Son moltes les persones que senten, han sentit o sentiran, que el seu cos no els agrada. Gairebé tots, ni que fos només una vegada, hem pogut sentir, “no m’agrada el meu cos”. Certament, el propi cos, no pot ser vist només com un tot. També és una suma de parts diferents. És molt més freqüent el disgust respecte de la pròpia realitat corporal, quan atenem a una part -o diverses- abans que al conjunt. Així en trobaríem més persones capaces de sentir desgrat respecte d’una part del seu cos.

El cos, eina de comunicació.

El cos és la manera material com ens presentem davant dels altres. Recordem com emprem les expressions “en cos i ànima”, o “de cos present, ment absent”. És l’instrument cabdal de la socialització; el nostre cos animat per la nostra ment. No n’és l’únic. Avui dia bona part de la comunicació interpersonal passa per l’ús de mitjans tecnològics que no comprometen gens el nostre cos. Bona part de la socialització passa per l’ús de xarxes socials que prescindeixen de la nostra corporalitat.

No ens podem reduir al nostre cos. Però el cos se’ns presenta com el substrat de la nostra individualitat, encara que no l’esgoti. El cos és el vehicle de la nostra identitat subjectiva i de la pròpia autoestima que és visible als altres. Els altres ens veuen, en la nostra concreció material, tal com som, perquè tenim un cos que pot ser substrat de comunicació.

El cos és la condició de possibilitat per a la comunicació íntima, també. Sense involucrar el cos no hi ha comunicació íntima, sexual, possible. Així, el grau d’autoestima pròpia basada en la percepció del nostre propi cos pot condicionar la comunicació social, en general, i la sexual, en particular. El desgrat del propi cos pot minvar o interferir les possibilitats de comunicació amb els altres; també en la esfera íntima.

Què s’entén per cos?

La realitat corporal és complexa. Pensem en el metges que estudien el cos humà tot dividint-lo, per tal d’estudiar-lo millor, en una multitud de parts, de sistemes o aparells. Per exemple, entre els sistemes: l’articular, el circulatori, l’esquelètic, l’endocrí, el nerviós, l’immunològic, el limfàtic, el muscular, el tegumentari, etc. Entre els aparells: el digestiu, el cardiovascular, l’excretor, el locomotor, el respiratori, el reproductor, etc. Hom parla que s’estudia el cos humà, la medicina, des de moltes especialitzacions mèdiques, tantes com una cinquantena.

La gent que té alguna queixa del seu propi cos, no es basa en cap coneixement especialitzat del mateix, sinó en una simple percepció visual. És la percepció parcial o del conjunt del cos, tal com apareix a la vista pròpia -o aliena-, la que és la base del refús. També a l’actitud corporal, a la seva  mobilitat.

Aquesta afirmació “no m’agrada el meu cos” pot fer referència a segments del cos. El cap, el tronc, les extremitats. I dins d’aquests, encara es pot ser més precís. Hi ha parts del cap que ens poden desagradar: la cara, els ulls, les celles, el nas, el front, les galtes, la boca, els llavis, el mentó, les orelles, el cabell. Parts del tronc podem refusar, també: el coll, el clatell, les espatlles, els pits, la panxa, l’esquena, els malucs,  el cul, els genitals. De les nostres extremitats, podem sentir desgrat amb els braços o les cames. Les mans, el canell, l’avantbraç, el braç, els peus, els bessons, les cuixes, els genolls, els turmells, els talons.

Pot ocórrer que el repàs fil per randa de cadascuna de les parts del nostre cos trobi una mentalitat crítica en pocs elements. Però pot passar també que la crítica parcial ens arrossegui a una sort d’esmena a la totalitat: no m’agrada el meu cos!.

Els complexes corporals: el meu cos no m’agrada!

Les petites troballes amb què notem el nostre disgust pot acabar en autèntics complexes per raó de quina part rebutgem del nostre cos. S’entén que el disgust amb el propi cos descansa en una autoavaluació negativa que és estrictament mental. És la meva ment qui emet un judici crític respecte de la percepció que fa del meu propi cos. En altres paraules, el cos no es judica ni per bé ni per mal. El cos no pensa i, per tant, no jutja. El cos, prim o gras, no té consciència des ser-ho; la ment, sí.

El refús parcial o total del cos serà obra de la nostra ment. Quina actitud mental disposa al refús de la percepció corporal? La reflexió comparativa. Si percebem el nostre cos i critiquem la percepció és que tenim una percepció alternativa que la consideraríem millor. Aquesta alternativa pot ser estrictament imaginària. També pot ser deguda a la percepció comparativa d’altres realitats corporals, d’altres persones, que consideraríem més agraciades. L’enveja, sana o insana, podria provocar el refús del nostre cos en haver percebut altres cossos més bells que el nostre.

Quan hom entra en una actitud de sofriment a causa de parts del propi cos, o de la totalitat, hom pot entrar en una pauta acomplexada. En casos extrems, aquesta sort de tortura que suposa la percepció negativa de quina part del cos sigui, pot portar a la demanda de cirurgia. També a altres mitjans menys agressius d’intentar modificar aquella part criticada del nostre cos, si hom creu que està al nostre abast. Quan més indefensos ens sentim per modificar el nostre cos més dependrem d’ajuts externs invasius o no.

L’altra opció, certament, és aguantar-se amb el cos que tenim pels segles dels segles. Amb sofriment suportable o insuportable. El repte sempre serà veure si podem tenir una actitud més amorosa respecte del nostre cos, més tolerant, malgrat la percepció negativa, realista o no.

Psicopatologia basada en el cos.

El refús del propi cos sovinteja en els períodes de creixement com són l’adolescència i la joventut, però no de manera exclusiva. Així hom pot trobar adults que siguin crítics respecte del seu cos. Recordem que l’adolescència és un període de transició entre l’etapa que es deixa enrere, la infància, i la que ha de venir, l’adultesa. Particularment, centrada en els canvis que ocorren en el cos i, de manera especial, els referits als caràcters sexuals secundaris, derivats dels primaris. És a dir, a la maduració sexual humana. Aquesta transició és un cultiu prou apte per a l’aparició d’actituds referides al cos que poden dur a símptomes, síndromes o quadres psicopatològics. 

El símptoma l’entenem com aquell canvi en el pensament, l’estat d’ànim o el comportament. La síndrome com el conjunt de símptomes. El quadre psicopatològic com el conjunt de símptomes que s’ajusten a una trastorn psicopatològic identificat per la comunitat científica com una malaltia. De millor o pitjor evolució i pronòstic.

Els símptomes psicopatològics que es basen en el cos, que empren el cos per expressar-se, son molts; però no sempre amaguen un rebuig corporal. Els trastorns que sí es basen en una actitud negativa respecte del propi cos son: el trastorn dismòrfic corporal, els trastorns de la conducta alimentària, particularment, l’anorèxia nerviosa, la vigorèxia i l’ortorèxia. Altres trastorns, o altres símptomes, poden tenir associats una actitud negativa amb el propi cos, essent conscients o no els malalts que els pateixen. En altres paraules, una simptomatologia, per exemple, depressiva, pot encobrir una actitud de rebuig corporal. Alguns patiments ansiosos de certa intensitat, fòbica i/o obsessiva, també poden tenir implícits un refús del cos, sovint parcial.

El cos malalt.

Certament, moltes persones es veuen aclaparades per la realitat d’una malaltia orgànica que s’expressa, necessàriament, en el cos. La malaltia, del caire que sigui, sotmet a una tribulació que té el cos com a escenari prevalent. Pensem, sense ànims de ser exhaustius, en quadres de dolor crònic, en fibromiàlgies, en fatigues cròniques, en malalties psicosomàtiques virulentes, en dolors corporals inespecífics. En trastorns digestius que cursen amb dolors: dolor abdominal, gastritis, colitis, malaltia de Chron, etc. Quadres neurològics poc o molt invalidants: trastorns neuromusculars, esclerosis, atàxies, paràlisis, etc. En podríem citar molts més.

Les persones que conviuen amb un cos malalt, de vegades en forma crònica, tenen un plus de dificultat a l’hora d’haver de suportar sofriment. Tenen el dolor físic, si s’escau que hi és, amb el dolor mental d’haver de conviure amb unes limitacions físiques que poden ser doblement intolerables. Altres vegades, no es tracta pas de cap mena de dolor, sinó de dèficits del funcionalisme corporal que imposen limitacions a l’autonomia, difícils de tolerar.

No podem menystenir, però, els avenços de la medicina que permeten, en uns casos més que en altres, la minimització del dolor corporal. Les clíniques de tractament del dolor en son un exemple, útil per a alguns pacients, encara que no per tots. Però, per a moltes malalties que imposen limitacions al funcionalisme corporal, no hi ha restitució de la salut; si és que se’n va perdre. Moltes limitacions corporals son congènites; i moltes no tenen cura.

Què fer amb el rebuig corporal?

La consciència de patiment sempre serà millor indicador en vistes de la possibilitat de revertir, o de modular, l’actitud negativa vers el propi cos. Òbviament, la identificació de la font del malestar, també. A la tasca psicoterapèutica és important desvelar quins son els pensaments que el pacient associa amb la percepció negativa corporal. El patiment mental reiterat descansa en els dogmes que el pensament del pacient es dicta a si mateix per mantenir el seu malestar, paradoxalment.  

Què fer amb la pròpia actitud de refús corporal? El primer és prendre’n consciència; el segon, reflexionar sobre els inconvenients que comporta l’actitud de refús. També, tractar de copsar l’ús que fem, a la nostra vida diària, de l’actitud negativa. En què ens condiciona? La reflexió ha de dur-nos a sospesar la conveniència de canviar la nostra actitud. Està al nostre abast? Ens sentim capaços de canviar el xip crític per nosaltres mateixos? O podem pensar en demanar ajut? Podem veure’ns, en la nostra corporalitat, amb uns altres ulls? No tenim cap més alternativa?

La crítica cap al nostre cos només pot ser transmutada si es produeix un canvi d’actitud mental, si ens podem veure amb uns altres ulls. Aquest canvi pot comportar un procés de llarga durada. En ocasions, el diàleg confiat amb un altre, a propòsit de les percepcions que tenim del nostre cos, pot ajudar al canvi. La comprensió de les motivacions inconscients que sostenen l’actitud de rebuig corporal pot significar un abans i un després. El diàleg psicoterapèutic amb el professional de la psicologia clínica és una possibilitat.

Facebook

Tweet

Guardar