Quan pensem en la disponibilitat del psicoanalista vers el pacient tenim la referència de l’enquadrament psicoanalític, per tant, l’atenció psicològica desplegada en una relació psicoterapèutica específica. És sabut que hi ha multiplicitat de modalitats d’atenció psicoterapèutica. Totes les modalitats de psicoteràpia es basen en la capacitat de la persona humana per emprar els recursos mentals, cognitius i emocionals, emprant el llenguatge. Cadascuna de les maneres de fer psicoteràpia utilitza el llenguatge, la paraula, de manera diferent, per a dur a terme l’abordatge psicoterapèutic. Algunes modalitats de psicoteràpia poden emprar recursos addicionals: joc, dibuix, pintura, dramatització, dansa, música, etc.

En tota psicoteràpia trobem la demanda de la persona del pacient adreçada a la persona del psicoterapeuta, habitualment, psicòleg clínic o psiquiatre. L’eficàcia de la psicoteràpia requereix, entre altres coses, la disponibilitat del psicoterapeuta per a atendre el seu pacient. En la modalitat psicoanalítica la disponibilitat del psicoanalista està determinada per les condicions de l’enquadrament de la psicoteràpia psicoanalítica.

En aquest article enfocat en la persona dels psicoanalista emprarem les paraules psicoterapeuta, terapeuta, psicoterapeuta psicoanalític, psicoanalista o analista per referir-nos a la mateixa persona. Essent terapeuta la paraula més global i psicoanalista o analista la més específica. «Terapeuta» és la referència més genèrica a la persona que tracta malalties o patiments. Li segueix «psicoterapeuta», que emfasitza en l’atenció a la psique i per via psicològica. «Psicoterapeuta psicoanalític» és qui atén la psique aplicant la tècnica psicoanalítica. «Psicoanalista» es la persona que usa la psicoanàlisi com a terapèutica. «Analista» és un col·loquialisme de psicoanalista.

L’especificitat de la psicoteràpia psicoanalítica.

La relació terapèutica entre el pacient i el psicoterapeuta psicoanalític té com a objectiu el tractament de la conflictiva inconscient del pacient. Hom parteix del supòsit que els problemes emocionals, de pensament i de comportament, que presenta el pacient, estan determinats per conflictes inconscients. Així, a través del diàleg que s’estableix entre el pacient i l’analista, partint de la comunicació verbal del pacient, es tracta d’explorar aquest mon inconscient. El que hi ha darrere de la consciència del pacient, de la seva configuració emocional, de pensament i de conducta. El que subjau als símptomes i als patrons de comportament: el món implícit.

L’especificitat psicoanalítica suposa una relació terapèutica de major intensitat i profunditat que altres abordatges psicoterapèutics. Sovint s’empra més freqüència de sessions així com divan. Cosa que afavoreix l’exploració dels conflictes inconscients interns i, en conseqüència, afavoreix canvis significatius en la personalitat i el funcionament emocional del pacient. Aquesta exploració es fa, a la pràctica, a partir del desplegament dialogal de la comunicació entre el pacient i el psicoterapeuta. Les associacions del pacient, verbals i no verbals, ajudaran a l’analista -atent a tota la comunicació del pacient- a comprendre el seu inconscient. Aquí rau la importància de la disponibilitat del psicoanalista vers el pacient.

Els rols de pacient i psicoterapeuta.

Cadascun dels protagonistes de la trobada psicoterapèutica té una funció diferent. Al pacient, que és qui s’ha mogut a cercar un psicoanalista, li toca expressar, amb paraules, el que té a dins, a la seva ment. Pensaments, sentiments, emocions, anhels, pors, sensacions, somnis, desigs, frustracions, etc. El pacient es pot moure a trobar un psicoterapeuta, precisament, mercè a la disponibilitat, inicialment externa, d’aquell. Gràcies a que el psicoanalista està disponible per a atendre pacients en el seu consultori; està localitzable d’alguna manera.

Aquesta disponibilitat externa de l’analista, el fet que tingui un consultori, és molt poca disponibilitat. El que definirà la disponibilitat del psicoanalista vers el pacient serà la realització de la seva funció d’anàlisi de la realitat interna del pacient. Què li toca fer a l’analista? Desenvolupar una actitud d’escolta profunda dels determinants implícits de la realitat de patiment mental del seu pacient: mitjançant l’escolta de la seva comunicació. Verbal i no verbal. Es tracta d’un procés d’anar desvetllant els significats emocionals que tenallen la configuració interna, mental, del pacient. Oferint al pacient hipòtesis comprensives del que li està succeint en el seu patiment. Per què li passa que pateixi d’aquesta manera concreta?

La disponibilitat de l’analista.

Què entenem per disponibilitat del psicoanalista vers el pacient? Les condicions de possibilitat per desenvolupar la funció psicoanalítica. El consultori psicoanalític forma part de la disponibilitat més externa. No és possible realitzar el procés psicoterapèutic psicoanalític sense un espai físic on es pugui desplegar. Però, més enllà de l’espai calen altres mitjans que donin possibilitat a la psicoteràpia psicoanalítica: les condicions de l’enquadrament de treball, les sessions. El procés psicoterapèutic psicoanalític requereix de la realització del tractament en forma de sessions de temps de tractament. Cada sessió ha d’acollir la possibilitat de la comunicació del pacient i de la receptivitat del psicoterapeuta. Aquestes condicions de possibilitat del tractament psicoanalític configuren, també, la disponibilitat de l’analista.

La part més interna de la disponibilitat de l’analista és la capacitat que aquest ha de tenir per mantenir una presència receptiva, o escolta activa. La seva actitud ha de facilitar un espai -que ja no és físic sinó mental- on el pacient pugui expressar pensaments, sentiments i emocions. Tot allò que configura el mon intern del pacient i que el fa patir. Els pacients busquen els psicoterapeutes a causa del patiment que senten.

La disponibilitat de l’analista s’ha de basar en la capacitat d’empatia i de ressonància amb el món intern del pacient. El psicoanalista ha de ser permeable als processos tant transferencials -del pacient- com contratransferencials -de l’analista. A l’interjoc dels fenòmens transferèncials i contratransferencials. Què li atribueix el pacient? Talment com què el fa sentir? I què el fa pensar?

Transferència i contratransferència.

Què s’entén per transferència? S’entén el fenomen en què el pacient projecta a l’analista sentiments i actituds originats en relacions que depassen la relació actual: pacient-analista. Que la depassin no vol dir que no es recolzin en ella. El psicoterapeuta pot desplegar quina forma de comunicació sigui que convoqui a la projecció de sentiments i emocions que el pacient té amb altres persones. Així, el psicoterapeuta esdevé l’excusa per a la valuosa externalització d’una part de la realitat interna del pacient, sobre ell. Externalització que basteix la possibilitat del procés de comprensió del pacient, amb l’adequat retorn de la comunicació comprensiva del terapeuta. La projecció permet l’exploració dels conflictes inconscients i, per tant, representa un camí cabdal per a llur resolució.

Complementàriament, la denominada contratransferència comporta les respostes emocionals de l’analista cap el pacient, tant conscients com inconscients. Que a la vegada, es poden entendre com a reaccions al pacient, de l’analista, o com a provenint de conflictes no resolts del propi analista. S’espera que l’analista pugui analitzar aquestes reaccions seves, totes, o durant el temps de la sessió, o en l’interval intersessions. De forma que les seves reaccions contratransferencials puguin ser emprades com una eina diagnòstica i terapèutica, en benefici del pacient. La disponibilitat de l’analista també estaria configurada, doncs, per la seva capacitat de poder transformar llur reaccions emocionals en pensaments a oferir al seu pacient.

La disposició emocional de l’analista

La disposició emocional de l’analista fa referència a la seva capacitat per estar emocionalment disponible i receptiu durant les sessions terapèutiques. Aquesta disponibilitat permet a l’analista sintonitzar amb les experiències internes del pacient i facilitar una comprensió més profunda dels seus conflictes inconscients. Certament que aquesta receptivitat emocional de l’analista requereix de la creació d’un clima de confiança que necessita de la comunicació sincera del pacient. La disposició emocional de l’analista es veu estimulada pel desplegament de l’actitud confiada del seu pacient. I viceversa: l’actitud de l’analista estimula el clima de confiança en el pacient. En realitat, tots dos, psicoterapeuta i pacient, estan immersos en un mon emocional, el que es desplega a les sessions de tractament.

L’analista, però, no pot quedar atrapat en la virulència de les emocions de la situació analítica, sempre ha de ser capaç de certa distància. Ha de conservar dins seu una actitud de «terceritat» o d’observació del que ocorre en l’aquí i l’ara de les sessions psicoterapèutiques. Precisament, per poder bastir el feedback de la seva comprensió, amb paraules, al pacient. Sense negar que la comunicació pacient-psicoterapeuta és més global que la que passa per l’intercanvi de paraules. Tots dos copsen més, l’un de l’altre, que el que es diu amb paraules.

Des dels orígens de la psicoanàlisi és requisit de la formació del psicoterapeuta psicoanalític l’experiència psicoanalítica pròpia que analitzi la seva configuració interna. La pròpia experiència psicoanalítica de l’analista, ara ubicat en el lloc del pacient, ha de servir, també, per poder empatitzar amb ell. Així, l’experiència psicoanalítica de l’analista forma part de la construcció i desplegament -sine qua non- de la seva actitud de disponibilitat emocional. No és versemblant pensar en poder desenvolupar una disponibilitat psicoanalítica sense el procés de formació psicoanalític específic: anàlisi personal, formació i supervisió.

Els límits de la disponibilitat de l’analista.

Té límits la disponibilitat del psicoanalista vers el pacient? Entenem que com tot el que es manifesta sota les coordenades de l’espai i el temps, sí, en té. El propi tractament psicoanalític té límits. Es desplega en un temps limitat, tant el temps de les sessions com el temps total del procés terapèutic. L’analista no està sempre disponible, durant el temps que dura el tractament, només en alguns intervals de temps; el de les sessions. El pacient és convidat, en psicoteràpia psicoanalítica, a poder tolerar aquest joc de presències i d’absències.

No tots els pacients son iguals, n’hi ha que tenen més patiment que altres o més complicacions emocionals. Les característiques mentals d’alguns pacients requereixen d’una disponibilitat del terapeuta més flexible; especialment pel que fa a les condicions «externes» del tractament. Amb tot, aquesta adequació del terapeuta a determinades condicions de la realitat del pacient ha de tenir un límit. El topall de la flexibilitat, de la disponibilitat de l’analista, a la particularitat de les circumstàncies del pacient, potser seria l’apreciació del procés del tractament. El pacient es mostra compromès amb la tasca terapèutica o vol fugir-ne, o no la pot tolerar?

D’altra banda, la disponibilitat també té un límit diferent en cada psicoanalista. Tampoc hi ha dos psicoanalistes iguals. El que un es pot mostrar amb capacitat de sintonitzar amb el pacient i d’entendre’l no és el que pot mostrar un altre. Així, com tot el que és humà està subjecte al límit, també la disponibilitat de l’analista a l’atenció i comprensió profunda del seu pacient. Amb tot, el sostre de la disponibilitat del terapeuta estaria en poder realitzar la funció analítica de manera suficientment bona. Essent un analista suficientment bo d’aquest pacient particular es mostraria una disponibilitat analítica suficientment bona, també.

Facebook

Tweet

Guardar