Per què em costen les relacions personals?
Summary
Els humans necessitem les relacions interpersonals per poder desenvolupar-nos com a persones. Des dels orígens de la nostra existència estem immersos en un context de relacions, la família, que es va ampliant a altres contextos (veïns, escola, feina, aficions, etc.). La dificultat en les relacions personals rau en la manera com es configura la comunicació, com es desxifra el missatge comunicatiu i en quin clima emocional té lloc. La comunicació humana tendeix a ser categoritzada de manera dicotòmica: em fa sentir bé, em fa sentir malament. La qual cosa que és responsabilitat del subjecte, a partir del teatre de la ment que cadascú porta dins seu, amb el seu guió i els seus personatges. Les relacions interpersonals es poden analitzar en un enquadrament de reflexió com ho és el que s'articula en un tractament psicoterapèutic psicoanalític. Sovint es tendeix a focalitzar l’anàlisi de les experiències relacionals interpersonals que promouen emocions negatives. Així, la dificultat de les relacions interpersonals pot ser un motiu de creixement personal.
Les relacions personals formen part de l’experiència humana comuna. Els éssers humans som éssers relacionals. En realitat, necessitem les relacions humanes per tal de desenvolupar-nos com a persones. Sense les relacions personals no podríem esdevenir persones humanes completes; restaríem incomplets. Però, per què ens costen les relacions personals?
Què son les relacions?
Perquè puguem parlar de relacions hem d’entendre que res no es pot posar en relació amb res, si no és perquè son elements diferents. Perquè una cosa es pugui posar en relació amb una altra cal que siguin coses diferenciades, en cas contrari, no es podrien relacionar. En Matemàtiques, per exemple, el concepte de relació refereix la possibilitat de vincle que pot donar-se -o no- entre dos membres d’un conjunt determinat.
Què son les relacions personals?
En el món dels éssers humans, dotats de cos i ànima -per dir-ho d’alguna manera-, les relacions personals vindran representades per la possibilitat dels vincles. Quins vincles? Els vincles entre diverses persones, com a mínim, el que hi pugui haver entre dues persones. Usualment, però, les relacions personals impliquen les relacions entre diverses persones, com a éssers grupals que som.
La persona humana des de la més tendra infància es vincula amb els altres, amb el grup dels altres, habitualment, la família. Certament, unes famílies son més extenses que altres; estan constituïdes per moltes o per poques persones. Però, des de la primeria la persona neix i creix en un marc de relacions interpersonals. Podríem dir que els que vivim en societat estem immersos, habitualment, en una xarxa de relacions interpersonals de diferent signe.
La primera xarxa de relacions és la família. A aquesta xarxa nuclear inicial se li afegeixen xarxes secundàries a partir d’altres relacions interpersonals que es van desenvolupant a la vida. Els veïns, l’escola, les activitats extraescolars, les feines, les afeccions, etc. Qualsevol activitat humana pot ser suggestiva d’interaccions interpersonals si requereix del grup per a la seva realització, per petit que sigui.
Per què s’estableixen les relacions interpersonals?
Les relacions interpersonals sorgeixen espontàniament a partir de la interacció que es dona entre persones diferents. La immensa majoria dels humans provenim de l’experiència que ens aporta la matriu primordial que constitueixen els pares i els germans -quan hi son. Així, des dels començaments de la vida humana la relació interpersonal ens gratifica i ens frustra, inevitablement.
La vida humana a les societats constituïdes per persones està organitzada de manera que interaccionem els uns amb els altres per atendre a necessitats diverses. Hi ha diversitat de necessitats: supervivència, protecció, afecte. La necessitat ens vincula a l’altre. L’altre ha de jugar un rol en relació a la nostra necessitat i nosaltres en relació a la seva. Això aplica a la diversitat de necessitats que podem sentir els humans.
Si focalitzem la nostra atenció a les necessitats més vinculades amb l’afecte entrem a l’àmbit de les relacions més pròpiament interpersonals. És l’àmbit de les relacions amb els que tenim un contacte més estret i íntim: familiars, amics, companys, coneguts. L’àmbit en què les relacions no estan mediatitzades per l’atenció a la necessitat més peremptòria (alimentació, salut, vivenda, seguretat), de relacions personals més escadusseres.
Per què ens costen les relacions personals? La dificultat per a les relacions interpersonals es pot expressar en qualsevol àmbit, certament. Però pot ser més manifesta en el cas de les relacions amb les persones amb les quals el contacte és més sovintejat. Per tant, amb l’ambient configurat per les persones més properes: família, escola, treball, activitats d’esbarjo, etc.
D’on ve la dificultat a la relació interpersonal?
En tota relació interpersonal s’escau una comunicació, per senzilla que sigui, de la naturalesa que sigui, entre un o diversos emissors i receptors. Així, cal l’entesa d’un missatge, el seu desxiframent, perquè la relació generi sensacions plaents o, en cas contrari, desplaents. Cal, doncs, sintonitzar amb l’altre, empatitzar-hi, perquè el missatge -o els missatges- que circuli en la interacció sigui ben rebut.
L’emissió o la recepció del missatge no és tot el que hi ha en joc a la interacció interpersonal. És de cabdal importància el clima emocional que s’estableix entre els participants de la comunicació. Així, té molta rellevància la simpatia o l’aversió que es desperta entre els uns i els altres, en els graus que s’hi doni. El llenguatge popular empra sovint les expressions “caure bé” o “caure malament” per donar fe d’aquesta experiència emocional present en tota interacció.
Per què unes persones es cauen bé i altres no tan bé o malament? Perquè les persones son vistes d’acord amb els processadors d’emocions i sensacions que tots tenim que categoritzen les experiències emocionals de manera gairebé dicotòmica. Em sento còmode amb tu o em sento incòmode, en el grau que sigui; per les raons que siguin, raons sempre internes. És el propi subjecte qui considera si els altres son o no son agradables als seus ulls.
La relació amb l’altre ens pot costar perquè l’altre ens pot treure -àdhuc sense proposar-s’ho- de la nostra zona de confort. La presència de l’altre en la nostra experiència vital sempre és una oportunitat per a l’experiència del goig o del dolor, de diferent intensitat.
Què s’hi juga a la relació interpersonal?
No és el mateix estar sol que estar acompanyat. La presència de l’altre ens modifica; desperta una reacció emocional interna que es pot exterioritzar o no. La percepció de l’altre és apreciada per nosaltres a partir del teatre que configura la nostra ment, amb el seu guió i els seus personatges. L’altre no és vist de manera neutral, asèptica, freda; sempre tenyim l’altre de les nostres valoracions emocionals. Projectem sobre la realitat de l’altre la nostra ficció interna, el veiem a partir del que necessitem veure-hi.
A les relacions interpersonals acudim amb la necessitat de foragitar el malestar i d’arreplegar el benestar. Quan en la relació sentim malestar per la raó que sigui, podem tenir la temptació -emocional, inconscient- de projectar sobre l’altre la causa del malestar. D’atribuir-la a l’altre; amb consciència o sense consciència. Tard o d’hora se’ns imposarà la tasca d’escatir què és genuí de l’altre i què li projectem nosaltres. El mateix s’escau si l’experiència relacional és positiva, passa que sovint no sentirem tal necessitat.
La dificultat a la relació interpersonal rau en què l’altre ens pot decebre respecte de les nostres projeccions, de les nostres expectatives. Sovint esperem de l’altre quelcom. Si el que esperem és positiu i el que trobem no n’és, ens frustrem. Si això ens passa manta vegades podem configurar un estil de relacionar-nos evitatiu. Seria una manera de protegir-nos d’exposar-nos al patiment que suposa la frustració. La frustració, tanmateix, és la condició de possibilitat del progrés personal, ja que ens obliga a pensar. A reflexionar, de manera ponderada, sobre l’experiència emocional viscuda. Què prové de l’altre i què de nosaltres?
L’anàlisi de les relacions interpersonals.
La relació amb l’altre ens pot tensionar a nosaltres per tal com ens obliga a satisfer les seves expectatives. Estar en una relació, del tipus que sigui, comporta entrar en un joc d’expectatives bilaterals. L’altre espera de nosaltres, també. Aquesta expectativa de l’altre sobre nosaltres pot ser motiu de tensió. Algunes persones se senten pressionades -per si mateixes- a no defraudar a l’altre, a agradar-lo; de vegades fins a extrems estressants, patològics.
A les relacions interpersonals s’hi desperten emocions; emocions que ens poden fer gaudir o patir. Les emocions que ens fan gaudir no acostumen a preocupar-nos. Per contra, les emocions que ens fan patir, sí. Quan la persona estableix un vano ampli d’emocions, prou flexible, en les seves relacions interpersonals, estem davant d’un comportament saludable. Si la persona tendeix a una manera de sentir les relacions prevalent, especialment si son emocions negatives, estarem ben probablement davant de sofriment mental.
Tant les relacions interpersonals que desperten emocions de benestar, com les que generen malestar son susceptibles de ser analitzades. Passa que sovint cerquem l’anàlisi de les emocions negatives perquè ens desballesten; per contra, les positives ens tranquil·litzen.
La neurociència social mostra com el registre cerebral de les emocions negatives és més marcat, deixa més petjada, que el de les positives. Així, és més freqüent dedicar l’esforç que suposa el pensar reflexiu vers aquelles experiències vitals que ens fan patir. És el que passa en una part dels tractaments psicoanalítics: l’anàlisi comprensiu del patiment emocional que desperten les relacions. Entendre la configuració del sofriment per tal de no veure’ns tan exposats a continuar-lo experimentant. Així, la dificultat de les relacions interpersonals pot ser un motiu de creixement personal.
Deixa un comentari
