L’agraïment a la psicoteràpia.
Summary
L’agraïment és un sentiment que pot aparèixer en una relació d’ajuda psicològica, de manera especial, en la relació psicoterapèutica. La gratitud és una possibilitat que pot emergir enmig de les sessions de psicoteràpia i pot estar vinculada, en la psicoteràpia psicoanalítica, a l’eclosió de revelacions que romanien ocultes a la comprensió del pacient. La revelació del que estava velat està íntimament vinculada amb el treball psicoterapèutic. Treball que no el pot fer el pacient sense el psicoterapeuta, ni el psicoterapeuta sense el pacient. Els dos es necessiten mútuament per a la realització de la tasca exploratòria de la intimitat subjectiva del pacient. El psicoterapeuta que treballa la comunicació verbal i no verbal del pacient ha d’estar atent a la significació de l’agraïment en l’aquí i ara de la seva vida personal. L’agraïment, en general, ha de ser vist com un indicador més de bona evolució i de salut mental.
És freqüent que els pacients que consulten al psicòleg clínic per diversos motius, sempre moguts per la consciència de necessitat, acabin sentint sentiments d’agraïment. Els sentiments de l’agraïment ténen més motiu d’aparició després que els beneficis de l’ajuda psicològica rebuda s’han fet palesos, especialment, en el si d’una psicoteràpia. No exclusivament.
Alguns pacients, des de la primeria de les visites inicials, ja poden sentir gratitud, agraïment, ni que només sigui per l’escolta rebuda, per l’acolliment primerenc. Potser, també, per l’expectativa -en alguns casos- llargament cobejada, de sentir-se atès, amb la conseqüent expectativa de possible canvi a la pròpia vida. Canvi de la situació vital que mou a la cerca de la consulta. Sense desig o expectativa de canvi no hi ha relació psicoterapèutica possible, per breu que sigui.
L’agraïment, però, no és pas cap motiu de consulta. Els motius de consulta psicològica tenen a veure amb la impressió íntima de sofriment i de necessitat d’ajuda. Així, l’agraïment, no forma part de l’escenari inicial per a la consulta psicològica. Tanmateix, pot aparèixer en el decurs de la pròpia relació d’ajuda psicoterapèutica. I pot ser un bon senyal que hi aparegui.
Què és l’agraïment?
L’agraïment és el sentiment de gratitud respecte d’un benefici rebut. Ens podem sentir agraïts per molts motius a la nostra vida. Per les condicions en què hem viscut, per la feina realitzada, per les experiències viscudes, per l’amor rebut en totes les seves formes, etc. En el cas que ens ocupa, la consulta psicològica que es concreta en una psicoteràpia, el benefici passa per l’articulació d’una relació entre dues persones. La persona del pacient que busca ajuda psicològica i la persona del psicòleg clínic que acull la demanda d’ajut i que s’esmerça a realitzar l’ajut.
De quin benefici es pot tractar en la relació psicoterapèutica? El sentiment de gratitud és una conseqüència del treball psicoterapèutic. Treball que no el pot fer ni el pacient sol, sense el psicoterapeuta, ni el psicoterapeuta sol, sense el pacient. Doncs, què és aquest treball bipersonal que fan els dos protagonistes de l’experiència psicoterapèutica? Cadascú dels protagonistes té un paper diferenciat.
El treball psicoterapèutic.
El treball psicoterapèutic demana al pacient la comunicació -especialment- verbal dels continguts que es fan presents a la seva ment. Pensaments, sentiments, emocions, sensacions, percepcions, somnis, relats de fets, etc. Com no pot ser d’altra manera, amb la conseqüent tonalitat no verbal que tota comunicació comporta. Al psicoterapeuta li pertoca l’acolliment de la comunicació, verbal i no verbal, del pacient així com l’exploració de la significació que tal comunicació representa. Significació que ha d’estar necessàriament vinculada a la vida del pacient, de manera especial, a la forma en què és viscuda, emocionalment, pel pacient. El que s’aplica, de manera especial, a la psicoteràpia psicoanalítica.
Aquesta recepció de la comunicació del pacient per part del psicoterapeuta passa, també necessàriament, pel sedàs de la manera de sentir-la que té el psicoterapeuta. Tot i que al psicòleg clínic, o psicoterapeuta, se li demana que observi, també, la relació entre ell i el pacient. Així com el que es desperta en ell sentint el pacient. I que reflexioni a propòsit del contingut, el que sigui, del que s’ha produït en aquest espai mental intern d’acollida de la comunicació del pacient.
Condicionants de l’agraïment.
El pacient pot visualitzar, també ell mateix, aquesta claredat interna que li era velada temps enrere. Deixant-se portar pel que va observant, també ell mateix, a la pròpia interioritat; naturalment, en la presència receptiva i atenta del psicoterapeuta. Com si es tractés de l’aprenentatge del que ocorre, una vegada i una altra, en la cadència rítmica de les sessions. Comunicació explícita, observació de la comunicació, reflexió sobre la comunicació, elaboració del significat de la comunicació, recepció de la significació elaborada. Etcètera.
El més normal, però, és que les aportacions del psicoterapeuta desplegades al llarg de la psicoteràpia mostrin una via d’accés cada vegada més fonda. Cada vegada més endins de la pròpia subjectivitat. Fins al punt que el pacient pot aprendre de la manera de fer en la psicoteràpia per tal d’incorporar-la en l’observació de la seva vida.
Pot arribar i arriba, més tard o més d’hora, aquesta íntima impressió de l’agraïment en la psicoteràpia. Per què? Perquè les descobertes produïdes a les sessions psicoterapèutiques provoquen que el pacient hagi eixamplat els seus horitzons de comprensió interna. Aquesta ampliació de mires empeny vers la gratitud. El pacient agraeix el benefici obtingut. De vegades l’agraïment és explícit, verbalitzat, d’altres és implícit, no verbalitzat.
Conseqüències de l’agraïment.
L’agraïment sentit a la psicoteràpia pot estimular vers la continuïtat de la mateixa si hom té el desig i l’expectativa d’aprofundir-hi. Això pot ser especialment veritable a la primeria de l’experiència psicoterapèutica. Tanmateix també val quan la psicoteràpia fa temps que està en marxa. En general, l’agraïment a la psicoteràpia ha de ser vist com un criteri més de salut mental. En particular, s’ha de veure, també, cas per cas, què representa el sentiment de gratitud en cada un dels moments de les sessions psicoterapèutiques. El sentiment d’agraïment té una ressonància individual, íntima, que només es pot copsar des de la intimitat de les sessions psicoterapèutiques.
En altres ocasions l’agraïment pot respondre a una percepció del pacient respecte del canvi operat en la seva vida. El pacient pot ser el testimoni directe de com estava -en començar la teràpia- i com està. Si la psicoteràpia li és favorable, si el pacient constata un canvi a la seva vida personal, familiar, social, laboral, acadèmica, etc. L’agraïment emergeix sense esforç en la contemplació de les noves condicions de la vida emocional, mental, interna. El pacient contempla que se sent millor amb si mateix, encara que aquesta percepció tingui fluctuacions.
Comprensió de l’agraïment pel psicoterapeuta.
El sentiment d’agraïment ha de ser comprès des de la pròpia perspectiva personal del pacient. Hi ha més proclivitat en unes persones que en unes altres respecte de la possibilitat de sentir agraïment. Hi ha moltes manifestacions de l’agraïment, així com moltes intensitats de l’agraïment. Les unes i les altres poden orientar respecte de la funció que representa la gratitud en la vida del pacient quan es copsa en la relació psicoterapèutica.
El psicoterapeuta ha d’estar atent, doncs, a observar i a reflexionar sobre l’aparició de l’agraïment. Ha d’avaluar la seva significació en el conjunt de la vida personal del pacient. Al mateix temps ha d’estar atent a l’ús que fa el pacient de l’agraïment i a valorar la seva genuïnitat. Alguns pacients tenen necessitat d’agrair contínuament l’atenció rebuda, o de fer-ho explícit. D’altres, en canvi, sembla com si no ho sentissin. Convé escatir què hi ha darrera de l’aparició d’aquest sentiment en el pacient i retornar-l’hi. Amb l’expectativa d’eixamplar encara més la seva auto comprensió.
El mateix caldria fer respecte dels pacients que semblaria, aparentment, que no senten l’agraïment, perquè no l’expliciten. El refrany ja ho diu: val més un té que no dos et daré. Cal llegir amb subtilesa la manera com el pacient es relaciona amb el psicoterapeuta per avaluar la presència o no del possible agraïment. I convidar, si s’escau, a explorar la seva aparent absència. Hi ha persones que els és conflictiu l’expressió dels sentiments positius.
Les arrels de l’agraïment s’inscriuen en les primerenques experiències de satisfacció del nadó. Així, en algunes persones amb dèficits emocionals a les condicions de la seva criança, els pot resultar més difícil de sentir. Tot té un sentit que ha de ser escatit en base a l’escolta profunda de la vida del pacient: de la seva comunicació en psicoteràpia.
Deixa un comentari
