Haig de consultar al psicòleg per un dol, quan?
Quan s’està patint un procés de dol és necessari consultar al psicòleg? Alguns especialistes -sobretot els que treballen a la sanitat pública- consideren que els processos de dol no són reaccions patològiques i, per tant, no han de ser atesos a la xarxa pública de salut mental. Ara bé, pot un procés de dol cursar de manera patològica? ¿Pot ser convenient consultar a l’especialista en salut mental com pot ser un psicòleg especialista en psicologia clínica per una reacció de dol?
Què s’entén per dol?
El dol és una reacció davant la pèrdua d’algú o alguna cosa que un estima, aprecia o valora. Aquesta reacció humana consisteix en dolor, aflicció, llàstima; en definitiva, en sofriment. La persona que està passant per un dol té un patiment mental, emocional, que mostra el seu malestar per l’absència del que ha perdut. Per dir-ho d’alguna manera, la persona no està d’acord amb aquesta pèrdua, quina sigui.
Quines pèrdues poden generar un dol?
Usualment considerem que la reacció de dol s’origina davant la pèrdua d’un ésser humà estimat. Al capdavant de les pèrdues d’éssers humans perduts que generen reaccions de dol hi ha els que són més propers, els familiars: els pares, els fills, les parelles i altres familiars estimats. A aquesta llista d’éssers humans perduts caldria afegir aquells altres que sense formar part del nucli familiar també són considerats com a éssers estimats, apreciats o valorats: amistats, companys, coneguts, etc. El comú denominador ha de ser l’afecció cap a ells.
Però no només la pèrdua d’éssers humans pot generar el dolor del dol, sinó moltes altres pèrdues. En consulta ens trobem amb pèrdues d’éssers animals, de manera especial, les mascotes; no oblidem que sovint les mascotes, precisament, es consideren animals “de companyia”. La pèrdua de la companyia és la que genera el dolor que pot originar un procés de dol. Amb tot, moltes altres circumstàncies vitals poden generar dolor, sempre que hi hagi una inclinació d’afecte cap a elles, el dolor de la seva pèrdua. Així, podria generar un procés de dol, la pèrdua d’una cosa, d’una expectativa, d’una condició, etc.; per exemple, la pèrdua d’un treball estimat, d’una expectativa valorada que hagi estat frustrada, d’una situació vital, d’unes condicions de vida a què un s’havia acostumat durant temps, etc. Qualsevol circumstància pot fer-nos pensar en si hem de consultar al psicòleg per un dol i quan fer-ho.
Com es produeix la pèrdua?
Els humans ens caracteritzem per ser capaços d’estimar a les persones que ens envolten, però també a les coses, a les condicions de vida, a les expectatives de futur i a una infinitat d’altres coses. L’amor, per discret que sigui, genera en nosaltres unes expectatives de satisfacció que normalment són gratificants i que, en conseqüència, ens beneficien; ens ajuden a viure. Com a factors de satisfacció, gratificació, plaer o el que sigui considerat com a positiu per a nosaltres, no els volem allunyar de les nostres vides, sinó tot el contrari. Així, quan la vida ens imposa una separació respecte dels nostres “objectes” d’amor, alguna cosa es trenca en nosaltres, que ens hem vist units a ells per un temps; ens hem acostumat a la seva companyia.
En algunes ocasions els processos de malaltia dels nostres éssers estimats i dels nostres cercles pròxims ens poden avisar respecte de la possibilitat de les seves pèrdues; a major gravetat de la malaltia en qüestió, major avís de la pèrdua. El que avisa no és traïdor, diu el refrany popular. Quan un està avisat, un es pot preparar per a la reacció que sigui oportuna; tot i que la reacció del dolor de la pèrdua, mai és oportuna. En altres casos, la pèrdua s’imposa sense avisar. De la nit al dia, el nostre ésser estimat, se’ns va sense avisar. No hi ha hagut oportunitat d’albirar la seva pèrdua per la imposició d’una mort sobtada.
El mateix es podria predicar d’aquestes altres circumstàncies vitals o d’altres pèrdues d’éssers vius, o de coses, que les perdem amb o sense avís previ. Evidentment, la intensitat del nostre amor cap el perdut ens col·locarà en una situació de major exposició al dolor de la seva pèrdua; si petit és el nostre amor, petit serà el nostre dolor.
Com es produeix el dol?
El dol ocupa un lloc en la realitat de la persona que ho pateix, un lloc en les seves emocions; emocions que solen estar tenyides de tristesa, si la persona realitza un procés de dol no patològic. Els estudiosos del dol han volgut veure que el dol es desplega en el temps i que passa per diferents etapes; etapa de negació, d’ira, de negociació, de depressió i d’acceptació. Aquestes etapes no vol dir que es donin en totes les persones; ni que es donin en una seqüència que necessàriament hauria de passar, ordenadament, per totes i cadascuna d’elles. Unes etapes poden anar encavalcades amb les altres.
Fases del procés de dol.
La negació consisteix en el rebuig conscient o inconscient de la realitat dels fets. La realitat de la pèrdua és tan dolorosa que ens veiem obligats a negar-la; “no pot ser veritat”. La persona sent molt vivament que no pot ser veritat que s’hagi produït aquesta desaparició, aquesta pèrdua. En moltes ocasions, quan es tracta d’una pèrdua d’un ésser estimat, la persona en dol sent com si el seu ésser estimat no hagués mort, com si esperés trobar-lo, una i altra vegada.
La ira es produeix quan el dolor no es pot amagar; la realitat perduda es fa evident, no es pot negar, i la ràbia s’infiltra en les emocions, de manera insidiosa. Aquesta ira pot tenyir el dia a dia de la persona en dol i afectar el seu desenvolupament quotidià en les diferents esferes de la seva vida (personal, familiar, laboral, relacional, etc.).
La negociació és una etapa del procés que pot succeir de manera, més o menys inconscient, quan la persona necessita creure que la pèrdua no ha succeït, que no pot ser veritat; inconscientment, la persona pot creure que la pèrdua es pot revertir, sota certes condicions de negociació.
La depressió s’esdevé quan la certesa de la pèrdua és contundent, la persona sent que no es pot escapolir d’aquesta realitat. La conseqüència és la tristesa per la rotunditat de l’absència. La persona pot sentir el buit de la pèrdua; la pròpia vida queda profundament afectada, el sentit de la pròpia vida pot haver de reorganitzar-se.
L’acceptació suposa que ja s’ha superat el dolor de la pèrdua, o si més no, aquest dolor no envaeix la consciència de la persona, ni afecta el normal desenvolupament de la seva vida; no està tan connectat amb el record de la pèrdua.
Quan consultar al psicòleg per un dol?
En principi sempre que cregui que ho necessita la persona afectada pel dol. O bé perquè senti que s’encalla en el procés de tolerar la pèrdua, o bé per la intensitat de dolor, o pel temps del dol. Les persones en dol poden sentir que no volen aclaparar els que els envolten amb el seu dolor o que aquest no és comprès o tolerat. Així, la relació amb el psicòleg pot representar aquesta possibilitat d’acollida del dolor sense sentiment de culpa o de ressentiment. Unes entrevistes d’acompanyament poden alleujar el dolor de la persona en dol. Un altre format d’ajuda són els anomenats grups de dol.
El dol complicat.
Quan s’està davant d’un procés de dol complicat estaria indicada la consulta al psicòleg. El dol complicat pot estar en relació amb situacions de pèrdua considerades de risc. Cal tenir en compte que les condicions de la pèrdua afavoriran unes reaccions de dolor més o menys intenses; així, per exemple, les pèrdues d’éssers estimats que decideixen matar-se, o les d’aquells que perden la vida a causa d’altres, les pèrdues perinatals, o les pèrdues dels fills, les morts sobtades, poden ocasionar dolors molt intensos.
En aquestes o altres circumstàncies poden aparèixer manifestacions del dol pròpies d’un trastorn mental, encara que sigui transitori; angoixa, soledat, culpabilitat, desesperació, tristesa, hostilitat i irritabilitat, desesperança, idees de mort, apatia. Aquests símptomes poden anar acompanyats de manifestacions físiques (ofec, palpitacions, debilitat, falta d’energia, insomni, cefalea, etc.) i de comportaments de cert risc per a la salut (aïllament social, rememoracions reiterades de la persona perduda, consums de tòxics, etc.). És possible que la persona pateixi confusió, despersonalització o desrealització, sentit de presència (del mort), al·lucinacions visuals o auditives, obsessions i compulsions, plor freqüent i incontrolat i desitjos de mort. En ocasions, la simptomatologia es pot confondre amb els símptomes de la depressió. Totes aquestes condicions poden suggerir la necessitat de rebre ajuda especialitzada per part d’un professional de la salut mental. Sovint pot ser suficient la intervenció psicològica, en altres casos, a més, pot ser útil la intervenció psicofarmacològica.
En l’atenció psicològica aldol es tracta d’empatitzar amb la persona afectada. Acollir el seu sofriment amb respecte i compassió solidària. És convenient que el professional que atengui la persona en dol hagi experimentat en la seva pròpia vida un procés de dol, en qualsevol de les seves manifestacions, per poder entendre millor la persona que demana ajuda.
Deixa un comentari
