Qui és una dona? Recentment, a Anglaterra, la Cort Suprema de Justícia ha delimitat la possibilitat de ser dona, dins del marc de la llei britànica: una dona és qui ha nascut dona, no qui se’n pugui sentir. Semblaria que la possibilitat de «ser» vindria donada per unes condicions. Qui les hi compleix, «és», qui no les compleix no «és». Ser o no ser.

Què vol dir ésser?

La qüestió és més fonda, perquè el que està en joc és l’ésser. Què és ésser? Es pot atènyer l’ésser? Qui pot atènyer l’ésser? Certament, tot el que podem preguntar i respondre ho fem amb l’ús del llenguatge. Què és el llenguatge? Una cadena de significants i significats subjecta a normes. Cada mot està delimitat per un significant que obre la baralla d’una sèrie possible de significats. El llenguatge, doncs, té límits. I l’ésser també en té? És, doncs, adequat el llenguatge per copsar l’ésser?

El tema és que és l’ésser humà qui pretén copsar l’ésser. Quan el que està clar és que l’ésser batega abans i després que l’ésser humà reflexioni, àdhuc a propòsit de l’ésser. En la realitat de l’ésser apareix la consciència de l’ésser humà. I aquesta consciència de l’ésser humà pot pretendre copsar l’ésser, el misteri de l’ésser. L’ésser esmunyedís que depassa la consciència reflexiva de l’ésser humà.

Amb tot, l’ésser humà cerca delimitar l’ésser i els éssers per causa de la seva configuració, que està tocada pel llenguatge. En raó de la condició lingüística de l’ésser humà apareix la pregunta sobre l’ésser.

Ésser humà.

Ésser i ésser humà signifiquen coses diferents. Intuïtivament podem copsar que l’ésser humà és una particularització que pren l’ésser. Per causa de la mentalitat humana subjecta a la lògica. La lògica, un dels límits, també, del llenguatge humà. Tanmateix, l’ésser humà pot callar, pot silenciar la seva lògica lingüística. De fet, ho fa diàriament, almenys quan dorm. Quan la consciència descansa.

En el silenci de l’ésser humà apareix el silenci de l’ésser. O de l’Ésser, amb majúscula. L’Ésser no entra en debats limitants. L’ésser humà, sí; ja que l’ésser humà es veu en la necessitat de classificar el que entén que és la realitat. Realitat dicotomitzada en l’aparença d’un subjecte -o molts- i d’un objecte -o molts, també. És altra característica pròpia de la condició humana, l’escissió del subjecte i l’objecte. Aquesta necessitat categoritzant s’adiu al llenguatge humà.

Ésser dona seria una particularitat de l’ésser, una concreció. La contingència de ser dona, seria un detall; una forma en què l’ésser s’expressa. Encara més, ésser dona seria una manera en què l’ésser de l’humà es fa present. Evidentment, ésser home seria una altra.

Ésser i existir.

L’existència faria referència al nivell de l’ésser en què la possibilitat d’ésser cristal·litzaria en una expressió concreta. En el cas dels éssers humans, l’existència necessàriament comportaria el cos humà. Cos humà que no és només un cos com apareix al sentit de la vista -humà- sinó un conglomerat complex de sistemes invisibles. El cos dels humans, en la seva intimitat i complexitat, no és ni de lluny tal com apareix als nostres sentits. Ens referim als sistemes i aparells que el configuren. Sistemes: muscular, articular, immunològic, circulatori, esquelètic, limfàtic, endocrí, nerviós, tegumentari; aparells: digestiu, excretor, respiratori, locomotor, reproductor, cardiovascular. Sense menystenir les particularitats de les composicions bioquímiques i biofísiques de cada nivell.

Aquest nivell corporeïtzat de l’ésser humà -i d’alguns animals- comporta funcionalismes generalitzats, que son idèntics d’uns individus a altres, i particularitzats, d’alguns individus. És aquí on rauen les diferències de gèneres. El que durant segles s’ha classificat en termes dicotòmics: masculí i femení. I que aquesta dicotomia hom ha considerat des de sempre vinculada a la reproducció de les espècies.

El cos és una forma que es dona l’ésser a si mateix per prendre expressió en l’espai i el temps. Als ulls humans. Perquè a altres ulls d’altres éssers no necessàriament té aquesta connotació. Altrament dit, l’ésser és tal com és, sense estar subjecte a cap classificació humana o no humana. La complexitat de la realitat és tal com és sense cap soroll ni dissonància possible: pur ésser sense distincions. L’ésser és, simplement.

La voluntat d’ésser.

Els éssers humans tenen aquesta particularitat de poder pretendre ser -o no ser. Però pretendre-ho no equival a ser-ho. Tant en positiu com en negatiu. Que jo pretengui ser quelcom, no comporta que ho sigui; i a l’inrevés, que pretengui no ser, no implica que no ho sigui. Ser o no ser no és pas una qüestió de la voluntat humana. Ser, o no ser, és quelcom més gran que la voluntat de l’ésser humà.

En el nivell de l’existència, les formes de l’existir humà, dels cossos humans, tenen la realitat que tenen sense cap intervenció volitiva humana. Una característica prou generalitzada és que cap ésser humà tria la seva condició humana, en cap nivell de la seva expressió. Per descomptat, la més gruixuda és l’atribuïda al cos. El cos humà en tota la seva miraculosa complexitat i interioritat es presenta per defecte; és donat.

Cap ésser no tria ésser, no tria venir a l’existència. L’ésser és un resultat, una dada, un fet. Sembla talment com si quelcom llencés a l’existència als éssers, sense demanar-los l’opinió. A cap ésser no se li consulta les condicions en què aterrarà al món. Tot està configurat de fàbrica.

L’ésser i el temps.

La combinació entre la dotació de fàbrica i la consciència individual és la que treu a la llum la possibilitat del patiment. En el cas que ens ocupa, el patiment humà; que no és l’única forma de patiment dels éssers vivents. La consciència de qui es creu separat de la totalitat de la manifestació de l’ésser és la causa del patiment. Si hom forma part de la totalitat de l’ésser sense distinció, alineat amb l’ésser tal com és, no hi cap el sofriment.

El patiment hi cap quan apareix el desig i la demanda d’una realitat que no és la que és, als ulls del vident. La possibilitat de la successió temporal, de la divisió entre el que és, el que era i el que serà és la possibilitat del patiment. Quan la categorització mental aprecia la divisió temporal s’escola la possibilitat del judici valoratiu. Ahir era millor que avui; demà serà pitjor. I amb el judici valoratiu, es pot esdevenir l’enyorança, el rebuig, la il·lusió.

Som el que som; som com som. L’acceptació de les condicions de l’ésser, incloses les de l’existència humana, obre les portes a la possibilitat de la serenor. L’antídot del patiment.

Ser una dona, un home.

En què consisteix ser dona? I ser home? Qui prescriu què és el que cau dins de la delimitació de l’una i de l’altra categories? La resposta a tot el que es pugui dir recau sobre el subjecte humà. I pot ser perfectament que les llistes d’una i altra condició siguin diverses en funció de quin humà les faci. Tanmateix, allò que sigui ser dona i ser home, no necessita cap llenguatge per afirmar-ho. Senzillament s’és. Un hom és una dona, un hom és un home. Perquè l’ésser és. L’ésser no té cap necessitat de ser o de deixar de ser el que ja és. És.

El problema ve quan la ment humana entra en escena i hom se sent a disgust amb el que ja s’és. Quan no se sent d’acord amb l’ésser que s’és. I hom desitja ser altrament. I s’entra en conflicte amb l’ésser, a nivell mental, en la consciència d’individualitat separada. Perquè l’ésser, o l’Ésser, no té cap conflicte amb la realitat tal com és. Àdhuc amb les aparents diferències que el misteri de l’ésser contempla en la seva manifestació refractada. Diferències que son sempre qüestió de perspectiva i, així, relatives a la percepció. Sense percepció, no hi ha diferències. El ser és, el no ser no és.

En conseqüència, el dictamen jurídic respecte a què sigui l’especificitat d’una dona -o d’un home- només pot servir pel nivell de l’existir. Nivell en el qual es poden donar, certament, tota mena de conflictes. Perquè sovint el nivell de l’existència dona cabuda al nivell de la falta, del que ens falta, del desig i, en conseqüència, del conflicte. L’ésser no necessita de res. Perquè l’ésser és pur ésser, sense cap ombra de res.

Ni dona, ni home.

La major part del temps els humans no tenim consciència de ser ni homes ni dones. Simplement som el que som. Hom pot creure que som homes, o som dones, certament, i ho som. Però vivim bona part de la vida sense apreciar aquesta connotació de la nostra existència. No perdem de vista que, aproximadament, la tercera part de la nostra existència la passem dormint. Per defecte, la condició de ser dones o de ser homes va amb el nostre ésser. Però aquesta condició no és quelcom del que tenim consciència reflexa: no ens repetim «soc un home», «soc una dona» a manera de mantra. En tot cas, és com un tint que tenyeix el nostre viure.

La percepció de la diferència home-dona apareix quan hom compara la realitat de l’un amb la de l’altre. En totes les seves apreciacions, que son diverses. Tanmateix es pot percebre, també, la igualtat d’ambdues cares de l’ésser humà: home i dona. Ambdues manifestacions de l’ésser.

L’ésser és silenci absolut. Més enllà -o més ençà- de les paraules humanes hi ha el silenci de l’ésser. L’ésser abraça l’ésser de l’home i de la dona en una abraçada incondicional sense percebre les diferències de l’un i de l’altre. Homes i dones, som. Els homes i les dones que no volen ser el que son, també son. També formen part del misteri de l’ésser. Les dissonàncies, el patiment, el malestar, talment com la pau, la serenitat, el benestar, tot és abraçat per l’ésser. Res no cau fora de l’ésser perquè el ser és, el no ser no és.

Facebook

Tweet

Guardar