Si ens fem la pregunta -dirigida a nosaltres mateixos- de si podem perdonar és que hi ha hagut un dany previ. Algú ha provocat una ofensa en un altre. Qui es pregunta si pot perdonar -et puc perdonar?-, necessàriament és la víctima del dany patit. La persona que fa el mal, el mal concret que fa patir a un altre, no està legitimada per perdonar. No li correspon a ella perdonar. Per tant, el perdó ve després del mal ocasionat que genera patiment. Patiment que pot sobrepassar els límits de la relació actualment; així el perdó es pot dirigir cap a persones amb qui no tenim cap contacte. Perquè la relació amb elles hagués acabat o, fins i tot, perquè ja haguessin mort.

Quins son els protagonistes del perdó?

Perquè hom pugui parlar del perdó cal que hi hagi una víctima i un victimari, en altres paraules, un ofès i un ofensor. S’escau una relació entre persones perquè pugui produir-se el plantejament de la possibilitat, o no, del perdó. Cal una ofensa que brolli enmig d’una relació interpersonal.

La conseqüència natural d’un mal ocasionat per una persona a una altra és l’aparició de sentiments i emocions negatius. L’aparició d’un sofriment. Especialment en la víctima, però no exclusivament. El victimari pot tenir també sentiments negatius, o no; depenent de la sensibilitat que hom tingui.

La víctima és la destinatària de l’ofensa, del mal, i experimenta la reacció emocional que el dany patit l’ha ocasionat. Però, l’ofensor, també s’ha de veure contrastat amb l’assumpció de la responsabilitat del mal infringit a l’altre; o no. La víctima no pot triar l’ofensa patida; se la troba, li és imposada des de fora de si mateixa. El victimari, majoritàriament, és el causant voluntari del dany. Encara que la voluntarietat pugui ser motiu de debat, si més no, el grau de voluntarietat. La determinació de causar el mal.

És plausible pensar que la reacció de l’ofensor de l’acció comesa, quina sigui, pugui tenir a veure amb la possibilitat del perdó en la víctima. Com si el perdó no fos exclusivament, tampoc, una qüestió de la víctima, sinó quelcom que naixeria dins d’una relació. Encara que el perdó correspondria només a la víctima, però potser com una culminació d’un procés. Procés que podria transitar per la demanda de perdó del victimari a la víctima; com a mostra de reparació.

Què significa perdonar?

El perdó és fruit d’una decisió voluntària. Decisió que s’esdevé després d’experimentar la reacció de patiment que el dany ha provocat. No s’escau perdonar res que no ha ocasionat cap mal.

Si el mal ocasionat genera sofriment ja es posa en marxa una negativitat que fa mal i que hom pot sentir incòmode amb ella. La negativitat, les emocions negatives com ara la ràbia, el ressentiment, l’odi, la venjança alteren el benestar de la persona; de la víctima. Però la consciència -en el grau que sigui- d’haver generat malestar a un altre, també pot provocar incomoditat en el victimari; concretament, sentiment de culpa. I la culpa és difícil de suportar, també.

Perdonar, doncs, significa canviar la mirada vers l’altre i mirar-lo amb els ulls de la comprensió i de la disculpa; transitar de la inculpació a la disculpa. I aquest moviment és fonamentalment emocional, requereix la transformació de les emocions negatives per fer espai a emocions de signe positiu. Si hom pot fer aquest procés, la persona que el fa, tot perdonant, s’allibera del llast de la càrrega negativa que l’ofensa l’havia despertat. Així, el perdó és un alliberament, també, per a qui el dispensa, perquè tot perdonant pot recuperar el benestar.

La culpa que es pot despertar en qui ofèn a l’altre pot endegar el procés de la reparació; el desig d’esmenar la situació. Per què? Perquè la culpa és un sentiment que és incòmode de dur i pot fer aparèixer el desig d’alliberar-se’n. Si s’hi dona es pot facilitar el procés del perdó, en la persona ofesa. La genuïnitat del penediment reparador en qui ha ofès pot accelerar, en la víctima,  la modificació de les emocions negatives. El perdó, doncs, té el poder de restaurar el benestar en ambdós protagonistes, víctima i victimari.

No et puc perdonar.

Hi ha danys que potser no es poden perdonar. El procés de perdó és un procés personal i intransferible. El que per una persona es pot perdonar, per una altra, pot ser que no es pugui perdonar. Així, pot haver situacions de la vida, patiments soferts, que no es puguin arribar a perdonar per molt que s’intenti. Per molt que el dany patit desvetlli emocions negatives. Hom haurà de conviure amb elles si hom creu que no pot perdonar a l’altre.

En aquestes circumstàncies roman la possibilitat, només, de l’oblit, si més no, de col·locar en un altre pla el dolor sofert. No l’oblit total i absolut, sinó el relatiu. No haver de tenir al cap, i al cor, el ressentiment pel mal patit en tot moment. Col·locar el patiment en un pla secundari per tal que no convoqui les energies negatives i que permeti continuar la vida del present.

De vegades passa que un hom ha de conviure amb el victimari, encara que sigui de manera poc sovintejada, o no. Evidentment l’exposició a les emocions negatives, de ràbia, odi, ressentiment, desig de venjança, quan hom no pot perdonar poden suposar un estrès emocional. És millor escenari la distància emocional amb qui ens ha ofès, si no el podem perdonar. La saviesa popular ho condensa en la dita “del que els ulls no veuen, el cor no se’n dol”.

La dificultat de perdonar també pot estar dirigida cap a un mateix. Perquè hom no pugui tolerar quins aspectes siguin de la pròpia vida personal, familiar, professional, social, etc. Inclosa la interacció amb els altres, de manera especial quan un hom reconeix la culpa d’haver-los fet mal.

Avaluació del perdó.

La importància del perdó per al benestar i, en conseqüència, per a la salut mental de les persones ha propiciat el seu estudi objectiu. Ens referim a l’intent d’avaluar-lo mitjançant qüestionaris. Existeixen molts. Uns mesuren més una disposició al perdó i altres més una ofensa específica; altres van referits a situacions específiques, com la relació de parella. En presentem una mostra.

1. Enright Forgiveness Inventory (EFI-30), de Subkobiak et al., de 1995. Del que existeix una validació espanyola. Perdón interpersonal: validación del Enright Forgiveness Inventory (EFI-30), en una muestra española.
2. State Shame and Guilt Scale (SSGS) de Tangney y Dearing, de 2002, del qual també hi ha una adaptació espanyola recent.
3. Heartland Forgiveness Scale (HFS) de Thompson y Synder, 2003), que té una subescala de perdó a si mateix, Heartland Forgiveness Self Subscale (HFSS). També té una adaptació espanyola, de Casullo & Fernández, de 2005, Escala de Capacidad de Perdonar (CAPER).
4. Marital Offence- specific Forgiveness Scale (MOFS) de Paleari, Regalia, & Fincham, 2009.
5. Escala del Perdón en la Relación de Pareja, de Rosales-Sarabia, 2013. 
6. Cuestionario de Perdón en el Divorcio y la Separación (CPD-S), elaborat a España per Yárnoz-Yaben i Comino, 2012.

Condicions del perdó.

Les interaccions que tenim al llarg de les nostres vides son una mena de gimnàs per al perdó. Sempre ens les hem d’haver amb circumstàncies que ens fan patir, poc o molt. Circumstàncies que podem identificar com atribuïbles a persones amb noms i cognoms concrets. I ben sovint, persones del nostre entorn més proper. El nostre dia a dia ens situa en un espai de pràctica del perdó.

El perdó, perquè es pugui donar, perquè pugui emergir en la consciència d’algú, requereix un procés de judici que ponderi l’abast de l’ofensa. Qui ha de perdonar ha de poder contemplar l’acció soferta de part de l’altre, en el global de la interacció dels dos. El perdó és, per tant, fruit d’un procés reflexiu, encara que no exclusivament. Per què? Perquè allò que s’ha de perdonar de l’altre, l’acció soferta, ha mobilitzat l’esfera emocional de la víctima.

El perdó suposa, doncs, el diàleg intern de la víctima entre la part emocional, dolguda, i la part reflexiva que pot guaitar més serenament. Es tracta de ponderar el patiment sofert en el context de possibilitat del perdó i sospesar si no perdonar genera més patiment que perdonar. Perquè els humans estem programats, d’alguna manera, per minimitzar el nostre patiment i viure amb benestar. Per això el procés de perdonar ajunta la raó i l’emoció de la persona que l’ha de donar; convoca a totes dues, raó i emoció.

En alguns casos aquest procés de perdonar a un altre pot requerir la intervenció d’un tercer, d’un professional. Ens referim a la possibilitat de parlar amb un psicòleg especialista en psicologia clínica per revisar els matisos de la dificultat de perdonar. Tampoc no s’ha de menystenir el consell psicològic en aquells casos en què resulta massa fàcil perdonar o perdonar-ho tot. Per entendre per què.

Facebook

Tweet

Guardar