La comunicació comporta un procés d’interacció entre subjectes, si pensem en la comunicació humana intersubjectiva. Pel cap baix, la interacció entre dos subjectes, però poden ser molts més. Els humans podem comunicar-nos emprant el llenguatge verbal, la paraula, quan volem transmetre una informació. Però la comunicació comporta molt més que la transmissió d’informació; més enllà de la informació la comunicació implica la construcció de sentit. D’aquí la importància del silenci i la paraula en la comunicació intersubjectiva.

El llenguatge dels humans.

El llenguatge és un sistema estructurat arbitràriament de signes lingüístics que usualment són seqüències sonores i gràfiques però també gestos (llenguatge de signes). Això aplica al llenguatge que empren els éssers humans. Però hi ha altres tipus de llenguatges. El llenguatge animal que empra senyals visuals, sonors i olfactius que serien els signes que apunten a un referent o significació diferent dels signes. Els llenguatges formals que son construccions humanes artificials que usen símbols en funció de regles formalment especificades. Per exemple, en les matemàtiques, les ciències computacionals i la lògica. El llenguatge humà serveix per a la construcció de la realitat i de l’atribució de sentit al món que ens envolta. Aquest llenguatge és la base del pensament, la cultura i l’organització social de les societats humanes.

Hi ha una gran diversitat de llengües, idiomes, que manifesten la capacitat de llenguatge que té l’ésser humà. El llenguatge humà seria l’estructura general que comparteixen els diferents idiomes en què s’hi manifesta. En aquesta diversitat de manifestacions els lingüistes perceben una funcionalitat comuna: la funció connotativa del llenguatge i la denotativa. La funció denotativa -o referencial- seria la que vehicularia la transmissió d’una informació objectiva. La funció connotativa posaria l’accent en significats addicionals a la literalitat de les paraules, dels signes. Quan s’enfoca a l’emissor, s’estaria atenent a la subjectivitat dels missatges (sentiments, emocions, etc) i aquesta es considera la funció expressiva del llenguatge. La funció conativa o apel·lativa és la que correspon a la comunicació de l’emissor quan vol influir o condicionar la conducta del receptor.

El silenci entra de ple en la possibilitat de comunicació del llenguatge humà, en la seva funció connotativa, per enriquir l’ús de la paraula. La interacció dialèctica entre la paraula i el silenci fecunda la comunicació humana, l’eixampla.

El silenci, part del llenguatge.

John Cage, compositor nord-americà que també era teòric musical, artista i filòsof, entenia que el silenci és part de la música. Aquesta idea que tenia del silenci el va portar a compondre la seva obra «4’33». Quan és interpretada, l’intèrpret s’asseu al piano sense tocar una sola nota durant quatre minuts i trenta-tres segons. Per a Cage, el silenci és l’espai on respiren les notes, on el missatge es torna més profund. Un silenci ben emplaçat pot expressar més que una cascada de notes. En realitat, les notes musicals necessiten del silenci per ser ben enteses. Una cascada ininterrompuda de notes no seria música, seria soroll.

En el llenguatge verbal també s’hi dóna, la necessitat del silenci. El discurs verbal necessita del silenci, de les pauses del silenci, per fer entenedores les paraules. El llenguatge de les paraules constitueix el llenguatge verbal. Però la comunicació no verbal inclou gestos, silencis, tons de veu, postures, etc. De fet, la comunicació no verbal pot ser més eloqüent que les paraules. El que és especialment rellevant en contextos psicoterapèutics.

Una altra possibilitat és el recurs del silenci escollit, conscientment. Què es vol comunicar amb el silenci? Recordem el primer axioma de la teoria de la comunicació humana gestada a partir de les aportacions de Paul Watzlawick: «és impossible no comunicar». A partir d’aquesta comprensió hem de pensar que sempre estem comunicant un missatge que pot ser interpretat pels altres. Cosa que aplica, també, al silenci; banda de a les paraules, gestos, expressions facials, etc. Què comunica el silenci de l’emissor, de qui el posa en pràctica? I què espera del receptor? Què vol provocar en l’altre?

El silenci, recurs de la comunicació.

A les comunicacions interpersonals el silenci pot ser emprat, també. I s’ha d’entendre com un recurs més de l’elenc de possibilitats comunicatives. És palès que el silenci esdevé un límit a l’ús de la paraula. Hom pot tenir la impressió que la paraula no és suficient per transmetre quina comunicació sigui. Si la dita diu que «una imatge val més que mil paraules», també, potser, el silenci escollit en la comunicació pot expressar la mateixa idea. La insuficiència o inadequació de les paraules. Certament que el silenci pot expressar multitud de continguts emocionals i sentimentals de diferent signe que, en el millor dels casos, poden ser desxifrats. Pel receptor.

En els contextos espirituals el diàleg entre mestre i deixeble passa sovint per l’ús del silenci. El mestre pot estimar oportú recórrer al silenci per provocar en el deixeble l’accés al nivell espiritual, que està més enllà de les paraules. És conegut com Ramana Maharshi establia la vinculació amb els seus deixebles amb un ús preponderant del silenci sobre la paraula. Confiava més en el poder del silenci per al fi d’accedir a l’experiència advaita, no dual.

A la psicoanàlisi, des dels seus orígens es fa la distinció entre allò manifest i allò latent. El latent és el que resulta inconscient pel subjecte però que es transmet de manera silent a les sessions terapèutiques. La metodologia psicoanalítica ha de permetre que l’analista copsi el que no es transmet amb les paraules, de manera manifesta. Sinó el que es transmet de manera silenciosa, de manera latent. El procés psicoanalític afavoreix la comunicació silent de l’inconscient del pacient tant com afavoreix al pacient l’accés a l’inconscient, tornant-lo conscient. Ara amb la participació de la paraula del psicoanalista. Ambdós processos requereixen del silenci com a eina de gestació de la comprensió de l’inconscient.

La paraula eina per a la comunicació.

La paraula permet expressar múltiples continguts mentals apel·lant a la funció connotativa del llenguatge a banda de la transmissió purament informativa, de la funció referencial. Ho hem dit: som éssers de llenguatge. Jacques Lacan, psicoanalista, entenia que el llenguatge és usat, sobretot, per apel·lar a l’interlocutor, més que per a transmetre informació. Hans Georg Gadamer, filòsof hermenèutic, subratllava que el llenguatge permet la construcció de la realitat. L’ús del llenguatge, però, està immers en un context d’interpretació. Cosa que és vàlida tant a nivell individual, com a nivell col·lectiu, de la cultura de la societat.

Hom pot usar la paraula per a la comunicació narrativa d’experiències, emocions i continguts diversos a la vegada que per a la construcció de vincles. Parlar amb paraules amb un altre comporta un procés de construcció subjectiva, o intersubjectiva, un procés dialogal. Amb l’ús de la paraula es configura la manera com hom percep la realitat, la pròpia, l’aliena, ambdues. La paraula emprada permet donar significació a la realitat viscuda. Correspondrà a l’oient de la paraula l’atribució del significat que l’emissor vol palesar. Aquesta capacitat interpretativa necessàriament estarà encabida en els límits que el context de possibilitat de comprensió imposarà a l’un i a l’altre. És fàcil veure-ho en el cas de dues persones que no parlen el mateix idioma, no pertanyen a la mateixa cultura o subcultura, etc.

L’ús de la paraula pot estar a favor de la comunicació veritable, genuïna, autèntica, o a favor de la incomunicació, o de la comunicació defensiva. Evidentment per establir un o altre valor de la comunicació es requereix d’un context d’interpretació, o simplement d’una atribució de significat. Que ha de ser compartit, mínimament. Aquí la neurociència ja ha dit la seva, amb la descoberta de les neurones mirall, que permeten captar les intencions de l’altre.

El context psicoterapèutic.

Des de Freud, els psicoanalistes han prestat atenció a allò no dit, reprimit, latent, inconscient; no només a la paraula. La paraula és vehicle de simbolització per tal com transforma l’experiència en relat, posa ordre al caos emocional i permet compartir amb l’altre. En el context clínic la paraula vehicula la possibilitat de compartir amb el professional quelcom molt íntim. El silenci, també. A les sessions psicoterapèutiques s’ha de prestar atenció tant a les paraules dites com als moments en què el pacient calla, roman en silenci.

L’escolta qualificada de l’analista ha d’escatir el significat de cada comunicació del pacient, sia la de la paraula, sia la del silenci. Què està comunicant el pacient amb el seu discurs verbal i no verbal? El que el pacient explica i com ho explica, amb quins èmfasis, amb quina entonació, amb quina postura corporal, etc; què ens fa pensar? Què mou de dins nostre? I per què ens provoca l’un i l’altre? Què té a veure amb ell, de la seva realitat vital? I quan calla, què està provocant el seu silenci? Quina qualitat té el silenci? És defensiu? És una resistència? De què es protegeix? O, per contra, és un silenci elaboratiu? Està treballant el que ha sortit a la sessió i el que se li ha dit? En realitat, el silenci pot ser més terapèutic que moltes paraules.

Del cantó del psicoterapeuta, el silenci pot representar un espai contenidor de tota la realitat del pacient, de la seva comunicació, aquí i ara.

Silenci i paraula en la psicoteràpia.

En l’espai terapèutic el binomi silenci i paraula vehicula la comunicació dialogal entre pacient i psicoterapeuta. És necessària la paraula, especialment la del pacient, perquè la sessió psicoterapèutica engegui i circuli el món intern del pacient, s’escenifiqui. S’escau el silenci de l’analista per contenir la comunicació del pacient; tota, la verbal i la no verbal. Aquest silenci del psicoterapeuta ha de gestar les paraules que retornarà al pacient. Ara és el torn del silenci del pacient d’acollida de la paraula de l’analista; silenci que ha de permetre percebre què es mou dins d’ell. I posar en marxa el següent intercanvi comunicatiu.

La psicoteràpia psicoanalítica esdevé un espai en què silenci i paraula s’alternen, com a la comunicació interpersonal. Amb la particularitat que, a les sessions psicoterapèutiques, el pacient pot dir, i callar, el més íntim de sí mateix en presència d’un altre. Un altre, el psicoterapeuta, que en no formar part de l’entorn habitual afavoreix que es desplegui més lliurement la seva realitat interna. El resultat d’aquesta escenari terapèutic és la possibilitat d’eixamplament de la comprensió de sí. Afavorit per l’ús del silenci i la paraula en la comunicació.

Facebook

Tweet

Guardar