Arribats a una certa edat, algunes persones identifiquen el desig de tenir una relació de parella, tan estable com sigui possible. Així, es diuen a si mateixes o a altri: busco una relació de parella. És evident que quan hom visualitza dins d’un mateix aquesta expectativa hi ha una història prèvia que la provoca.

Per a poder estar en condicions de desitjar tenir una relació afectiva la persona ha d’haver experimentat, d’alguna manera, aquesta possibilitat. El ventall de situacions personals és molt ampli: els adolescents, alguns, aspiren a tenir una relació de parella. Els joves, també, uns més que altres; els adults joves, també. Els adults madurs, talment. Les persones grans, en menor mesura, també. I les persones molt grans, només alguns.

El desig de la relació.

Tot desig té un context en què es gesta i es va organitzant fins que apareix a la llum. L’eclosió del desig s’expressa amb unes paraules semblants a les que hem dit: vull tenir una relació de parella.

Quan venim al món, en una proporció molt alta, apareixem en el si d’una relació de parella, la dels nostres pares. Si no és el cas, si venim al món en un context d’una mare sola, ben a prop podem copsar altres relacions de parella. D’altres membres de la família, ben probablement, avis, tiets, amics, coneguts. És a dir, la ment infantil copsa precoçment l’existència de persones que mantenen relacions de parella.

Els impactes de la percepció de la relació de parella que veiem a prop nostre resten guardats a la nostra memòria per tal de fer-los servir quan ens interessi. La qualitat de la relació de parella dels nostres pares deixa petjada dins nostre, per bé o per mal. És una referència interna perdurable: l’amor que s’han mostrat els nostres pares o, en cas contrari, el desamor, la tensió, el conflicte, etc.

Les condicions del desig.

Quan toca que algú desitja tenir una relació de parella, retruca dins seu, el model de relació que han tingut els propis pares. En absència d’aquesta, d’altres interaccions de parella de persones properes. Aquest model pot retrucar o bé per copiar-lo o bé, per intentar superar-lo. Si és un bon model, pel cap baix, per copiar-lo; si és un mal model, l’aspiració interna és no repetir-lo.

Quan sorgeix el desig, en quins moments vitals? Algú que està satisfet amb la situació en què es troba, ja en parella, o en solitud, no es planteja tenir una relació de parella. Així, per plantejar-se’l cal tenir una certa dosi de frustració en la vida, per petita que sigui. Altrament dit, cal sentir que la relació de parella podria aportar un plus de benestar a la pròpia vida.

Qui desitja una relació de parella hem d’entendre que no en té cap, en el moment en què sent el desig. Pot haver-ne tingut alguna relació de parella prèviament o no. Si és que sí, pot passar que el benestar que aporta, per a moltes persones, la relació de parella, es vol tornar a experimentar. Gaudir de l’experiència de tenir algú a qui estimar i que t’estima. Si és que no, un pot tenir l’expectativa que la parella pot aportar quelcom que un creu que necessita i que no ho té.

Per a moltes persones la solitud de la solteria, de no tenir parella, és causa d’un dolor emocional intens. La solitud, per a aquestes persones, es fa difícil de tolerar. La necessitat de compartir amb algú en qui dipositar confiança és un anhel profund en una bona proporció de la població. Sobre aquest anhel descansen, sovint, les expectatives d’organitzar un autèntic projecte de vida en comú.

Les expectatives dipositades en la relació.

Quan pensem en tenir una relació de parella tenim motius per fer-ho. Hi ha persones que encavalquen una relació de parella amb una altra. Comencen una relació sentimental, dura el que dura i, en acabar-la, enceten la següent relació. Aquestes persones no saben estar soles, o millor dit, no suporten estar soles. D’altres, ben al contrari, els costa molt assumir el compromís de tenir una relació de parella. O bé per qüestions de personalitat, o bé per experiències de relació de parella que han estat doloroses. Amb tot, es pot continuar sentint el desig de tenir-ne una de nova; o d’encetar la primera.

Què es projecta en l’escenari de la relació de parella? Quan hom identifica la possibilitat de tenir una relació de parella s’està projectant sobre la relació un escenari ple de contingut emocional. No podem passar per alt que una relació de parella és més que res un espai de relació, entre dues persones, que intercanvien emocions. I, precisament, la relació de parella es cerca per a l’intercanvi d’emocions positives. Companyia, amor, satisfacció, compartir, passió, suport, responsabilitat, ajuda, etc. Ningú vol, d’entrada, trobar-se amb conflictes, tensions, negativitat, ira, ressentiment, gelosia, etc.

Passa, però, que en el si de les relacions interpersonals -la relació de parella, l’és- es despleguen emocions que no solament tenen elements positius. La frustració ens està esperant al cap del carrer. També en una relació de parella. La negativitat pot no trigar a surar a la relació de parella, en poca o molta proporció. Així, a la relació de parella, els participants de la relació es veuran abocats a haver d’assumir els aspectes negatius de la relació. Aquests aspectes no es contemplen quan hom està aclaparat per l’anhel de tenir una relació de parella.

Per què la relació de parella?

Els humans tenim aquesta aspiració -no tots- de cercar una relació de parella. Els motius deuen ser de naturalesa múltiple en tant que som éssers de cos i d’ànima, per dir-ho d’alguna manera. Hem de tenir present que a la nostra primeria existencial, quan venim al món, estem immersos en una matriu relacional. Pel cap baix, la matriu de la relació amb les nostres mares o de qui fa una funció maternal. Aquesta dada roman per sempre a la nostra memòria.

Hem depès de la relació amb aquest altre, la mare, per tal d’organitzar un vaivé d’experiències emocionals amoroses, de satisfacció, i doloroses, d’insatisfacció. Sobre aquesta matriu primerenca s’ha eixamplat el nostre horitzó emocional amb la presència del pare. I de la resta de persones del context en què es dona el nostre naixement: germans, si s’escau, altres familiars i altres persones. La relació amb els altres és la condició de possibilitat de la nostra satisfacció; també de la nostra insatisfacció.

El desig de la relació de parella, però, no hi és en els nens. La relació de parella és pròpia de la ment adulta i, particularment, de la ment que és sostinguda per un cos sexuat. L’adolescència és, doncs, la condició de possibilitat perquè aparegui l’expectativa de la relació de parella, pels canvis sexuals que s’hi donen.

La sexualitat a la relació de parella.

En tant que éssers dotats de cos -i d’ànima- bona part de la nostra existència depèn de les condicions que ens imposa la corporalitat. Una d’elles és la condició de ser sexuats. Aquesta condició ens empeny, també, a la cerca de la relació sentimental per tal de donar expressió als impulsos sexuals en un ambient de seguretat. La seguretat que aporta la relació de parella estabilitzada amb una mateixa persona amb qui expressar la potencialitat de la comunicació sexual.

Algunes persones no poden expressar tota la potencialitat de la seva sexualitat més que dins del marc d’una relació de parella estable. Aquestes persones requereixen d’un clima de confiança emocional per tal de poder expressar, sense prevenció, el desig sexual. La reiteració de l’expressió de la sexualitat amb el mateix amant enforteix el vincle de seguretat emocional, de confiança amb l’altre. Aquesta confiança eixampla els horitzons de comoditat i, especialment, en la intimitat de la comunicació sexual.

Així, la sexualitat és un dels motors que activa el desig de la relació de parella. No n’és l’únic, ni de bon tros. La necessitat d’organitzar un ambient segur en què intercanviar l’afecte, els anhels, les complicitats, les pors, etc.. n’és un altre. De fet, la interacció sexual comporta moments de satisfacció d’alta volada que, precisament, promou una certa vivència de fusió dels amants. Aquest plus de satisfacció, que va més enllà del goig sexual, és un ingredient que vincula afectivament les persones que estan en relació, les uneix.

Durabilitat de la relació de parella.

Les relacions sentimentals es cerquen en molts moments de la humana existència. És prou elevada la proporció de la població que té o ha tingut una relació de parella, per minsa que hagi sigut. Però cada cop més assistim a una constatació de la eventualitat de les relacions de parella: tenen data de caducitat. No és petita la proporció de relacions de parella que s’enceten amb tota la il·lusió però que, amb el pas del temps, s’acaben.

Per què? Les expectatives posades en la creació de la relació sovint no estan explicitades; la persona no les coneix. O si les coneix, no les vol considerar amb tota tranquil·litat. El desig de la relació és tan fort, en algunes ocasions, que no es vol considerar tot allò que el podria minvar. Es tira pel dret.

La pressió social també juga el seu rol. Tenir parella sembla que és un bé social; de manera que qui no el té, és com si pogués estar en pitjors condicions. Àdhuc per poder tenir un hàbitat i poder-lo pagar. Així, la relació de parella pot ser contemplada com un objectiu vital que eixampla l’horitzó de satisfacció en la comunitat.

L’expectativa de tenir fills per a moltes persones atia el foc del desig de tenir una relació de parella. L’edat, sobretot de la dona, pot constrènyer el desig de tenir una parella, atès que hi ha un cert rellotge biològic per tenir fills. Així, des de diversos angles, tan interns com externs, es configura el desig d’organitzar una relació de parella. Amb qui, però? L’elecció del company sentimental no és decisió banal. Convé donar-se un temps prudencial per posar a prova si l’elecció realitzada té futur o no. Amb tot, no hi ha cap garantia d’entesa amb el pas del temps. L’encaix de personalitats pot arribar a ser motiu de tensió dins la relació de parella i provocar la ruptura.

Conclusió.

La decisió de la creació d’una relació de parella és qüestió delicada. El desig de la relació hi ha de ser, sense dubte, però no convé que només hi hagi desig, sense més. És convenient donar espai a la reflexió ponderada respecte de la viabilitat d’encetar i-o sostenir una relació sentimental amb algú. Escoltar-se en profunditat a un mateix, sense presses.

De manera natural aquest procés es pot donar en el compartir amb uns i altres. En ocasions, és plausible adreçar-se al diàleg amb algú amb certa expertesa en la comprensió de les relacions interpersonals. El psicòleg clínic pot ajudar a escatir la viabilitat de determinades relacions, especialment, quan les tensions emocionals aviat fan acte de presència a la relació. La constitució de la relació de parella, sentida com una necessitat, pels motius que siguin, pot comportar certa ceguesa. Fent un símil amb la conducció, en ocasions pot ser oportú encendre, no només els llums curts sinó, també, els llargs, que donen visió llunyana.

Facebook

Tweet

Guardar