Què entenem per professional sanitari? I per atenció psicològica per a professionals sanitaris? Els profesisonals sanitaris son els diversos professionals que treballen a l’àmbit sanitari. En realitat, els diversos perfils de professionals sanitaris poden ser molts. Freqüentment, però, son metges/metgesses generalistes, metges/metgesses especialistes, infermers/infermeres, farmacèutics, auxiliars sanitaris, treballadors/treballadores socials, psicòlegs/psicòlogues. Veurem més avall els diferents perfils regulats com a professionals sanitaris a Espanya.

L’atenció psicològica per a professionals sanitaris és aquella atenció que pretén assistir, psicològicament, a una persona per tal que pugui sentir-se millor amb si mateixa. Així, l’atenció psicològica, pròpia del psicòleg clínic, perquè ho pugui ser, pressuposa un motiu de consulta que la sustenti.

Àmbits sanitaris.

L’àmbit sanitari té dissenyats diversos nivells d’atenció: el nivell primari, el secundari i el terciari. Quin és el nivell de l’atenció primària? El que es dispensa des del denominat primer nivell de contacte de l’individu amb el sistema de salut com va definir, ja en setembre de 1978, la Declaració Alma-Ata. 

Quin és el nivell secundari? Es el nivell del sistema de salut en què s’ofereix una atenció especialitzada, sempre a partir de la derivació del nivell primari, a situacions de salut que requereixen una intervenció més específica, de major complexitat que la que es dispensa en el nivell bàsic.

Quin és el nivell terciari? Es el nivell del sistema de salut que està dissenyat per atendre les condicions de salut que requereixen intervencions d’alta complexitat. Bàsicament, està centrat en les atencions que es dispensen en el establiments hospitalaris.

Així, els professionals sanitaris poden estar adscrits als equipaments de salut de cadascun dels diversos sectors sanitaris. També ocorre amb certa freqüència que alguns professionals treballen, a la vegada, a més d’un sector sanitari. Aquesta categorització de nivells d’atenció és pròpia, tant del sector sanitari públic com del privat. La diferència pot raure en l’accés al nivell secundari que, en el sector privat, no és prescriptiva, habitualment, la indicació del sector primari. Sí l’és en el sector públic.

Professionals sanitaris.

Els perfils dels professionals sanitaris, a Espanya, estan regulats d’acord amb la Ley 44/2003, de 21 de Novembre, de Ordenamiento de las Profesiones Sanitarias. Aquesta llei, encara vigent, distingeix entre els professionals sanitaris de titulació universitària, llicenciats i diplomats, i els de titulació de formació professional. 8 llicenciats, 7 diplomats, 2 tècnics de grau mig i 11 tècnics de grau superior. Els titulats universitaris, a l’actualitat, després de l’adaptació a les condicions de formació europees del pla de Bologna, tots son, ja, graus universitaris.

Els professionals sanitaris que treballen en els diferents sectors indicats tenen perfils diferents. La tasca que realitzen és parcialment diferent en uns i altres àmbits tot i que sigui desenvolupada per professionals que tenen la mateixa titulació universitària. La responsabilitat que assumeixen en l’atenció als usuaris, també. Igualment, la tasca assumida per uns i altres professionals comporta un nivell de compromís que, en ocasions, pot dur un cert estrés personal que podria desembocar en una síndrome de burnout. Aquest pot ser el cas dels professionals el perfil dels quals implica una atenció directa a la persona del pacient. La resta de professional que no té cap implicació assistencial o molt escassa estarien menys exposats a l’estrès per causa laboral.

Funció de l’atenció sanitària.

Quina és la funció de la atenció sanitària? Atendre a les persones que, d’una manera o altra, veuen compromès el seu estat de salut, poc o molt. Com venim de subratllar més amunt, segons el grau d’afectació sobre la salut del pacient caldrà unes o altres modalitats d’intervenció: de les més bàsiques a les més complexes.

L’atenció a la persona amb afectació del seu estat de salut s’articula a partir d’una relació interpersonal, necessàriament, entre la persona del professional i la persona del malalt. Només en els casos més extrems, de major afectació de l’estat de salut, aquesta relació de persona a persona pot veure’s superada. La urgència de la intervenció sobre l’estat de salut del pacient, estaria per sobre de la interacció relacional, de persona a persona.

En la immensa majoria de casos, l’atenció sanitària es desplega a partir de la consulta del pacient que és qui cerca al professional. El pacient va a la cerca del professional al centre sanitari corresponent. Li toca al pacient comunicar, d’alguna manera, l’afectació sanitària que presenti, quina sigui, i li toca al professional, la interpretació de la situació sanitària corresponent. La comunicació entre l’un i l’altre, o els uns i els altres, si és el cas, és de vital importància per al desplegament de la intervenció professional escaient.

La comunicació amb el pacient.

La transmissió de la informació, primer, del pacient cap al professional i, després, del professional cap al pacient, s’emmarca en un intercanvi interpersonal. Perquè a tota interacció interpersonal, necessàriament, es dona un intercanvi emocional, tant si som conscients en el moment que es realitza com si no. Tota interacció humana mou emocions, d’una ressonància o altra, d’una intensitat o altra.

Els professionals clínics que atenem pacients estem prou avesats a sentir, una vegada i una altra, valoracions sobre els professionals de la salut. Habitualment, els professionals sanitaris som vistos per part dels pacients en termes d’acceptació o de rebuig. Els pacients ens aprecien o ens rebutgen en funció de com se senten atesos per nosaltres. N’hi ha que se senten molt a gust, n’hi ha que no; aquests cerquen nous professionals que els facin foragitar la tensió a la consulta.

En àmbits sanitaris públics, del sector que sigui, habitualment el professional té assignats els pacients per part del sistema. És a dir, el professional, de manera directa, no escull els pacients. Els pacients son assignats al professional sanitari d’acord amb criteris que res tenen a veure amb la tonalitat emocional ni amb l’encaix de personalitats. Acostumen a ser criteris de naturalesa geogràfica, sectorial, en el sentit que les zones geogràfiques estan distribuïdes als professionals sanitaris. I els pacients estan adscrits a unes o altres zones geogràfiques (municipis, barris, àrees, etc.).

Pacient i professional s’han d’adaptar a les assignacions bilaterals que el sistema els imposa. L’atzar -en la immensa majoria de casos- organitza la trobada interpersonal de pacient i professional. Trobada que pot tenir una significació poc o molt transcendent. La major part de la responsabilitat recau sobre el professional: és qui pot sentir més el pes d’haver de fer-ho bé amb el pacient. Diagnosticar bé, entendre bé la problemàtica del pacient, encertar la modalitat d’intervenció escaient. No és tan freqüent que el pacient senti la responsabilitat de comunicar-se bé amb el professional, ans al contrari.

Com ens sentim amb els pacients?

El pacient desperta en el professional alguna de les possibilitats de l’espectre de reaccions emocionals possibles, conscientment o inconscientment. El risc del professional és el d’atendre de manera displicent el pacient, en el nivell assistencial que sigui, primari, secundari, terciari. Aquest risc és més elevat quan la reacció emocional que es desperta en el professional que ha d’atendre el malalt és de naturalesa emocional negativa. Quan la modalitat de la intervenció s’organitza de manera reiterativa, per exemple, per la cronicitat de la malaltia, la tensió emocional pot passar factura. De fet, tant al professional com al pacient. En el pol oposat, quan les emocions que es desperten son de l’espectre positiu, la sintonia emocional pot afavorir una bona qualitat assistencial.

Quan la suma d’experiències de tensió emocional per les característiques del clima emocional interpersonal és elevada, el risc d’estrès del professional es dispara. Aquesta suma d’experiències a favor de l’estrès es pot veure incrementada per altres sumes d’experiències de tensió per motius, organitzatius, protocol·laris, de pressió assistencial. La pressió assistencial pot tenir a veure tant amb el nombre de casos a atendre com amb la problemàtica dels pacients. Pensem per exemple, en aquelles situacions assistencials que requereixen entomar problemàtiques emocionalment delicades. Cures pal·liatives, dols pediàtrics, unitats de dolor, diagnòstics punyents, pèrdues de salut cròniques, patiment mental intens, etc.

Com ens sentim amb l’equip de treball?

El treball en equip és una modalitat d’atenció molt freqüent en els equipaments sanitaris, sovint per necessitat tècnica que ajuda a la millor intervenció. Però, a la vegada, donat que el treball en equip comporta estar immersos en relacions interpersonals, pot ser motiu, també, de tensió emocional. Les possibilitats emocionals que estan implícites en la relació amb els usuaris del sistema de salut, també ho estan entre els companys d’equipament. Els companys també desperten fílies i fòbies en la persona del professional sanitari. Habitualment, els companys d’equip de treball tampoc no els escull el professional; son companys que també venen assignats per l’atzar de la vida.

L’equip de professionals es veu empès a col·laborar, colze a colze, en la tasca sanitària embolcallats pel clima emocional implícit quan no pel conflicte franc. I aquesta situació pot durar anys i panys. Com subsistir en una atenció assistencial reiterada amb condicions emocionalment mobilitzadores, d’un o altre origen?

L’atenció psicològica per als professionals sanitaris.

L’atenció psicològica per als professionals sanitaris que tenen consciència d’un patiment, quina sigui la seva intensitat, en relació a la seva tasca assistencial, pot estar indicada. El mateix es pot dir quan el desencadenant de la consciència de malestar estar en relació al treball pròpiament d’equip, a la relació interpersonal.

La possibilitat d’explicitar què ens passa davant d’un tercer va més enllà de la creença de saber què és el que ens passa. Fins i tot ho diu el refranyer: hi veuen més quatre ulls que dos. Hom sap, sovint, què és el es que pensa, o què és el que se sent respecte de quina situació s’escaigui. Però aquest saber pot tenir un munt de ramificacions internes que hom no coneix i que poden organitzar tota una cadena de mals entesos. Malentesos que poden ser estrictament interns. O no.

Posar paraules al que ens passa pot obrir la porta a contemplar la realitat d’una manera un pèl diferent. I de vegades, veure la realitat tan sols un pèl diferent pot significar veure una altra realitat. Per tant, l’atenció psicològica pot representar la possibilitat d’un cert bàlsam que esperoni a una represa de l’activitat professional en millors condicions. Sempre que l’esperança truca a la porta, la percepció de la realitat pot veure’s modificada.

Facebook

Tweet

Guardar