Tenir depressió suposa estar en una situació mental que no és la natural de la persona. Es calcula que al món hi ha 300.000.000 persones que pateixen depressió, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) Com puc saber jo si tinc una depressió?

Guies per a la depressió.

Hi guies de diferents institucions sanitàries que ajuden a identificar els símptomes de la depressió. A Espanya hi ha les de el Sistema Nacional de Salut (Guía de práctica clínica sobre el manejo de la depresión en el adulto).

També existeixen guies estrangeres de renom.

• La Helpguide.org, de la World Federation for Mental Health. Existeix la versió espanyola (Federación Mundial de Salud Mental).
• La guia canadenca Canadian Task Force on preventive health care.
• La guía britànica Nice, que té subdivisions de depressió per a nens, joves, adults, adults amb afectacions físiques cròniques, etc.

Diagnòstic de la depressió.

Un mateix no es pot diagnosticar la depressió; ha de posar-se en mans d’un expert en salut mental per verificar que la pateix o no. Un mateix no té la perspectiva suficient per ponderar els matisos que avalin la presència del trastorn depressiu. Una altra cosa és que a un li hagin diagnosticat amb anterioritat, temps enrere, haver patit una depressió i que, inspirat en aquest record, es cregui que s’està en una situació similar a la del passat; però això pot no ser cert, encara que els símptomes siguin semblants.

Els símptomes nuclears que orienten la simptomatologia depressiva afecten l’estat anímic; per això, a les depressions se les considera, també, trastorns afectius.

Manuals de diagnòstic.

Els dos sistemes de classificació diagnòstica més coneguts internacionalment són la International Classification of Diseases (ICD) i el Diagnostic and Statiscal Manual of Mental Disorders (DSM).

La ICD-11 (en castellano, Clasificación Internacional de Enfermedades (CIE)), que ya va por la 11ª edición, desde 2018, concretamente en su capítulo 6, se refiere a los trastornos depresivos, así:

Els trastorns depressius es caracteritzen per un estat d’ànim depressiu (p. ex., trist, irritable, buit) o pèrdua del plaer acompanyada d’altres símptomes cognitius, conductuals o neurovegetatius que afecten significativament la capacitat de l’individu per a funcionar.

Aquesta descripció la fa seva el DSM (en castellà, Manual Diagnóstico y Estadístico de los trastornos mentales, de 2013, de l’Associació Americana de Psiquiatria, que va per l’Actualització 5a. És un ingent manual de 970 pàgines, que té una Guia ” resumida “, Desk Reference to the Diagnostic Criteria from the DSM-5R, de 443 pàgines. [en castellà: Guia de Consulta dels criteris diagnòstics de l’DSM-5R., de 2014]. Se’n van fent actualitzacions sent l’última, en castellà, de febrer de 2020.

Si una persona es pregunta si té o no una depressió cal partir de la base que ha de presentar símptomes en l’esfera de l’estat d’ànim. Però els mateixos símptomes nuclears de l’estat de l’ànim depressiu, aquesta sola condició, no és suficient per poder diagnosticar a una persona de patir un trastorn depressiu. En una bona proporció els símptomes de l’estat d’ànim no compleixen criteris suficients per diagnosticar algú patint un trastorn depressiu. En aquests casos, estaríem davant de persones que pateixen un trastorn adaptatiu amb símptomes de l’esfera depressiva, predominantment.

Psicoteràpia per a la depressió.

Des d’un punt de vista diagnòstic n’hi ha prou amb disposar de la perícia suficient per afirmar si una persona té o no una depressió. Però per a l’interessat, l’etiqueta diagnòstica, no és suficient per a intentar modificar la situació en què es troba la persona. Per això cal una mirada més àmplia, més enllà dels simples símptomes anímics, on apuntalar algunes claus que orientin la comprensió de la circumstància vital en què es troba la persona i, en el millor dels casos, el seu detonant.

Aquesta és la perspectiva de la psicoteràpia i, particularment, de la psicoanalítica; entenent que és la que pot capacitar el pacient per ampliar la seva mirada restringida i albirar un procés de canvi del seu estat d’ànim, més o menys costós, que es pot anar afermant amb el pas de les sessions psicoterapèutiques.

Medicació i psicoteràpia.

En una elevada proporció, molts pacients que acudeixen a tractament psicològic, arriben estant medicats psicofarmacològicament, no per especialistes en psiquiatria, sinó per metges de família. Aquests subjectes han acudit al seu metge de família, a qui tenien més a prop, i el seu metge els ha dispensat aquesta medicació psicotròpica. Altres vegades, és clar, és el psiquiatre el que pot derivar a tractament psicològic al seu pacient, tot i estar en tractament psicofarmacològic. Se sap per l’experiència clínica que els pacients amb depressió milloren, en una proporció deguda a la psicofarmacopea i, en una altra, a causa de la psicoteràpia.

L’Atenció Primària de Salut és la porta d’entrada a l’atenció sanitària; un percentatge que s’estima pròxim al 20% ho fa per motius de salut mental. Els trastorns depressius són el segon trastorn més nombrós que s’atén en Atenció Primària; el primer, és el trastorn d’ansietat. En canvi, en l’atenció especialitzada de salut, en els Centres de Salut Mental, la depressió és el primer trastorn més freqüentment atès. Al nostre territori, es poden consultar aquest i altres dades en Scientia-Dipòsit d’Informació Digital de Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

Facebook

Tweet

Guardar