La tristesa és una de les emocions humanes fonamentals, juntament amb altres emocions bàsiques. La comprensió psicoanalítica permet explorar la tristesa entenent les arrels, el per què ens sentim tristos? Tot i que sovint s’associa amb experiències de dolor, la tristesa compleix una funció en l’equilibri emocional i psicològic. En aquest article, aprofundirem en les raons de la tristesa.

La tristesa com a emoció primària

La tristesa és una emoció universal que tots els éssers humans –i alguns animals– experimentem en algun moment de les nostres vides. Des d’una perspectiva evolutiva, aquesta emoció pot haver servit per promoure la introspecció i la connexió social. Robert Plutchik, psicòleg i professor de la Florida University, va identificar la tristesa com una de les vuit emocions bàsiques. Les altres set són: l’alegria, l’amor, la ira, la sorpresa, l’aversió, la por i la vergonya.

Quan irromp a la consciència subjectiva la tristesa? Què promou a la ment humana la seva aparició? La tristesa generalment s’activa davant de la sensació de pèrdua. És la persona la que decideix què és una pèrdua per a ella. Per exemple, una ruptura amorosa, la mort d’un ésser estimat, el fracàs d’un projecte o fins i tot la percepció d’un ideal no aconseguit.

En tant que éssers humans, que disposem d’un cos que ens constitueix, hem d’assenyalar que les emocions tenen, necessàriament, un registre corporal. Els nostres estats mentals afecten el nostre cos; la tristesa, doncs, pot tenir traducció al nivell fisiològic del nostre cos. Podem tenir la impressió de tenir una disminució d’energia, una sensació de pesadesa al cos, una lentitud de moviments. També una modificació en el nostre comportament, per exemple, provocant una tendència a l’aïllament.

Des d’una perspectiva psicoanalítica es pot entendre la reacció trista com la necessitat de processar el dolor de la pèrdua. Necessitat que ha de portar cap al procés de la reconstrucció subjectiva que permeti elaborar la tristesa per situar-se mentalment en una altra actitud.

Les arrels de la tristesa

Des dels inicis de la pràctica psicoanalítica la tristesa ha estat vista com una emoció vinculada als conflictes interns i al dinamisme inconscient. Ja el pare de la psicoanàlisi, Sigmund Freud, el 1917, a la seva obra “Duel i malenconia”, va destacar els dos estats emocionals relacionats amb la pèrdua. Tots dos, la reacció de dol i la malenconia, suposen un procés. El psiquisme de l’ésser humà trist queda atrapat per la ingerència de la tristesa en la intimitat de la seva ment.

Abans de la tristesa, podríem observar la ment del subjecte i, hipotèticament, no observaríem cap conflicte. La ment estaria tranquil·la, serena, joiosa, confiada o tenyida de qualsevol altra tonalitat emocional positiva, suposadament. Tot estaria al seu lloc davant de la percepció subjectiva. La percepció del que interpreti el subjecte com a pèrdua seria la sensació d’amenaça, de dolor. Perdre una cosa valuosa per a un suposa una certa mutilació; ens quedem sense sentir que tenim allò que acabem de perdre. Ens és arrencat de la nostra propietat.

Perdre allò que ens és valuós ens desperta un conflicte interior que pot transitar per la nostra tristesa. Conflicte per què? Perquè jo sento que no em vull desproveir del que he de perdre: una relació, una expectativa. En altres paraules, em pot fer ràbia haver de desfer-me d’això que havia tingut amb mi. Què puc fer amb la meva ràbia? Què em puc permetre fer-hi? La puc sentir? El dolor mental estaria a la distància que senti que hi ha entre el que vull tenir i el que tinc, o no tinc. Dolor que és la porta dentrada a la reacció trista que pot tenir diferents intensitats. El dinamisme inconscient caldrà veure quina expressió té en cada persona trista si bé, en tant que pèrdua, sempre modificarà el jo.

Dol i tristesa.

Davant la sensació de pèrdua la resposta emocional normal –i saludable– és el dolor. No podríem considerar normal que la pèrdua d’alguna cosa que voldríem tenir amb nosaltres no ens fes mal. Aquesta mostra de tal desaferrament ens semblaria impròpia de la humana condició. El jo que té consciència que ha perdut una cosa valuosa, un ideal, una situació, una persona, un objecte, ha de patir.

La tristesa és una primera possibilitat de manifestació del dolor per la pèrdua. L’ànim subjectiu es transmuta, l’estat d’ànim decau. La persona sent una certa pesadum, desànim, neguit. És la traducció de la ferida que sent el jo per la pèrdua.

El dol seria el resultat de la persistència del dolor de la pèrdua durant un temps. Si el dolor es manté en el temps, s’instauraria un procés on la tristesa estaria present, d’una manera o altra. O en la seva franca expressió a la consciència individual, o relegada a un segon pla en la inconsciència de la ment.

En una reacció saludable s’espera que en un temps prudencial la tristesa, que ha pres lloc preferent a l’escenari mental, remeti. La remissió de la tristesa permetrà que l’energia psíquica que condensava es redirigeixi cap a noves fites i relacions. Si passa així, s’haurà restaurat l’equilibri emocional que precedia la reacció trista i el jo s’haurà reconstruït de la seva ferida. El dol, precisament, consisteix en el procés d’acceptació i de renúncia a l’objecte perdut.

A l’altre pol ens podem trobar que el procés de dol, que s’ha obert a la ment, no es tanca. La tristesa persisteix, el jo no es reconstrueix, l’energia que absorbeix la tristesa a la ment no permet la restauració de l’equilibri psíquic: seria un dol patològic.

Tristesa i malenconia.

La malenconia seria una tristesa sobredimensionada, profunda, permanent, que buidaria l’ànim de la persona fent-la incapaç de cap gaudi. Clàssicament, la malenconia s’entenia com un quadre de depressió endògena, profunda, de difícil abordatge. Alhora, la malenconia s’entén com un estat psíquic més sense necessitat d’etiqueta psicopatològica de gravetat.

Quin dolor estaria darrere de la malenconia? El dolor de la pèrdua; en qualsevol de les possibles manifestacions. La malenconia suposa un procés psíquic de més complexitat i de més patiment mental, tant si eclosiona com a quadre psiquiàtric o no. Vegem-ho. El procés de pèrdua suposa una escissió entre un jo –que desitja– i un objecte –desitjat. La frustració del desig del jo, que suposa la pèrdua de l’objecte desitjat, comporta dolor per al jo. El dolor de la tristesa.

En el cas del dol, el que sent la pena de la tristesa es recompon amb l’acceptació de la pèrdua. La renúncia a l’objecte perdut deixa lliure el jo per continuar desitjant nous objectes. A la malenconia passa que el jo se’n fa un amb l’objecte perdut i, consegüentment, es perd amb la pèrdua de l’objecte. És com si el jo donés la raó a l’objecte perdut (persona, situació, projecte) i es castigués a si mateix malquerant-se. “L’objecte no ho has aconseguit perquè tu -el jo- no valguis la pena, no ets valuós”. A la malenconia hi ha una disminució significativa de l’autoestima. És, per tant, molt més massiva en el desmantellament que la tristesa. La malenconia pot portar el jo a un procés d’abandó, de renúncia general, de dimissió, d’impossibilitat de desitjar. La pèrdua, així, no es podria elaborar.

La funció de la tristesa.

Percebem la tristesa com una emoció negativa que ens limita, ens frena en el nostre normal desplegament vital. Amb tot, la tristesa ens podria suposar un cert procés de reflexió sobre la nostra situació i les nostres expectatives. Ens torna la nostra vulnerabilitat així com la realitat de la nostra interconnexió amb el món. Som éssers desitjants i, per tant, exposats a la frustració. Aquesta és la nostra vulnerabilitat.

Què ens pot aportar la tristesa, doncs? En primer lloc, la possibilitat de processar el dolor emocional. La tristesa ens torna la valuosa informació de què és el que volem, a qui volem. Ens informa de com invertim les nostres expectatives, energies, en definitiva, en què posem el nostre desig. Ens brinda, doncs, l’oportunitat d’explorar les nostres ferides emocionals, comprendre’n les arrels.

En segon lloc, ens dóna la possibilitat de reorganitzar el món intern. Quan experimentem una pèrdua, el nostre psiquisme s’afecta, es desorganitza, ni que sigui, eventualment. S’imposa la necessitat de reorganitzar-se’n. Ponderar en què s’ha fallat i, si cal, per què. La tristesa actua com un pont entre l’estat de xoc inicial i l’acceptació, permetent una reconstrucció de la nostra narrativa interna, si és possible.

En tercer lloc, la tristesa pot afavorir la connexió amb els altres. La tristesa, com a emoció negativa que bloqueja, que limita, pot moure la compassió dels altres. Si la tristesa és compartida, pot generar empatia als altres, promovent el suport emocional i, per tant, reforçant els llaços interpersonals. L’empatia aliena pot significar una injecció de validació personal i un reforçament per a l’autoestima que faciliti l’elaboració de la pèrdua.

Tristesa i desenvolupament emocional a la infància.

La tristesa comença a sentir-se a la infància, en el marc de les primeres relacions significatives, especialment amb les figures parentals. Va ser la psicoanalista Melanie Klein qui va destacar la importància de l’anomenada posició depressiva en el desenvolupament emocional primerenc. Què s’entén per posició depressiva? La posició depressiva és un estat mental, tenyit de certa tristesa. En quin sentit? Vegem-ho.

El nadó està immers en una relació de completa dependència dels seus criadors, especialment de la persona amb funció materna. Depèn de la disponibilitat maternal per a la satisfacció de les seves necessitats més peremptòries: gana, higiene, recer, amor. Aquesta és la nostra vulnerabilitat original com a éssers humans, la nostra dependència dels altres.

L’estat mental del nadó quan les necessitats són satisfetes és de benestar. Quan són frustrades, o parcialment satisfetes, o satisfetes amb retard per a la necessitat, l’estat mental és de malestar. Els dos estats mentals, el de benestar i el de malestar, promouen en la ment infantil una consideració diferent de l’objecte; o bé o dolent. Si el nadó està satisfet pot creure que lobjecte que el satisfà és totalment bo. Si està insatisfet, que lobjecte és totalment dolent, perquè el frustra. Per a la ment infantil és com si hi hagués dos objectes diferents: el bo i el dolent.

La posició depressiva és un estat mental on l’infant comença a reconèixer que la figura d’aferrament, la mare, és un mateix objecte. Un objecte que no és completament bo ni completament dolent, sinó una combinació de tots dos. Aquest reconeixement pot generar tristesa, ja que implica acceptar l’ambivalència i la pèrdua de la fantasia d’un objecte completament idealitzat. Totalment bo o totalment dolent. La posició depressiva afavoreix la capacitat per enfrontar les pèrdues aportant realisme a la percepció subjectiva.

La tristesa en el marc de la teràpia psicoanalítica

En el context de la teràpia psicoanalítica, la tristesa s’explora en profunditat per entendre’n l’origen i el significat en la vida del pacient. A través del relat del pacient, el terapeuta i el pacient treballen junts per desentranyar els conflictes inconscients subjacents a aquesta emoció. El primer pas serà, doncs, el reconeixement de la tristesa, la seva validació. Defensar-se de la tristesa, evitar-la, minimitzar-la o negar-la no seria el camí cap al benestar. Evidentment, si fos el cas, cal donar temps al pacient perquè pugui processar el dolor de la tristesa i sostenir-ho.

A partir del reconeixement de la tristesa és quan es pot posar en marxa el procés d’exploració, d’introspecció al pacient. De la mà del psicoterapeuta. El procés haurà de tenir en compte els factors desencadenants: la pèrdua Què representa per al pacient? Fins on és conscient el pacient del dolor que provoca la pèrdua? De què no n’és conscient? per què no ho és? Se’n pot fer conscient? El psicoterapeuta, sense presses, ha d’entreveure quin és el conflicte emocional subjacent al dolor de la pèrdua, quines connexions i quines arrels té. I cercar el moment en què proposar al pacient la seva consideració conjunta.

En psicoteràpia psicoanalítica es tracta d’anar desvetllant qüestions que estan entrellaçades, associant les unes amb les altres, sempre que el pacient pugui acceptar-les. Al ritme de comprensió del pacient.

Conclusió: La tristesa com a camí cap a l’autoconeixement.

En darrera instància, la tristesa, encara que dolorosa, és una oportunitat per al creixement emocional i l’autoconeixement. Des de la perspectiva psicoanalítica, la tristesa ens convida a confrontar les nostres pèrdues, explorar les nostres vulnerabilitats i reflexionar sobre la nostra identitat. En lloc de ser evitada o suprimida, la tristesa s’ha de veure com una part essencial de l’experiència humana. Una emoció, dolorosa però que ens connecta amb la nostra particularitat i que ens vincula amb els altres.

A l’espai terapèutic, la dolorosa tristesa es transforma en un pont cap a la curació, permetent a l’individu reconciliar-se amb ell mateix. Amb la configuració personal, amb el passat, amb el present i amb el futur; obrint-se a noves possibilitats ja al present. Així, el treball amb la tristesa no només alleuja el patiment, sinó que també enriqueix la comprensió de la vida mental. En conseqüència, enforteix l’ampliació del sentit d’un mateix.

Facebook

Tweet

Guardar