onades. Talment com amb una patuleia de filòsofs, entre ells Wittgestein, Searle, Popper, Foucault, Bunge.

L’inconscient implícit o relacional.

La noció d’inconscient implícit -o relacional- fa referència a totes les experiències emocionals, cognitives i psicomotores que ha acumulat una persona a la seva vida. De manera especial als primers anys de la seva vida; es tracta d’experiències no simbolitzables ni verbalitzables que mai no s’obliden. Segons la concepció psicoanalítica relacional, aquesta acumulació experiencial està inscrita a les xarxes i circuits neuronals i constitueix la memòria implícita o no declarativa. Forma la base del caràcter personal, condiciona la manera de relacionar-nos amb els altres, amb nosaltres mateixos i amb el món.

Mentre la memòria declarativa o explícita s’acostuma a recuperar a partir dels 5 anys, la memòria implícita o no declarativa a partir dels 3 anys. Per què? Per la repressió de les pulsions libidinals i agressives? No. Per la manca de maduració de l’hipocamp -com de l’hemisferi esquerre- que no comença fins després dels 18 mesos. Les experiències emocionals viscudes pel nen a l’etapa preverbal i subsimbòlica configuren una estructura que influeix en tots els estats mentals i somàtics. A la vegada que és influïda per ells. La progressiva maduració cerebral farà que els elements subsimbòlics i no verbals enllacin amb les experiències simbòliques i verbals de la memòria declarativa. De forma que intervinguin en les respostes front a les actuals interaccions interpersonals. El que palesarà que l’inconscient és motor ocult de la nostra vida.

Fer conscient l’inconscient.

Freud va encunyar aquesta expressió volent significar el sentit del treball psicoanalític respecte de l’inconscient: cal fer-lo conscient per eixamplar l’horitzó de coneixement intrasubjectiu. Com? Amb la metodologia psicoanalítica. La psicoanàlisi freudiana i postfreudiana inventa una metodologia per desmantellar les defenses front al desvetllament de l’inconscient, atès que el subjecte s’hi resisteix. Atès que el contacte amb l’inconscient provoca dolor mental, cal censurar-lo; cal escindir la ment conscient de la inconscient. El desvelament de l’inconscient haurà de ser progressiu. S’haurà de procedir amb cura; amb la cura psicoanalítica.

La psicoanàlisi relacional, incorporant les descobertes neurocientífiques i l’estudi del desenvolupament psicològic primerenc, dissenya una altra comprensió. En què es basa? Veiem-ho. La dimensió explícita, susceptible de ser vebalitzada, deriva de la dimensió implícita, que és anterior a ella en la seva constitució. A l’atenció psicoanalítica s’ha d’accedir-hi. Com? A través del diàleg pacient-terapeuta que promogui la funció reflexiva del self, la terceritat analítica, en què el subjecte s’autoobservi a si mateix. La plena consciència reflexiva deguda al diàleg pacient-analista ha de dur al descobriment de les experiències implícites, inconscients, que tenyeixen els patrons emocionals pertorbadors. En fer explícit l’implícit, en explicitar-se l’inconscient, es torna susceptible de ser comprès i modificat.

Fer conscient l’inconscient és conditio sine qua non per al canvi psíquic enmig del procés d’una experiència psiconalítica que sigui terapèutica. Però què fa terapèutica l’experiència psicoanalítica? La possibilitat de desestabilitzar l’estat atractor de la ment del pacient, pel que està -diguem-ho així- programat per raó de la seva dimensió implícita. Promovent la possibilitat d’un altre estat atractor més flexible, obert al diàleg amb l’entorn i amb major capacitat d’autoorganització evolutiva. D’adaptació a la realitat, externa i interna. La modificació de l’inconscient relacional no es limita al nivell cognitiu, mercè a la sintonització psicobiològica de les ments de pacient i analista.

Facebook

Tweet

Guardar