Quan hom pensa en l’herència pot tenir la tendència a referir el funcionament de l’herència genètica i de les seves lleis mendelianes. No, l’herència emocional no fa pas referència a l’herència genètica, sinó a una herència de caràcters que podríem anomenar invisibles. Aquests caràcters es reprodueixen en les vides de les persones, copiant-los, de manera inconscient, dels que presentaven els pares i altres avantpassats. Coneixes la teva herència emocional?

Les lleis genètiques.

Les lleis mendelianes foren descobertes pel naturalista alemany Gregor Mendel, i frare catòlic agustí, del segle XIX. Lleis que segueixen uns principis que determinen l’expressió fenotípica i-o genotípica dels caràcters hereditaris. Aquests principis son: principi d’uniformitat, de segregació i de transmissió independent. Segons els quals hom pot heretar els gens dels pares i de generacions anteriors tant si s’expressen genotípicament com fenotípica. Genotípicament vol dir el conjunt de gens heretats de generacions anteriors. Fenotípicament vol dir l’expressió física dels gens heretats. És a dir, malgrat que no s’expressin físicament determinats gens heretats, no vol dir que no hi siguin.

Els gens dominants son els que s’expressen de manera prevalent sobre els gens recessius. En presència d’una combinació de gens dominants i recessius, els que s’expressaran físicament seran els dominants, mentre que els recessius, es transmetran de manera silent. Les següents generacions seran receptores d’aquesta transmissió recessiva que només es podrà expressar en absència de gens dominants.

Què s’entén per herència emocional?

El subjecte humà està dotat d’un cos absolutament rebut per herència genètica i marcat per un grapat de gens autosòmics i recessius. Però està dotat d’una ment subjectiva, també. La ment sense el cos no pot encarnar-se, el cos sense la ment no pot constituir una individualitat humana.

La subjectivitat humana, la individualitat personal de cadascú, es configura en la interacció del cos i la ment en un ambient ric d’emocions. El primer context de desplegament de la individualitat subjectiva és el que atorga la família, sovint constituïda a partir de la parella parental. Entorn de les característiques cognitives i emocionals del pare i de la mare s’organitza un funcionament mental, emocional i de conducta dels fills. Més els fenòmens grupals que emergiran en la família si està constituïda per diferents membres, a partir de la presència de germans i altres.

La família és un escenari plagat d’emocions, i de diferent signe. Emocions d’amor, de solidaritat, d’empatia, de tolerància, d’acompanyament, de respecte, d’eufòria, d’esperança, etc. Emocions de rivalitat, de desamor, d’enuig, de ràbia, d’odi, d’intolerància, de tristesa, de solitud, de desesperança, de manca de respecte, de menyspreu, etc.  

L’escenari de les vivències emocionals familiars és el que condiciona el desenvolupament de la nostra personalitat. I aquest escenari de la família directa està condicionat pels escenaris anteriors de les famílies dels nostres avantpassats. Les experiències viscudes pels participants de les famílies precedents a la nostra han nodrit l’experiència emocional dels seus membres. La memòria emocional dels participants existencials d’unes i altres famílies, dels pares i de les mares de noves famílies, constitueixen la possibilitat de l’herència emocional. Què s’entén per herència emocional? La predisposició a sentir, pensar i comportar-se d’acord amb condicionaments de sentir, pensar i actuar rebuts dels nostres familiars.

Com es transmet l’herència emocional?

L’herència genètica segueix uns condicionants per a transmetre’s d’una generació a l’altra; l’herència emocional com es transmet? No existeix una resposta nítida respecte del mecanisme de transmissió, però sí que sabem que la transmissió s’hi dona. És més, se sap que els nadons preverbals, que encara no parlen, capten la comunicació dels adults, llurs intencions, i àdhuc, el clima emocional familiar. Els estudis en desenvolupament infantil recolzats pels avanços de la neurociència social ho han acreditat des d’avançat el segle XX.

El nen aprèn de l’entorn mitjançant la captació del món exterior i de la seva incorporació mental. L’aprenentatge del llenguatge dels adults es fa per la via de la immersió en el llenguatge de la comunicació parental. El nen aprèn el llenguatge perquè s’hi troba immers en un ambient que l’empra i l’acaba incorporant. Per imitació. Amb el món de les emocions passa talment: el nen viu en un món d’emocions pròpies i alienes que s’interrelacionen. Estan a l’ambient, es perceben d’alguna manera, àdhuc, sense comprendre-les bé, fins i tot, sense poder-les nomenar. És com si es respiressin.

L’herència emocional es transmet malgrat que no es vulgui, o s’hi esmercin esforços en no transmetre-la. Un exemple de tal situació és la que es viu en una família, uns pares, que han perdut el seu fill. És evident que la pèrdua d’un fill afecta dolorosament als pares. Els pares que perden un fill queden marcats fins a tal punt per tal dolor que alguns especialistes creuen que comporta un dol impossible. Malgrat que aquests pares afectats per tal dolor no vulguin transmetre als fills el fet luctuós, no podran aconseguir-ho. Els fills, els que hi siguin o els que hi seran en un futur, percebran les conseqüències emocionals de tal tragèdia. S’hi respirarà a l’ambient, per part d’uns i altres.

Com conèixer l’herència emocional?

El coneixement de l’herència emocional rebuda passa per la presa de consciència de les determinacions que, reflexionant-hi, podem trobar configuren la nostra vida. S’ha d’afinar l’observació o, més concretament, l’autoobservació. I, és indispensable, tenir coneixement de les vides dels nostres familiars i antecessors, com a mínim dues generacions enllà, les dels nostres pares i avis.

Seguint amb l’exemple del dol pel fill mort no és infreqüent trobar persones que reben el mateix nom del fill o filla morta. En un intent dels pares de negar la pèrdua del mort o, dit altrament, de recuperar-lo? Com afecta als fills que reben el nom del germà mort aquesta adjudicació? Podrà ser una obligació inconscient la d’haver d’animar als pares entristits a la reparació que els suposa la pèrdua?

En altres casos ens trobem amb circumstàncies, també de pèrdua, però no de la vida de quina persona sigui sinó del contacte amb ella. Els casos de separació de la parella en què els fills no tenen contacte amb els pares. Aquest fet condiciona una determinada relació tant amb el progenitor absent com al que està present, tant per defecte com per excés. És freqüent que aquests fets provoquin certa crítica de l’absent i certa idealització del present i, de vegades, és a l’inrevés. El present absorbeix tota la queixa i l’absent tota la idealització. Aquesta condició vital és una herència emocional que afectarà a la següent generació o per repetir els patrons de la generació anterior o per tractar de superar-los. L’intent explícit de superar-los no deixa de ser el resultat d’una determinació que hom té; així, una altra persona que no la tingui no sentirà tal necessitat.

Què es pot fer amb l’herència emocional?

En la majoria dels casos no es podrà fer gaire més que absorbir-la, interioritzar-la, incorporar-la a la pròpia vida, amb consciència o sense consciència. En una minoria de casos es tractarà de superar-la, de modificar-la amb el risc de caure en l’afirmació de posicionaments contraris als rebuts per herència. Quantes vegades ens trobem amb fills de pares consumidors de quines sustàncies tòxiques siguin que no en resultaran, els fills, partidaris? I quantes amb fills abandonats pels seus pares, poc o molt, que desenvolupen una criança dels propis fills marcada per la sobreprotecció? Com si tractessin de reparar l’herència emocional rebuda i es diguessin a si mateixos: “jo no ho faré”.

Certament, l’herència emocional va més enllà de l’absorció d’actituds, pensaments, sentiments i comportaments negatius. També s’hereten les capacitats emocionals positives que son el resultat d’una criança, quan érem nadons, tenyida per l’empatia que els pares tenen amb els fills. Es sabut per la psicologia del desenvolupament infantil que les vinculacions emocionals que han promogut l’aferrament segur mare-fill, afavoreixen la llibertat d’exploració del món. En canvi, l’aferrament insegur, la inseguretat. Per tant, aquesta és una altra herència emocional, directa, la rebuda de pares a fills, que modularà, la manera d’estar en el món de forma, poc o molt, duradora.

La possibilitat de coneixement de la pròpia herència emocional rebuda serà resultat d’un procés de reflexió i de fina autoobservació. Aquest procés sovint precisa de les aportacions, observacions, interrogants que suggereixi un tercer que estigui a certa distància de nosaltres. Sense dubte que la mirada de tall psicoanalític pot ajudar a fer aflorar a la consciència subjectiva aquestes determinacions inconscients. La teràpia psicoanalítica és el context òptim en què l’autoobservació es pot dur a la pràctica en un context segur.

Facebook

Tweet

Guardar