Algunes persones es poden interrogar sobre la possibilitat de patir un trastorn obsessiu compulsiu: tinc un trastorn obsessiu compulsiu si tinc obsessions? Vegem-ho detalladament aclarint els termes.

Una persona pot tenir la impressió interna de tenir obsessions. Només cal atendre el que es representa a la ment del subjecte, una vegada i una altra, per preguntar-se si això són obsessions. Perquè el que se’ns presenta a la ment tingui la categoria d’una obsessió, cal comptar que aquesta presentació sigui, per començar, repetitiva.

És de subratllar que una part dels fenòmens mentals poden aparèixer a la ment de manera voluntària. Per exemple, quan em proposo conscientment i voluntàriament, pensar, desitjar, imaginar, percebre qualsevol cosa per decisió pròpia. Però hi ha una altra part dels fenòmens mentals que se’ns imposen, internament, o externament, des de fora de la nostra ipseïtat, sense que l’hàgim triat. Aquests fenòmens no es podrien considerar obsessions.

Què és una obsessió?

Hem de comptar amb una ment, doncs, que, percebi, o allotgi, al seu interior, una realitat que es pugui determinar que és una obsessió. Quins fenòmens succeeixen a la ment, en general? Pensaments, desitjos, impulsos, imatges, emocions, sentiments, sensacions, percepcions.

Quines d’aquestes realitats internes es podrien mutar en obsessions? Qualsevol sempre que, a més de presentar-se de manera repetida, es presentin, també, de manera involuntària. És més, que el subjecte que les experimenta, una vegada i una altra, vulgui desfer-se’n i no ho aconsegueixi. Els clínics solem referir-nos a aquesta presentació repetitiva, en algunes ocasions, per exemple, quan apareixen en forma de pensaments, com a pensaments intrusius. Aquests pensaments són intrusos que succeeixen sense la participació voluntària de la persona i que, a més, no es poden desallotjar de dins. Encara que el subjecte ho intenti una vegada i una altra, per exemple, amb compulsions, és a dir, amb accions per intentar neutralitzar la seva manifestació.

Una característica més delimita el límit entre l’obsessió i el trastorn obsessiu compulsiu: l’aparició de malestar subjectiu en forma d’ansietat. Algunes persones poden presentar obsessions a la seva ment, en qualsevol dels formats referits anteriorment, però no pateixen per això. O no pateixen obertament ansietat. D’altres, en canvi, sí. En algunes persones, el patiment en forma d’ansietat és intens.

En conseqüència, les obsessions tenen un ventall de manifestacions que poden presentar un gradient d’ansietat, des de la pràcticament inexistent fins al patiment mental intens.

Què és un trastorn mental?

Un trastorn de la ment, òbviament, no del cos. La ment es pot trastornar, en conseqüència. Però sabem què és la ment? Allò que anomenem ment és un intent d’objectivar el que passa a l’interior de l’experiència subjectiva. Però aquestes realitats internes il·lustren, només, els escenaris que omplen la ment. No delimiten el que seria la ment. Una característica essencial de la ment és sens dubte la capacitat de consciència. La definició de la ment és qüestió debatuda entre filòsofs, psicòlegs, neurocientífics. Però aportar una definició clara del que sigui la ment és una qüestió complexa. No es pot anar més enllà de considerar que és la causa dels processos cognitius i emocionals.

Tot i així, la ment, conscient o inconscient, és una capacitat subjectiva que pot representar un teatre mental poblat per totes aquestes realitats internes. Aquest teatre intern, mental, es pot trastornar Quan? Quan el control voluntari no exerceix el poder que vol exercir a cada subjectivitat. I quan aquest control comporta un patiment mental, sovint, en forma d’ansietat; encara que no només.

Els trastorns mentals són un ampli ventall d’alteracions que es presenten en formats diferents. Els experts en salut mental solem considerar un desplegable de trastorns mentals que admet diferents classificacions. Les maneres d’agrupar els trastorns mentals al llarg dels anys –des dels inicis de la psicopatologia al segle XIX– han anat canviant. Una manera simple d‟agrupació pot ser la que considera els trastorns mentals com aquells que afecten l’estat de l’ànim, els quadres que cursen amb ansietat, els trastorns psicòtics, els quadres adaptatius, els que són deguts a traumes, els que comprometen la personalitat, els que comprometen el comportament sexual, o l’alimentari, els que afecten els impulsos, etc. El trastorn obsessiu compulsiu, només n’és un.

Què s’entén per trastorn obsessiu compulsiu?

El trastorn obsessiu compulsiu vindria determinat per la presència tant d’obsessions com de compulsions. Les obsessions les hem definit més amunt, però les compulsions què són? S’entén per compulsions, particularment, les accions o comportaments que un subjecte fa com a resposta a una obsessió. Un exemple de compulsió seria aquell comportament de comprovació que seria secundari a l’obsessió de témer haver deixat l’aixeta oberta.

Les compulsions pretenen prevenir o disminuir el malestar subjectiu manifestat sovint en forma d’ansietat. Sovint, les compulsions es poden entendre com a accions rituals que pretenen allunyar la presència de les obsessions. Tot i que sovint les compulsions són accions que es poden apreciar de manera comportamental no sempre és així. Les compulsions també es poden presentar en forma d’actes mentals repetitius, que només aprecia el subjecte que les pateix.

Les compulsions suposen una inversió d’energia psíquica que pot arribar a invalidar o deteriorar la vida personal, laboral o acadèmica del subjecte que les pateix. La presència de les obsessions és la que empeny el subjecte a emprar-se a fons, amb les compulsions, per tractar de contrarestar-les. Tenint en compte la ineficàcia de les compulsions per a la fi que les determinen, és freqüent que es necessiti més quantitat de compulsions per neutralitzar les obsessions. D’aquesta manera, la demanda de compulsions entraria en una escala cada cop més absorbent. Per això, en els casos molt greus, les persones que les pateixen poden veure deteriorades diverses parcel·les de llurs vides.

Què es pot fer amb les obsessions?

Primer de tot, reconèixer-les com a tals. I saber apreciar el grau d’intrusió que representa a la vida personal, a les seves diferents facetes. Si les obsessions no suposen una limitació en algun o diversos aspectes de la vida de la persona, poden quedar com a fenòmens interns no significatius. Evidentment, les persones de més sensibilitat al seu món intern poden, primer, tenir més consciència i, segon, patir més. En comparació de les persones que no mostren bona introspecció cap als seus fenòmens interns.

A menor introspecció es pot donar més gravetat dels símptomes obsessius atès que el subjecte que els presenta pot estar mancat de crítica. Crítica respecte de la irracionalitat de les seves obsessions; en absència d’aquesta, el subjecte pot arribar a creure els continguts de les seves obsessions. La pèrdua del sentit de la realitat respecte a la irracionalitat de les obsessions pot portar a les portes de la psicosi. De fet, en psicopatologia psicoanalítica sempre s’han considerat les obsessions com a defenses contra la psicosi. És a dir, la persona s’aferraria a les obsessions per no caure en la psicosi.

Quan les obsessions envaeixen bona part de l’esfera psíquica de la persona cal pensar en fer una ajuda terapèutica, un tractament. Probablement estaríem davant d’unes obsessions que serien l’avantsala d’un trastorn obsessiu compulsiu.

El tractament de les obsessions.

Les obsessions, com altres símptomes mentals, poden ser tractades amb teràpia farmacològica o amb teràpia psicològica. La primera modalitat pot ser la preferida pels metges –no sempre–, tant els generalistes com els especialistes en psiquiatria. La teràpia psicològica, òbviament, és la indicada pels psicòlegs i, també, per alguns metges psiquiatres. En una proporció gens menyspreable bastants pacients realitzen una combinació d’ambdues terapèutiques, especialment aquells pacients que presenten major intensitat o cronicitat simptomàtica. Això és més veritable en el cas dels pacients que presenten obsessions pròpies d’un trastorn obsessiu compulsiu.

Com beneficia la psicofarmacologia la presència de les obsessions mentals? Reduint la virulència del símptoma, és a dir, limitant, o bé, l’aparició de les obsessions, o la seva freqüència, o bé limitant l’ansietat secundària a la seva presència. Sovint els pacients prenen medicacions els principis genèrics de les quals són Fluoxetina, Paroxetina, Sertralina, Fluvoxamina, Clomipramina. Això no obstant, els metges, generalistes o especialistes, poden receptar altres antidepressius o combinar-los amb algun ansiolític. Entre els ansiolítics destaquen les benzodiazepines (Diazepam, Alprazolam, Clonazepam, etc.).

Entre les terapèutiques psicològiques trobem diverses metodologies. La teràpia psicoanalítica, en els seus diferents desenvolupaments (psicoteràpia psicoanalítica, psicoteràpia breu, mentalització, etc.). La que deriva de la psicologia humanista en els diferents desenvolupaments. La que deriva de l’escola sistèmica amb els diferents enfocaments. Els tractaments d’arrel conductual, que són les teràpies anomenades de primera generació, basades en el condicionament. Les teràpies cognitivoconductuals, de segona generació, entre les quals hi ha la teràpia cognitiva d’Aaron Beck i la teràpia racional emotiva d’Albert Ellis. Les teràpies cognitiu-conductuals de tercera generació (teràpia d’acceptació i compromís, teràpia cognitiva basada en mindfulness, teràpia dialèctica conductual, teràpia d’activació conductual, psicoteràpia analític funcional, teràpies contextuals, etc.).

El tractament del trastorn obsessiu-compulsiu.

El trastorn obsessiu-compulsiu, com hem indicat anteriorment, es caracteritzaria per la presència tant d’obsessions com de compulsions. El tractament seria el mateix que hem consignat a l’apartat anterior, en el cas de la presència d’obsessions, només. Així, estaria indicada, en termes generals, tant la intervenció psicològica com la psicofarmacològica; de vegades, ambdues. En aquest darrer cas, seria òptim que la terapèutica farmacològica fos assumida per un professional mèdic psiquiatre i la psicològica per un psicòleg especialista en psicologia clínica. En altres situacions, pot ser suficient la intervenció exclusivament psicològica. El que compte és la situació mental de cada pacient.

La psicoteràpia psicoanalítica com a tractament psicològic.

La teràpia psicoanalítica pretén atendre el malestar emocional que provoca el símptoma, en aquest cas, les obsessions i, si escau, les compulsions. Atenció que es focalitza en l’elucidació dels detonants dels símptomes així com dels contextos de la seva aparició i manteniment. En psicoanàlisi es pretén la comprensió dinàmica de la funció que representen els símptomes a la vida de la persona. Els símptomes, les obsessions i les compulsions expressen un patiment mental que la persona no pot entendre profundament.

La psicoteràpia psicoanalítica pot ajudar el subjecte que pateix les obsessions i les compulsions, o ambdues, a aclarir-ne la significació. Entenent la funció que representen a la vida personal, s’està en millors condicions per deixar-les de banda i obrir el pas a altres possibilitats d’enfrontament de les vicissituds de la vida. Sense símptomes, sense obsessions o compulsions, s’és més lliure. Tot i això, no tots els pacients poden aspirar a viure sense símptomes. En els casos severs és freqüent que el pacient millori durant un temps i que recaigui davant de situacions estressants de la seva vida.

Facebook

Tweet

Guardar