La psicoteràpia és un procés de tractament psicològic que es desplega en el temps. Un bon dia comença i, posteriorment, un bon dia s’acaba. La finalització de la psicoteràpia és un procés; o dit altrament, un subprocés dins del procés que suposa la psicoteràpia. Quan s’albira la possibilitat de finalitzar el tractament psicoterapèutic, s’ha de dedicar un temps de la psicoteràpia a entomar el procés de la finalització. Entomar les emocions que la finalització pugui desvetllar.

Què és una psicoteràpia?

La psicoteràpia és un procés d’ajut psicològic que s’implementa en l’espai relacional que componen els dos protagonistes d’una psicoteràpia individual: pacient i psicoterapeuta. Perquè ho pugui ser, la psicoteràpia ha de ser desplegada a partir del treball que les ments del pacient i la del terapeuta teixeixin. La psicoteràpia requereix un motiu de consulta inicial sobre el que pivota la necessitat de la psicoteràpia com a procés d’ajut psicològic. El pacient ha de ser conscient de la necessitat d’ajuda psicològica per tal de moure’s en la cerca de la consulta psicològica.

En la consulta psicològica es posa de manifest el sofriment emocional del pacient. Aquest sofriment emocional que porta al pacient a la consulta ha de ser acollit pel psicoterapeuta, escoltat, comprès. Al psicoterapeuta li correspon indicar la conveniència de la psicoteràpia per abordar el patiment del pacient. Si el pacient accepta la indicació de tractament es pot organitzar una psicoteràpia.

L’inici de la psicoteràpia.

La psicoteràpia s’organitza en base a l’aliança de treball que han de realitzar el professional i el pacient, conjuntament, secundàriament al motiu de consulta. Aliança per treballar el patiment mental del pacient des d’un abordatge psicològic, és a dir, a partir de la paraula, del diàleg verbal. Aquest treball es desplegarà en un seguit d’entrevistes rítmiques, preferiblement, amb una cadència setmanal. A major freqüència d’entrevistes major possibilitat de treball psicoterapèutic i, en conseqüència, de possibilitats de modificació del patiment emocional.

La psicoteràpia organitzada d’acord amb aquesta cadència d’entrevistes psicològiques -psicoterapèutiques- posa en marxa un procés de tractament. Què tracta el tractament psicoterapèutic? El patiment emocional que tenalla la vida del pacient, en una o diverses àrees, amb el concurs de simptomatologia psicopatològica o no. Patiment que pot eclosionar, també, en forma de trastorn mental, menor o sever, agut o crònic. De vegades, la psicoteràpia és una ajuda per a circumstàncies de malestar emocional encara que no arribin a manifestar-se en forma de trastorn mental.

Desplegament de la psicoteràpia.

A cada entrevista psicològica caldrà aportar una tasca tant per part del pacient com del psicoterapeuta. El protagonista principal de la psicoteràpia és la persona del pacient a qui li correspon la tasca de comunicar verbalment el que li passa. En psicoteràpia psicoanalítica acostumem a invitar als pacients a parlar del que els passa pel cap, del que tenen a les seves ments. Qualsevol contingut mental és apropiat per a ser comunicat en les entrevistes psicoterapèutiques. Pensaments, sentiments, emocions, sensacions, percepcions, somnis, relats de fets, etc.

Al psicoterapeuta li correspon l’acolliment de la comunicació del pacient, verbal i no verbal, així com l’exploració de la significació que tal comunicació representa. Significació que cal comunicar-li al pacient per tal d’eixamplar la comprensió del que li passa. Aquesta comprensió ha de ser el motor del canvi de les condicions emocionals del pacient, dels símptomes psicopatològics, en definitiva, del malestar.

Quan en psicoteràpia es desplega l’exploració psicològica de la intimitat mental del pacient, en un clima de confiança, s’incrementa el contacte amb la pròpia veritat. Talment com la possibilitat de reparació de les experiències emocionals deficitàries i conflictives que solen poblar la vida mental dels pacients.

El procés de finalització de la psicoteràpia.

L’experiència psicoterapèutica aporta la possibilitat de corregir les experiències emocionals que han configurat els patrons -de pensament, sentiment i conducta- inductors de patiment mental. A còpia de repetir les entrevistes clíniques que configuren la psicoteràpia, el pacient entra en un procés d’exploració de la seva intimitat mental. Es fa conscient de com està configurada la seva interioritat i aquesta presa de consciència, cada cop més àmplia, li permet la possibilitat del canvi.

Els canvis de pensaments, de sentiments, d’emocions, de conductes, de vivències, d’experiències, aboquen al pacient a albirar la possibilitat de prescindir de l’ajut psicoterapèutic. De vegades és el propi pacient qui expressa el desig d’acabar la psicoteràpia, d’altres, és el psicoterapeuta qui ho suggereix. El procés de finalització dependrà de la situació de partença, de la intensitat del procés i  del temps del tractament, de l’esforç emocional realitzat. Així, a uns pacients els pot costar més que a altres acabar un procés que ha estat un ajut indubtable per a llurs vides. Ajut que de vegades pot haver estat perllongat en el temps; a més temps invertit pot ser més costós el comiat.

Emocions que es desperten en el procés de finalització.

Quan el pacient té clara consciència que l’experiència psicoterapèutica li ha estat un ajut per al canvi es poden remoure emocions. Quines? Poden manifestar-se emocions tant positives com negatives. Així, un pacient que s’aboca a la finalització de la seva psicoteràpia pot sentir alegria, esperança, il·lusió, seguretat, expectatives de futur, confiança, agraïment. Igualment, pot sentir inseguretat, dubtes, desil·lusió, resignació, tristesa, rancúnia, enveja, disconformitat, inquietud, etc. El predomini de les emocions positives aportarà més satisfacció en la materialització del procés, mentre que una gran quantitat de les negatives aportarà neguit.

De què dependrà que predominin unes o altres? De l’acompliment d’expectatives, del canvi assolit, del benestar que es pugui sentir; en el cas del predomini de les emocions positives. Per contra, quan apareixen emocions negatives es poden deure tant als interrogants respecte del futur com de la constatació de les limitacions del canvi assolit.

És freqüent que després d’un procés de psicoteràpia generós en el temps es despertin emocions d’inseguretat respecte del futur sense la psicoteràpia. Més encara quan la consciència del benefici que hagi aportat la psicoteràpia sigui prou clara. El pacient pot dubtar de com es pot sentir sense tenir el suport que la psicoteràpia li hagi pogut representar. Alguns pacients poden trobar a faltar la persona del psicoterapeuta, a qui se li haurien compartit tantes intimitats durant el temps del tractament.

El psicoterapeuta també pot tenir certa confrontació d’emocions davant del procés de finalització. D’una banda, la satisfacció per acabar un procés que hauria estat beneficiós per al pacient, havent sortit de la situació de patiment de la partença. És reconfortant per al professional ser testimoni del procés de creixement personal que fan els pacients. Al mateix temps, el psicoterapeuta s’enfronta a un procés de comiat del seu aliat de treball; d’un cert procés de dol.

Finalització o interrupció del tractament.

Tècnicament pot ser discutible escatir quin és el moment escaient per a la finalització de la psicoteràpia. De fet, ja el mateix pare de la psicoanàlisi, Sigmund Freud, es debatia respecte de la finalització del tractament psicoanalític. En 1937 escriví la seva obra “Anàlisi terminable, anàlisi interminable”; el mateix títol informa de la dificultat de posar fi a l’anàlisi. L’anàlisi podria ser interminable, sempre es podria estar analitzant el món psíquic del pacient. Però s’ha de posar una data de finalització a la teràpia, encara que l’anàlisi pogués continuar; i, de fet, continua més enllà del tractament. El pot continuar el pacient, tot sol.

El que ens trobem en els processos de finalització de la psicoteràpia és amb situacions d’acord o de desacord entre el pacient i el psicoterapeuta. Quan s’acostuma a coincidir en l’oportunitat de la data de finalització, podem creure que estem davant d’una finalització. En cas contrari, d’una interrupció. El més freqüent és que la interrupció estigui promoguda pel pacient; només extraordinàriament pot ser promoguda pel psicoterapeuta, sovint per raons de força major. Com ara, indisposicions personals, trasllats de domicili, problemes de salut, etc.

La interrupció promoguda del pacient acostuma a tenir a veure amb el desinvestiment de la teràpia. El pacient perd l’expectativa que havia dipositat en la psicoteràpia, de vegades de forma sobtada i irrevocable, sense poder continuar el procés d’exploració analítica. Quan això passa, el convenient és donar-se temps per analitzar què ha capgirat la situació de treball acordat. Explorar les raons del canvi d’actitud. Passa que quan el pacient s’instal·la en l’actitud contrària a l’aliança de treball, per les raons internes i externes que siguin, es materialitzarà la interrupció. La interrupció sempre té característiques d’unilateralitat, d’imposició, de trencament; per tant, no pot desvetllar les emocions positives de l’acabament, o en el mateix grau.

Més enllà de la finalització de la psicoteràpia.

Acabada la psicoteràpia el pacient ha de verificar l’adequació o no d’haver posat fi al tractament. Es tracta de confirmar que l’aprenentatge encetat durant el procés de tractament es pot dur a terme sense comptar amb l’ajut del psicoterapeuta. Sense l’ajut presencial del terapeuta, només comptant amb l’ajut interioritzat -en la ment del pacient- durant el desplegament del tractament. Per això, es convida al pacient, d’una manera o altra, a continuar per si sol el procés analític.

Facebook

Tweet

Guardar