La ruptura de la relació de parella pressuposa un vincle previ. Res no es pot trencar que no hagi estat unit prèviament. En aquest cas, la relació de parella. Què configura una relació de parella? La unió de dues persones; unió configurada pel vincle afectiu que afavoreix l’aferrament d’un amb l’altre. Un i altre que inicien un “nosaltres” que sorgeix, precisament, de la nova configuració comuna que la unió ha creat. La persona individual, a partir del moment en què es vincula emocionalment amb l’altre ha de tenir-lo en compte en el disseny de les seves accions. Sovint es veu l’altre com a complement del jo –des de la individualitat de la persona.

Per què es dona el vincle afectiu?

El vincle afectiu es dona perquè es creu que la unió amb l’altre aportarà un plus de benestar a la vida. El vincle afectiu fa sentir que l’amor donat, juntament amb l’amor rebut, en la relació amorosa, aporta una situació millor que la de partida. Tenir algú a qui expressar el nostre amor ens afecta positivament; la cura del benestar de l’altre fa que ens sentim més complets, més feliços. Com sentir que l’altre té cura de nosaltres, del nostre benestar, incrementa la nostra felicitat.

Hem de considerar que, a l’inici de la nostra vida, sent nadons, ja es va anar configurant la nostra sensació de benestar al voltant de les experiències de satisfacció. Les nostres mares aportaven experiències de satisfacció a les nostres vides cuidant de nosaltres, en les diverses modalitats en què la cura es manifesta. Nodrir, estimar, netejar, tranquil·litzar; en una paraula, aportant esperança davant de la desesperació.

Aquesta matriu relacional inicial, de la mare -i del pare- amb el nadó, és a la base de la recerca d’una relació afectiva. La relació amorosa adulta reeditarà i eixamplarà la bondat de les experiències dels inicis de la nostra existència. A l’edat adulta la satisfacció no té una sola direcció: que l’altre tingui cura de nosaltres, que és l’experiència de què provenim. Les cures que la mare -i el pare- dispensen el fill. No. Aquesta experiència fundant s’eixampla tot sentint satisfacció cuidant l’altre; no només obtenint la satisfacció de la cura de l’altre.

La ruptura del vincle de la relació de parella.

En el ritual de matrimoni religiós s’anomena el verset evangèlic: “allò que Déu ha unit que no el separi l’home” (Mt, 19, 3). En altres rituals de casament es pot referir també la idea de la perdurabilitat del vincle fins a la mort. Cosa que expressa la força de la unió de dues persones que tenen la intenció d’estimar-se. El verset bíblic suggereix també la possibilitat que el vincle es pugui trencar. El mateix ritual fa referència a l’expectativa que la unió de dues persones per amor sigui més forta que la possibilitat de la ruptura. Només cal escoltar com moltes parelles de joves, que no s’han casat, es consideren “casades” quan són dins d’una relació. I es diuen a si mateixes “solteres” quan ja no ho estan.

Arriba un dia, doncs, que el vincle es dissol. Allò que s’havia unit es trenca i la separació de les persones que configuraven la unió de la parella pren protagonisme. Certament, aquesta ruptura no sol ser una decisió banal d’un sol dia. Sinó el resultat d’un procés de deteriorament que es va gestant al llarg del temps. Per a unes persones el temps pot ser molt curt, mentre que per a altres pot ser molt llarg. El que promourà la dissolució de la unió serà l’experiència de insatisfacció. L’actualitat de la relació de parella no aporta aquella satisfacció i el benestar que podia aportar abans.

Els motius de la ruptura del vincle.

Els motius de la ruptura són molt diversos i varien, és clar, d’una persona a una altra. Cada parella, que està constituïda per persones individuals diferents, pot tenir raons personals que disten, en més o menys grau, de les raons alienes. La separació, la ruptura del vincle, és una decisió personal. No és una decisió de la parella, encara que tots dos protagonistes de la relació puguin decidir, cadascun, separar-se i, per tant, coincidir en la decisió. I, anant bé, en la manera de separar-se. A l’altre extrem hi hauria la possibilitat del conflicte en el procés de decidir separar-se. Mentre que un membre de la parella està decidit, l’altre no ho està. Mentre un vol la ruptura, l’altre no la vol.

Òbviament, en el procés de ruptura tindrà importància també les condicions de la realitat de la unió. És a dir, si la relació de parella és recent o si és d’anys. Si a la relació hi ha fills propis de la parella, fills en comú, o fills que no siguin propis de la relació. Si la història de la relació de la parella està plena d’intents de ruptura anteriors o no. Així com si el motiu de la ruptura de la relació de parella és causat per algun condicionant extern que sigui causa de conflicte. És freqüent l’aparició en un dels membres -o de tots dos- l’interès per terceres persones alienes a la parella.

El patiment emocional de la ruptura.

La ruptura de la relació de parella, en tant que es tracta d’una relació basada en el vincle afectiu, en l’aferrament, suposa patiment. Una ruptura d’una relació de parella és un fracàs personal. Un pot sentir que s’ha equivocat i equivocar-se no és una experiència grata. Abans es prefereix encertar que errar, en general.

Les expectatives dipositades en la relació s’esberlen. Òbviament, les positives. No se sol voler vincular-se a una relació afectiva per patir, en general. Separar-se és una experiència de frustració. Certament, l’experiència de frustració en trencar-se el vincle afectiu amb un altre ens ha de semblar que és millor que continuar mantenint-lo.

Les emocions que es poden desvetllar en el procés de ruptura poden ser turbulentes. Poden tenir a veure amb la tristesa, la desesperança, la malenconia, el sentiment de ruïna, els plors, la confusió, la por. També amb emocions d’ira, agressivitat, rancúnia; en definitiva, amb emocions que es desvetllen en els processos de dol. La separació es pot convertir en un procés de dol; el dol per la pèrdua. La pèrdua de tot allò que s’obtenia a través de la relació de parella, dels aspectes saludables, de benestar, que aportava la relació.

Com enfrontar el patiment de la ruptura?

Es tracta que la persona pugui fer un procés de comprensió de la nova situació en què es troba. De què ha passat en el procés de dissolució de la relació, així com d’assumir el futur davant de la novetat que aporta la separació. La reconstrucció de la situació personal. Donar-se temps per revisar què ha passat en el procés de dissolució de la parella, podent comportar la revisió de les condicions que la van originar.

Hi ha persones que han dissolt la seva relació sentimental i n’inicien una altra trobant-se en una nova situació que s’assemblarà, tard o d’hora, a l’anterior. En molts casos, són persones que no es donen un marge de temps i reflexió suficient per elaborar el dol. En alguns casos, les noves relacions s’estableixen, precisament, com una manera de fugir de fer el procés de dol.

Altres persones poden fer el procés de dol soles i reparar els errors que s’han pogut identificar de la relació trencada. La consulta psicològica es pot convertir en una ajuda per elaborar el procés de dol. Destinant un temps que serveixi per a la comprensió íntima de les condicions personals que s’han vist concernides en la ruptura. L’enteniment dels factors que han portat a la ruptura de la relació es pot convertir en valor inestimable per decidir el futur emocional.

La superació del dol.

L’elaboració del dol ha de portar, anant bé, a que la persona senti que ja ha acceptat la pèrdua de la parella de manera prou serena. Les emocions que poden haver estat turbulentes cedeixen i donen lloc a una nova manera de sentir-se personalment. L’acceptació de les circumstàncies tal com s’han presentat genera la possibilitat del perdó; tant de la parella com d’un mateix. Cal acabar acceptant que s’ha fet allò que s’ha pogut.

No vol dir que no sigui un procés pla, sense conflictes. Sovint ens trobem amb un dolor addicional a causa de la diferència de temps que fa servir l’altre per refer la relació amb una nova parella. És una qüestió de sensibilitats diferents i de necessitats diferents que provoquen una divergència, també, en la manera de fer el dol. Si és que es fa. La represa de la possible nova relació que pugui fer l’altre pot ser causa de patiment addicional al del dol per la pèrdua. Quan arriba el moment en què un es troba alleujat pot disposar a construir una nova relació, si és el desig de la persona.

L’aferrament emocional que comporta la relació de parella s’hauria esvaït quedant la persona lliure del vincle afectiu i, doncs, preparada per a un altre de nou. El que no voldria dir, ni de bon tros, que la següent relació no pogués estar exempta de conflictes. Fins i tot alguns dels mateixos que presentava la relació prèvia. Un bon escenari és el treball psicològic personal com el de la psicoteràpia psicoanalítica podent aportar més coneixement de si i de creixement personal.

Facebook

Tweet

Guardar