Plantejar-se si l’amor és quelcom que lliga les persones que el senten, d’alguna manera, és una qüestió de dedabt. Si hi ha aferrament, per amor, fins a quin punt hi ha necessitat i, en conseqüència, dependència i pèrdua de llibertat. Tanmateix, és plausible el plantejament t’estimo, però no et necessito?

Què és l’amor?

L’amor és un sentiment que s’esdevé en els humans de manera especial, encara que en alguns animals també es pot apreciar. Què entenem per amor? L’amor és un sentiment humà que acostuma a manifestar-se en la relació amb altres éssers i que procura la unió amb ells. Està clar que l’amor no es circumscriu pas als altres éssers humans, ni tan sols als éssers vius. Hom pot estimar moltes coses, éssers, realitats.

Freqüentment entenem l’amor en tant que sentiment adreçat a una altra persona. Encara que, cada cop més, sabem que hom pot sentir amor -i intens- cap als animals. De fet, els psicòlegs ens trobem, sovint, amb processos de dol que es desperten en les persones que perden llurs mascotes. En algunes persones, la intensitat del dol és tan forta perquè la relació amb l’animal s’ha esdevingut una relació tenyida pel sentiment d’amor. En haver-se de separar, per la mort de l’animal, el dolor de la pèrdua és de característiques similars al de la pèrdua d’una persona.

És de comuna experiència que hom pot estimar persones diferents i de maneres diferents, amb intensitats diferents. Hom pot estimar la parella, els pares, els fills, els germans, els familiars, els amics, els companys, els mestres, etc. En realitat, qualsevol persona amb qui tenim una certa relació personal pot acabar essent objecte del nostre amor.

El voler el bé de l’altre, de quin altre sigui, seria el nexe comú a l’amor sentit cap a unes i altres persones. Quan estimo algú, necessàriament, desitjaré coses positives adreçades cap a ell. No és congruent amb el sentiment d’amor, per petit que ho sigui, que puguem desitjar coses negatives cap a la persona estimada.

Quines característiques té l’amor?

L’amor desplegarà la bondat en la relació d’amor, de quina classe sigui. Així, l’amor cap a la parella cercarà el bon tracte, el tracte afectuós, amatent amb l’altre. L’amor als fills petits vetllarà a la vegada pel seu desenvolupament i per la seva protecció. Quan es tracti de l’amor als fills adolescents supervisarà de lluny la seva autonomia i farà confiança en el seu creixement. L’amor als pares grans es mostrarà sol·lícit i disposat al servei atent. L’amor pels germans es congratularà pels seus èxits personals. Etcètera.

Pau de Tars, encunyà una aproximació a l’amor que és fa molt entenedora, pràcticament 20 segles després. “El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja; no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta”. (1 Cor 13, 4-7).

El sentiment d’amor, doncs, farà créixer una relació personal tenyida per les característiques de la bona relació; dels bons sentiments. De tots és conegut que amb les persones humanes es poden tenir relacions dolentes, negatives. Son relacions plagades per emocions i sentiments tenyits de negativitat: enveja, odi, indiferència, fàstic, por, etc. L’amor estaria, doncs, a les antípodes d’aquesta modalitat de relacions personals. I podria actuar, també, en cert sentit, com a antídot.

I què s’entén per necessitat?

Donada la nostra fràgil condició humana, de naixement, estem configurats de tal manera que depenem de certes condicions per poder reeixir com a humans. Fins al punt que no podem tirar endavant com a subjectes individuals, personals, si no es donen les condicions escaients per al nostre desenvolupament humà. Hem de poder veure satisfetes les nostres necessitats humanes bàsiques: subsistència, protecció, afecte.

La condició de necessitat expressa, doncs, l’obligació que ens suposa quina cosa sigui. Tindrem necessitat de menjar per poder tenir cura del nostre cos, concretament, de l’alimentació que hi precisa. Necessitat d’allotjament per poder dur una vida d’abric, de no veure’ns exposats a viure a la intempèrie. Tindrem necessitat d’afecte -de rebre’n- per poder sentir-nos continguts per la confiança.

Quan atenem a allò que precisem per a la nostra vida, en les seves diferents facetes, estem davant del que necessitem. És coneguda la piràmide de les necessitats fonamentals de Abraham Maslow. Aquesta piràmide contempla 5 nivells de necessitats: necessitats bàsiques, necessitats de seguretat i protecció, necessitats socials, necessitats d’estima i necessitats d’autorealització.

Les necessitats bàsiques tenen a veure amb la supervivència: respirar, alimentar-se, dormir, eliminar deixalles corporals, evitar el dolor, tenir relacions sexuals, mantenir la temperatura corporal. Les necessitats de seguretat i protecció fan referència a la salut del cos: tenir aliment, habitatge, recursos per una vida digna, protecció dels propis béns. Les necessitats socials posen l’accent en la necessitat de relació, participació i acceptació social. Les necessitats d’estima: tenir afecte, amor, amistat. Les necessitats d’autorealització: la part més alta de la piràmide, expressa el sentit que té la vida personal de cadascú.

T’estimo però no et necessito?

Què vol expressar aquesta sentència? La tensió entre la llibertat i la necessitat? Si estem configurats per la satisfacció de determinada llista de necessitats en què rau la nostra llibertat? Mirant-ho bé, depenem de molts factors, de moltes necessitats, de moltes satisfaccions, per poder ser mínimament humans, amb noms i cognoms. Som fràgils.

La nostra fragilitat humana ens porta a vincular-nos, a agrupar-nos, a unir-nos. En diferents cercles, de més estrets a més amplis. Ens aparellem, ens associem, ens agrupem en entitats progressivament més grans. Vivim en societat, configurats per una xarxa d’interdependències.

L’amor és la força que ens fa vincular-nos. Si estimo algú vull estar al seu costat. Vull que estigui al meu costat. Volem estar al costat l’un de l’altre. Quant de temps? Tot el temps? Un temps? Uns temps, d’acostament i llunyania? La tensió apareix, creiem, quan la necessitat reclama res de l’altre. Res de l’altre que no s’obté. Et necessito, a tu; al meu costat. L’altre és algú que m’ha de proveir de res que em falta, ni que sigui per un instant, per un temps. El temps que sento la necessitat. El temps que crec que l’altre em pot satisfer la meva falta, quina sigui.

T’estimo però no et necessito, donaria compte dels moments de la relació d’amor en què no hi ha una urgència de satisfacció. Satisfacció que no es reclamaria de l’altre. Que hom podria viure -ni que sigui per un interval de temps- sense sentir la imperiosa necessitat d’estar al costat de l’altre.

Aquesta experiència d’amor però no de necessitat formaria part de l’elenc de possibilitats de relacions interpersonals en què la urgència no és el denominador comú. Al capdavall, doncs, t’estimo però no et necessito podria ser un horitzó de possibilitat de creixement i maduració personal abans que altra cosa.

T’estimo i et necessito?

El perill és la creença que l’amor, que es preï de ser-ho, ha de ser absolutament altruista, en totes les seves manifestacions. Des d’aquesta creença qualsevol indici de necessitat farà minimitzar l’amor: si et necessito, llavors no t’estimo. Ben mirat, seria un posicionament idealista que podria amagar un ideal del jo narcisista. Pel repàs que hem fet de la nostra constitutiva vulnerabilitat humana, configurada per tantes i tantes necessitats, podem quedar-nos tranquils acceptant que, necessitar, necessitem.

L’experiència subjectiva de sentir que estimem l’altre, però que no el necessitem, “t’estimo però no et necessito”, dona fe de la força de l’amor. L’amor que és correspost nodreix a l’altre, amb el nostre amor, i ens nodreix a nosaltres. Com? Primer, amb el nostre amor vers ell i, segon, amb el seu amor vers nosaltres. Per què? Perquè estimar, que nosaltres estimem, és una bona companyia emocional per a nosaltres mateixos. La bona companyia que ens proporciona tenir bons sentiments dins nostre. I també, perquè rebre l’amor -ho hem dit més amunt- satisfà la nostra necessitat d’afecte.

Et necessito i t’estimo. Et necessito per rebre el teu amor que satisfà la meva necessitat d’amor. T’estimo per satisfer, també, la meva necessitat de donar amor, perquè donar amor em fa ésser bo, sentir-m’hi. I essent bo em sento més bon humà que essent dolent. Talment com sentint-me satisfet, per l’amor rebut, foragito els dimonis de la por, de la ràbia, de la rancúnia, de l’odi, de la tristesa, etc.

Conclusió.

La satisfacció que atorga l’amor, en les seves diferents expressions, afavoreix que hom pugui sentir que hom estima un altre, però que no el necessita. Donat que tota la humana existència està sotmesa als condicionaments biològics que l’imposa el seu organisme físic. I donat que aquest organisme físic, que és el cos humà, està sotmès als condicionaments que imposa l’espai i el temps. Tota la realitat humana està, doncs, condicionada per les dimensions de l’espai i del temps. Així, la sentència “t’estimo, però no et necessito” s’ha de llegir dins dels límits del temps i l’espai que dura l’experiència de satisfacció.

És l’experiència de la real satisfacció que proveeix l’amor, que curulla la nostra necessitat, que fa possible l’experiència subjectiva de no necessitar més amor. Si més no fins que se’ns buidi el dipòsit de l’amor rebut i de l’amor donat. Avui dia sabem amb més coneixement de causa, potser, que l’amor promou la salut mental. La mare que estima el seu nadó, i que ho mostra en els seus actes de cura, està promovent la seva salut mental. La d’avui i la de demà: la d’infant d’avui i la d’adult de demà.

A les persones que no poden realitzar l’experiència de satisfacció que proveeix l’amor podria ajudar-les l’exploració de llurs determinacions vitals. Què fa que a la meva vida no hi hagi prou amor? O que no el pugui sentir? O que no pugui confiar en l’amor, o que no pugui confiar prou? Quins condicionants ho provoquen? El diàleg que aporta l’entrevista psicològica en mans d’un expert de la psicologia clínica pot ajudar a la presa de consciència de la configuració personal. I desvetllar les raons de les limitacions de l’experiència de confiança en l’amor. Potser per disposar-se a canviar-les.

Facebook

Tweet

Guardar