L’ésser humà està habitat per una realitat que no ha muntat ell mateix, sinó que li ha vingut donada de fora estant. Aquest realitat, a banda del seu cos, que és prou manifest, materialment manifest, el dota de les capacitats mentals de pensar i de sentir emocions. L’humà és susceptible de tenir estats de l’ànim, que poden tenir una valència positiva o negativa. Entre els positius trobem: alegria, entusiasme, afecte, serenitat, optimisme, gratitud, satisfacció, esperança. Entre els negatius: tristesa, malenconia, ansietat, estrès, por, enuig, avorriment, frustració, desesperança. Certament, la valència dels estats d’ànim estarà sempre en relació amb l’atribució de significat que el subjecte adjudiqui a quina situació sigui. Aquí sempre hi haurà les diferències individuals: el que un validarà com a negatiu podrà ser positiu per un altre i a l’inrevés. L’esperança però és necessària per viure. Encara que les raons per sentir-la puguin admetre notables diferències individuals.

Què s’entén per esperança?.

Si atenem a l’etimologia del mot veiem que prové del llatí, sperāre que signica ‘esperar’; que prové, de l’arrel indoeuropea, speh, significant ‘prosperar’, ‘expandir-se’. Sentir esperança significarà tenir el desig que quelcom que hom anhela, succeeixi. Necessàriament, doncs, l’esperança sempre s’haurà de vincular amb un estat de coses superior, millor, que el que hom té. En el cor humà bategarà, si hom sent esperança, la visió interna d’un futur millor, al nivell que sigui. L’estat d’ànim curull d’esperança significarà un motor per a la vida humana. L’esperança necessària per viure.

La nostra dotació humana, material i immaterial, cos i esperit, ens aboca a una vida sota les coordenades de l’espai i el temps. D’una banda, coordenades físiques, espai i temps físics; de l’altra, coordenades immaterials, espai i temps mentals. En el món físic ens mourem mercè a la dotació material del nostre cos en uns espais i uns temps determinats. Sense espai, no hi ha temps; i viceversa, en el món físic. En el mon immaterial que també habitem, els nostres estats d’ànim ens ocuparan espai mental. Però també temps mental. Així, projectarem cap a l’esdevenidor la realització de situacions més favorables, talment com el refús de situacions desplaents, essent com som éssers de desig.

En sentir esperança estarem nodrint el nostre espai mental de qualificacions positives, estarem conreant les bones experiències internes que necessitem per viure. Reeditant les primeres experiències psicofísiques de confiança que tinguérem quan érem nadons a la falda de les nostres mares, talment com disminuint les de malfiança. L’esperança és un motor de vida de fe en l’esdevenidor, tant com de control del desbocament de les forces adverses. Forces adverses que també sentírem de petits i que mercè a l’atenció dels nostres curadors hem pogut modular, anant bé. I que son el bressol de l’esperança actual.

Desig i esperança.

Des de la primeria de les nostres vides com a nadons tenim experiència de desitjar. La situació de desempar en què neix el nadó humà el fa incapaç de satisfer les seves necessitats sense l’auxili d’un altre: usualment, la mare. D’alguna manera ha de comunicar la seva necessitat, en forma de demanda, vocalment, amb crits, plors, perquè la mare l’atengui i satisfaci llur necessitat. Progressivament el nadó percep la bondat de la presència de l’altre per si mateixa, desvinculada de la satisfacció de la necessitat. Aquí rau el desig. Desig que és desig del desig de l’altre: de ser objecte del desig de l’altre, del seu amor.

Què entenem per desig? L’anhel o l’aspiració d’obtenir quelcom que es vol tenir, experimentar; per tant, quelcom que no es té. O que no es té en la mesura que es vol tenir. Si no hi ha carència, no hi pot haver desig. L’esperança, per contra, representa l’expectativa de que quelcom bo ocorrerà. La confiança o a la fe, que el que s’espera sortirà bé. Mentre el desig està vinculat a la voluntat, àdhuc a la voluntat conscient d’obtenir allò que hom creu que necessita, l’esperança, no. L’esperança està unida a la possibilitat d’obtenir quelcom favorable. És una expectativa que és menys nítida, més difuminada, que l’escenari concret que visualitza el desig: jo vull això.

L’esperança, si és sentida, d’alguna manera ja és inductora de benestar per tal com dibuixa una expectativa grata encara que projectada a futur. El desig no proporciona una satisfacció necessàriament, perquè no està clara la possibilitat d’èxit o no, d’entrada. El desig exposa al subjecte a la frustració -i a la satisfacció- perquè és una aposta arriscada, pot anar bé o malament. Els dos estats mentals son necessaris. El desig espera l’esperança; l’esperança amaga el desig.

Esperança i realitat.

L’esperança, per ser-ho de veres, ha de combinar raó i emoció. Per això, la ment humana ha de visualitzar metes, escatir els camins per a assolir-les i mantenir la motivació malgrat les dificultats. L’esperança, doncs, necessita el contacte amb la realitat; la prova de realitat. La verificació dels seus pressupòsits, assumint les dificultats, tolerant la incertesa, el patiment, si s’escau. A diferència de la il·lusió, la fantasia, que és tan sols una visió de la imaginació encara que pugui ser atractiva però que no té versemblança. O de l’optimisme que pot semblar també atractiu, per la confiança en què les coses puguin anar bé, però pot resultar superficial. Si no mostra una coherència d’acció i reflexió.

Viktor Frankl, psiquiatre, neuròleg i filòsof, entre 1942 i 1945, va ser deportat a camps de concentració nazis, juntament amb la seva família. Inclosa la seva dona, que estava embarassada de qui havia de ser el primer fill. Tots van morir, excepte ell i la seva germana. Aquesta horrible experiència de vida el va dur a la conclusió que sostenir l’esperança de trobar un sentit a la vida, afavoria mantenir-se viu. Aquí podríem veure com l’esperança sosté l’actitud de resiliència de qui està sotmès a la dura prova de la realitat. Atès que la resiliència és la capacitat de passar experiències traumàtiques i sortir-se’n, àdhuc amb fortalesa.

Esperança i desesperança.

Què pot suposar la desesperança? L’absència d’un futur millor, o simplement, l’absència de futur. Si no tenim futur, només tenim present i passat; ambdós sense la possibilitat de reconfigurar-los en un futur millor. La vivència de condemna, de tancament, d’ofec, s’intueix. Sense la projecció vers el futur, no es pot viure en condicions saludables, mentalment saludables. En aquestes condicions d’atrapament hom pot viure situacions de risc per a la salut mental atès que no es troba interès a la vida. La desmotivació planeja sobre l’horitzó vital de la persona desesperançada. El buit existencial i la manca de sentit del viure poden aclaparar-la. És el cas dels quadres clínics malenconiosos que requereixen atenció especialitzada.

Intuïtivament podem copsar com de necessària ens l’esperança per viure. I com la desesperança pot matar-nos, literal o metafòrica. L’humà necessita tenir aquest marge d’expansió que aporta l’esperança; en cas contrari, la desesperança suposa un tancament que pot ser sentit com una asfíxia. Podríem dir, doncs, que l’esperança és una mena d’oxigen per a la vida mental. No es pot viure una vida humana plena si no hi ha el sentiment d’esperança, si hi ha desesperança. La desesperança tanca horitzons, mentre l’esperança els obre.

La nostra vida infantil ens ha hagut de resultar suficientment bona, com perquè puguem mantenir una expectativa esperançadora a les nostres vides. Els nostres cuidadors han hagut d’aportar-nos un entorn facilitador de l’esperança. Com? Transmetent-nos la vivència de confiabilitat; de que es pot dipositar confiança en la vida, de manera especial perquè ens hagin estimat. En cas contrari, estarem en condicions més difícils per desplegar una expectativa esperançadora a la vida. La desesperança ens pot assetjar més freqüentment. Llevat que la nostra vida adulta ens hagi pogut guarir de la nostra carència i ens hagi proporcionat la possibilitat de la reparació.

L’esperança en psicoteràpia.

L’establiment d’una demanda d’ajut professional en forma de primera consulta en raó, per exemple, de patiment, ansietat o desbordament emocional, ja mostra certa expectativa esperançada. Ningú no assisteix al psicòleg si no espera trobar, pel cap baix, un alleujament, un futur millor. Una recepció, la del psicoterapeuta, que espera que sigui suficientment bona. De fet, la sola decisió de demanar ajut, abans de la realització de la primera consulta, ja denota certa dosi d’esperança del propi pacient. Després tocarà verificar-la en la realitat de la consulta.

A la terapèutica psicoanalítica -i a d’altres relacions d’ajut- hom parteix del pressupòsit que el subjecte pot transformar-se mitjançant la paraula. En un vincle amb el psicoterapeuta que afavoreixi l’elaboració d’allò que és inconscient però que provoca patiment mental. Aquest pressupòsit ja és, també, un acte d’esperança, ara del cantó de l’analista. Per tal com promou la possibilitat d’enfrontar sentiments dolorosos (culpa, odi, tristesa, desesperació, etc) amb l’expectativa d’elaborar-los per reconstruir un món intern més saludable. Que proporcioni al pacient una nova manera de viure, més lliure i més feliç.

L’analista es presenta -per al pacient- com algú que pot sostenir l’expectativa de ser comprès i acompanyat en un camí cap al canvi psíquic. És a dir, pot esdevenir el sostenidor de l’esperança que el pacient necessita per viure en aquella situació vital de necessitat d’ajut que passi. Certament que el procés psicoterapèutic psicoanalític pot suposar moments de dificultat, per al pacient, depenent del que hagi d’enfrontar de si mateix. Cosa que és certa, per exemple, davant de l’aparició del futur tancat en el depressiu, o de l’anticipació catastròfica que fa l’ansiós. També en aquests moments, l’analista pot ser receptacle de l’esperança del pacient, dipositant-hi la confiança de poder sortir-se’n.

Facebook

Tweet

Guardar