El sentiment de pèrdua és causa de dolor. La pèrdua provoca en la persona que la pateix un dolorós sentiment de tristesa. De pèrdues hi ha de moltes menes. Però perquè la pèrdua provoqui dolor mental cal que allò perdut sigui valuós per a la persona que ho perd. La pèrdua, per a ser-ne tal, ha de significar un greuge. Altrament, no es pot parlar de pèrdua. Quelcom que hom tenia a disposició, defuig del nostre abast. Com si es tractés d’una possessió de quina cosa sigui la qual possessió s’esvaeix com a tal. Ja no es posseeix més.

Tipus de pèrdues.

La salut del cos.

Els nostres cossos son el primer escenari del que ens creiem posseïdors. Creiem que el cos és la nostra possessió. Així, quan s’esdevé alguna afectació en el nostre cos, ens sentim concernits en primera persona. El que ocorre en el cos dels altres, no és problema nostre.

Les pèrdues poden tenir manifestacions diferents però tenen un mateix denominador: ser viscudes com a pèrdues, doloroses, poc o molt. Quins tipus de pèrdues poden ser experimentades com a doloroses? Per exemple, les pèrdues relacionades amb la salut corporal. Podem pensar en les pèrdues de caràcter agut, com quan hom té un diagnòstic de malaltia, que pot provocar el sentiment de pèrdua de la salut. Com és obvi, a més gravetat del diagnòstic més dolor de la pèrdua. I, a més irreparabilitat de la situació de malaltia, més dolor per la pèrdua de la salut. El mateix aplica a la pèrdua de la salut, en les seves diverses manifestacions, per causa d’un accident que lesiona el nostre cos, temporalment o definitivament.  

D’altra banda tenim les pèrdues en relació amb determinades modificacions dels nostres cossos. Pensem en les pèrdues més insidioses que poden derivar, per exemple, del deteriorament corporal a causa del procés d’envelliment en les diferents fases. És sabut que l’envelliment corporal comença al voltant dels 25 anys. Aquest mode insidiós de deteriorament pot ocasionar pèrdues o modificacions del nostre organisme corporal que cursen amb dolor. La pèrdua de cabell, d’agudesa visual, d’una dent, de l’elasticitat de la pell, de certa qualitat de la musculatura, de la finor de l’audició, de la intensitat de la resposta sexual, l’adquisició de cert increment -o decrement – del pes, etc. Totes aquestes pèrdues poden fer patir la persona que les experimenta. Així, la pèrdua provoca un sentiment dolorós.

La salut de la ment.

Després hi ha les pèrdues en relació amb la capacitat mental, cognitiva, afectiva, o ambdues. La capacitat de raonar, memoritzar, associar, imaginar, sentir, etc. Podem sentir que hem perdut agilitat mental, control d´impulsos, reaccions emocionals, capacitat d´il·lusionar-nos, sentir esperança, etc. I patir per això. Insistim quan creiem que les pèrdues són més irreversibles podem sentir més dolor.

La pèrdua pot anar referida a condicionaments en la salut, però no en nosaltres mateixos, sinó en els éssers que estimem. Entre els éssers estimats hem d’incloure, no només les persones, sinó els animals i altres éssers vius. La significació que donem a la vida aliena podrà ressonar en nosaltres fent-nos sentir tristos per les pèrdues d’aquests altres éssers importants per a nosaltres. El trencament del vincle afectiu o amistós amb un ésser estimat també pot ser causa de dolorosa pèrdua.

La pèrdua també pot ser experimentada dolorosament en relació amb la possessió d’atribucions de naturalesa més material. Pensem en la pèrdua de patrimoni mobiliari o immobiliari, cases, vehicles o altres possessions, de tota mena d’objectes amb l’única condició de ser valuosos per a nosaltres. I no sols per possessions d’objectes sinó també per la pèrdua de condicions personals que hem estimat. Vinculacions a entitats, grups, treballs, etc, que ens han proveït d’una identitat que, en perdre’ls, ens poden afectar tristament.

Menció a part mereixen també les pèrdues de determinades condicions de les nostres vides sotmeses a rutines conductuals i de percepció. En aquest calaix caldria apuntar-hi les migracions, grans o petites, puntuals o permanents, que podem experimentar quan canvia el món de la nostra percepció. Ja no contemplem el paisatge, les olors, el soroll, la gent, que estàvem acostumats a contemplar. I ho vam registrar amb el dolor de la pèrdua, dolorós sentiment, perquè valoràvem les condicions pretèrites.

La pèrdua de la vida.

La pèrdua de la vida pròpia pot ser motiu de dolorós sentiment, sense dubte. Ens podem entristir si se’ns informa que perdrem la nostra vida en un interval de temps determinat. Si visualitzem una data poc o molt propera en el temps. Malgrat que ho sabem del cert des de la primeria de la nostra existència: tenim data de caducitat. Però vivim com si mai no haguéssim de morir, com si la data de caducitat dels nostres dies estigués tan endavant, tan lluny, que seria com si no hi fos. Tanmateix, en algunes ocasions de condicions de vida ja suficientment doloroses, potser, es pot contemplar la pèrdua de la pròpia vida com un cert alleujament.

La pèrdua de la vida dels nostres éssers estimats és causa d’un dolor especial, per tal com, ells se’n van, però nosaltres hi restem. Quan els nostres estimats moren, perden la vida, nosaltres no la perdem. Però quelcom dins de nosaltres pot morir amb la mort d’ells. Els que continuen vius poden rememorar totes i cadascuna de les condicions de la vida d’ells i de la vida amb ells, dels morts. I aquest record pot tenir condicions de tristor, de dolor. Per la irremeiable desaparició de llurs companyies en la nostra existència. La condició d’irrecuperable possibilitat de gaudir amb ells, en cos i ànima. Només ens queda el record i, en conseqüència, tenim la pèrdua del que teníem amb ells, quan hi eren entre nosaltres. No els tenim i no els tindrem més. Aquesta condició irreparable de l’existència ens pot doldre, i molt.

La reacció a la pèrdua.

La reacció a la pèrdua serà directament proporcional a la nostra capacitat de tolerar el dolor, el sofriment. L’absència que representa la pèrdua, d’allò que  sigui vist per nosaltres com a tal, convoca a la nostra capacitat de reparació, de consol. Del cantó positiu, podrem convocar tota mena de possibilitats en la línia de l’alleujament de la pena. Ens consolarem amb diverses alternatives que ens poden dur a continuar vivint la nostra vida, en condicions similars a les del moment de la pèrdua. Del cantó negatiu, invocarem la possibilitat de la desesperança, de la impotència i de la ràbia. Ens quedarem blocats en el dolor estèril per la pèrdua que no permetrà que puguem dur una vida saludable.

No deixa de ser impactant que la condició humana, que és d’una vulnerabilitat aclaparadora, pugui patir tant amb la pèrdua. O potser és per això. L’existència humana és un do gratuït que és ofert a cada ésser humà. No cal recordar-nos que ningú no tria la seva pròpia existència. L’existència ens és donada sense cap determinació per part nostra, sense cap participació. Més tard, més enllà del naixement, ens creurem els amos de la nostra pròpia existència i gelosos de perdre-la.

Aquesta nostra fragilitat constitutiva potser condiciona el dolor de les pèrdues. Ens hem oblidat del préstec inicial sobre el qual es construeix la nostra vida i potser per això tota pèrdua, dolorosament, ens retorna la nostra vulnerabilitat.

L’elaboració de la pèrdua.

El dolorós sentiment de pèrdua necessita que es faci un procés d’elaboració de la pèrdua. Aquest procés és un procés de dol. Cal un temps perquè tot procés es pugui desplegar des dels inicis de la seva aparició fins a la seva extinció. El procés de dol sovint es considera en relació a la pèrdua dels éssers estimats, però no és exclusiu d’un tipus de dolor específic.

L’elaboració de la pèrdua requerirà de l’esforç emocional de la persona que la sent. Ningú no pot fer el procés d’elaboració per part de la persona que sent la pèrdua. Per molt que se la pugui acompanyar. No és cap secret dir que l’acceptació de la pèrdua és el resultat final del procés que pretengui elaborar el sofriment inicial. Aquest procés d’elaboració serà diferent en cada persona que el faci, tindrà fases diferents i durades diferents d’una persona a una altra.

Quan el sofriment de la pèrdua no cursa de manera adequada en la línia de l’acceptació es pot pensar en un ajut professional. Depenent de la intensitat del dolor caldria pensar en un tipus d’intervenció o en altre. Inicialment creiem que unes entrevistes d’acompanyament podrien ser adequades si el malestar emocional no soscava els ciments de la personalitat de qui pateix.

Facebook

Tweet

Guardar