Esperant la pròpia mort
Summary
Les paraules del doctor Joan Coderch, que ha mort aquests dies, “estic esperant el final” suggereixen la consciència de qui s'enfronta a la pròpia mort, a qui l'espera. Tots els éssers vivents estan sotmesos a la llei del cicle de la vida: neixen, creixen, maduren, es reprodueixen i moren. La ubicació peculiar de l'ésser humà entre els éssers vius el dota de la possibilitat de la consciència de la pròpia mort. El que permet estar esperant-la, esperant la pròpia mort. Majoritàriament l'ésser humà viu com si mai no moriria. A l'inconscient, com va dir Freud, la mort no existeix. En les diferents cultures es donen ritus del pas de la mort que consideren majoritàriament la mort com una transició a una nova forma d'existència. Esperar la pròpia mort és enfrontar-se a l'imaginari en què un se separarà de l'aparició en aquest món, desapareixerà. L´acceptació de la pròpia mort apunta a una fantasia d´harmonia amb l´existència i amb la condició de la nostra finitud. Si s’escau, la psicoteràpia pot ajudar a fer el dol de la pròpia finitud.
Recordo unes paraules que Joan Coderch em va dir: «estic esperant el final». Atès que era conscient que estava perdent capacitat cognitiva, memòria, -per ser més precisos- havia decidit deixar d’escriure. Ha mort en aquests dies (22/7/2025). En Coderch va ser un escriptor de temàtica psicoanalítica molt consistent que va escriure i publicar diferents treballs i llibres entre 1957 i 2020. Sense menystenir, ni molt menys el seu treball clínic, psicoanalític, que ell mateix deia que s’havia perllongat durant 5 dècades de la seva vida. Va arribar un punt, però, en què la seva escriptura -i abans, el seu treball clínic- es va detenir, per què? S’hi veia esperant el final, esperant la mort, la pròpia.
La condició humana.
La mort no és més que una part natural e inevitable del cicle de la vida. Sí, la vida és un cicle: naixem, creixem, madurem i, finalment, desapareixem amb la mort, la pròpia mort. I com bé sabem no és pas només l’ésser humà qui hi està sotmès a aquest cicle, sinó tot el regne d’éssers vivents. La peculiar ubicació de l’ésser humà entre els éssers vius el dota de la possibilitat de la consciència de la pròpia mort. Cosa que permet estar aguardant-la, esperant-la; esperant la pròpia mort.
El fet que els vivents estiguem sotmesos al procés de la vida i de la mort dona sentit i equilibri a l’existència. Uns marxen, altres romanen -que marxaran més tard- i altres venen, que també marxaran i així successivament. En tots els àmbits d’aparició d’éssers vivents hi aplica aquesta llei. Cosa que permet la renovació i l’equilibri dels ecosistemes. A la natura, quan un organisme mor, llur nutrients i energia es reciclen a la natura mateixa, tot alimentant altres éssers vius. Cosa que promou la continuïtat de la vida: l’existència de les noves generacions depèn de la mort de les anteriors.
Aquesta, però, no és la mirada freqüent que condiciona la recepció de la mort humana entre els propis humans: la mort de l’altre humà. De manera especial quan l’altre és algú que mou sentiments i emocions dins nostre. Potser racionalment hom pot veure la mort -la de l’altre- com una experiència natural. La mort humana ens empeny cap a la consideració del misteri: què és aquesta fi? Certament la mort de l’altre la podem contemplar, però no la pròpia, que només la podem esperar: esperant la mort. Recordo les paraules d’un altre psicoanalista molt apreciat -també català, Pere Folch: «no em sé avenir a aquest no res (de la mort)».
La mort en la cultura.
A l’inconscient col·lectiu hi batega la mort, el seu poder. Son múltiples els signes que aporten les cultures de diferents èpoques, amb mites, tradicions, llegendes, produccions artístiques i literàries, rituals, etc. L’humà sap de l’existència de la mort, de manera sobrera. Freud deia, però, que vivim, els humans, negant-la. En l’inconscient, no existeix. Altrament dit, vivim com si no haguéssim de morir mai.
A casa nostra, al cementiri de Poble Nou, hi ha l’escultura de marbre «el petó de la mort» d’autor discutit, Jaume Barba i Joan Fontbernat. L’escultor trià, en 1930, un esquelet per comptes d’un àngel per simbolitzar el moment del final de la vida: la mort. És un intent d’imaginar l’imaginable, l’experiència de la mort. La realitat de la mort, la pròpia o l’aliena, l’esperada o la viscuda, afavoreix la confecció d’accions ritualistes de diferent forma. Totes comporten la consideració de la mort i s’hi construeixen per encabir-la en la pròpia existència. Atès que la mort no deixa de ser vista com una certa disrupció.
Cada cultura ho configura d’acord amb la seva mentalitat. A la cultura mexicana i japonesa, entre altres, es teixeixen rituals que tracten d’establir vincles entre els traspassats i els que romanen vius. A la cultura egípcia, les tombes en forma de piràmides i els processos de momificacions tractaven de retenir els morts entre els vius. L’hinduisme s’esmerça a construir rituals funeraris que facilitin la transició que la mort comporta en el cicle del samsara o en l’alliberació (moksha) si s’escau. El mateix ocorre amb l’animisme. La mort és conceptualitzada de forma diferent en les religions monoteistes que veuen la mort com la possibilitat de l’inici de la vida eterna. Amb imaginaris i simbolismes diversos la mort surt acreditada en diverses cultures com a transició a una nova forma d’existència.
L’imaginari propi.
La nostra cultura -i totes- construeixen ritus i símbols per a tractar amb la mort. Però nosaltres com a individus també anem interioritzant la mort, primer a través de l’experiència de mort dels altres; després, la pròpia. L’arribada de la mort dels altres, especialment, la mort d’algú que ens sigui proper, ens pot informar de la fragilitat de la nostra il·lusió d’eternitat. Certament, la nostra expectativa i la nostra convicció més fondes poden albirar la idea d’una vida perdurable. Tanmateix, a còpia del pas dels anys, considerem que més tard o més d’hora ens espera el final, la mort: la marxa d’aquest mon.
Marxar d’aquest món comporta una fantasia de separació: jo em separaré del món, perdré el vincle amb el món conegut i hi desapareixeré. Què m’esperarà? M’esperarà res? Pel cap baix podem dir-nos: no sé. A l’altre pol, puc confiar que sí. En tant que mort, no podré parlar. En tant que traspassat, traslladat a un altre àmbit d’existència, potser sí. Això és afirmat des de l’antigor per humans de diverses latituds. Aquí podem citar les denominades experiència properes a la mort que han tingut moltes persones que han mort i retornat a la vida. Descriuen un mateix patró d’experiències positives de lluminositat, benestar, pau. A casa nostra, el Dr. Manel Sans Segarra, refereix aquestes experiències que apunten a una continuïtat de l’existència més enllà de la mort.
La mort i tot el que l’envolta pot bastir l’edifici de les nostres emocions, comportaments i decisions al llarg de la nostra vida? De quina manera? Pot incrementar les nostres pors? D’anul·lació, del desconegut, de pèrdua de la nostra identitat? No podem oblidar que el nostre jo intenta controlar, poc o molt, les experiències que li succeeixen diàriament. La mort, en aquest sentit, comporta, per al jo, una rendició.
La mort com a final?
Atribuïm a la vida, a l’interval de temps en què es desenvolupa i en l’espai en què es manifesta, la plenitud de la seva potencialitat. La mort roman fora d’aquesta atribució. La mort sol ser vista com una traïció, com una manifestació de l’experiència vital que ens imposa una pèrdua. I això és més així, quan més aferrat s’hi està a la vida manifestada entre les coordenades existencials, les de l’espai-temps. Quan més s’hi aferra un a fer durar la vida i distanciar l’arribada de la mort. Certament, també podem trobar-nos amb el desig de la mort, quan hom es troba encarat a la limitació o el patiment de diversa naturalesa. Aquí hi cabria referir-nos a l’eutanàsia, a la demanda de l’eutanàsia que volen cada cop més persones en molts llocs del mon.
Una altra possibilitat és que hom estigui esperant la mort. Tan conscient com sigui possible. Que estigui en actitud de guarda, de guardià, vetllant pel moment en què s’hi pot produir. Tot sabent, però, que tot el que jo pugui dir, imaginar, pensar, preveure, etc, sobre la mort, no és la mort. Aquí rau l’atribució de majestuositat que hom consent a la mort. Pablo Neruda, entre altres, en el seu poema «La mort» ho descriu amb bellesa: Llega a golpear con un anillo sin piedra y sin dedo, llega a gritar sin boca, sin lengua, sin garganta.
La construcció mental d’un marc de receptivitat a la pròpia mort pot promoure les fantasies de tolerància a aquesta experiència aparentment dolorosa de separació. L’acceptació de la pròpia mort apunta, doncs, cap una fantasia d’harmonia amb l’existència i amb la condició de la nostra finitud. Francesco d’Assissi, al seu Càntic de les Criatures, dedica una estrofa a la mort, denominant-la «la nostra germana mort corporal».
Psicoanàlisi de la pròpia mort?
L’acceptació de la pròpia mort pot veure’s afavorida en el marc d’una relació d’ajuda psicoterapèutica. No menys que altres processos d’acceptació de les nostres dificultats i els nostres conflictes interns. Quan menys ens queixem de les condicions de la nostra vida, quines siguin, menys patim. Això aplica també a l’espera de la nostra pròpia mort. El desenvolupament d’una actitud d’acollida, d’espera tranquil·la, de la pròpia mort pot desplegar-se en el si d’una teràpia.
El diàleg terapèutic pacient-analista pot ajudar a entomar la resistència del pacient a l’espera de la pròpia mort i entendre llur veritables motius. Què s’està tement en veritat? Em resisteixo a marxar? Com me’n vaig? M’inquieta veure com queden els que no marxen? Com em sento en relació a ells? Què puc fer-hi? Què puc no fer-hi? Puc abandonar-me a sentir confiança, esperança o em guanya la malfiança, la desesperació? Tots tenim alguna experiència de com les preguntes que ens fem tenen una ressonància especial si son fetes en presència d’un altre. El diàleg terapèutic pot contribuir, si s’escau, al desenvolupament d’una actitud de tolerar el dol de la pròpia finitud.
Epíleg.
La mort es converteix en un símbol universal que reflexa les nostres ansietats, esperances i creences sobre la vida i sobre el desconegut. D’alguna manera la mort és el corol·lari del misteri que representa la nostra humana existència, damunt la terra.
Deixa un comentari
