A l’antiguitat, al segle II aC, Publi Terenci l’Africà va encunyar una frase en una de les seves escasses comèdies publicades, L’enemic de si mateix: “sóc un home, res humà m’és aliè”. La possibilitat de captar les emocions alienes s’inscriu en aquest compartir la humana naturalesa: l’altre com a proïsme, com a proper a mi mateix. Per què podem captar les emocions de l’altre?

La ment humana és capaç de tenir tant consciència de si, quan mira cap a dins de si mateixa, com consciència del que percep com estant fora de si, quan en percebre observa allò que està al voltant de si mateixa. L’acció de la ment cap a fora de si mateixa permet contemplar, entre els objectes, altres éssers humans que, en part són percebuts com a objectes, però també com a subjectes.  

Si fem servir l’etimologia de les paraules podem adonar-nos que objecte i subjecte tenen etimologia comuna i diferenciada. Objecte prové del llatí, obiectus, la composició del qual remet al prefix ob-, significant “sobre/damunt”, el verb iacere (llançar/tirar) i el sufix -tus, indicant l’acció rebuda, del verb. Subjecte, igualment prové del llatí, suiectus, compost pel mateix arrel, iacere, i el sufix -tus, però amb el prefix sub-, que significa “sota”. Així, podríem entendre que, mentre l’objecte es presenta a sobre, el subjecte ho fa a sota.  

Què vol dir això? Que la condició de subjecte queda amagada, per dir-ho així, a la meva percepció. Només puc percebre el que classifica la meva ment com a objecte, allò que se’m mostra davant meu amb certa alteritat. Per què podem captar les emocions de l’altre -aquesta és la nostra pregunta?

Què són les emocions?  

Les emocions les podríem entendre com a reaccions que ens mouen, ens mobilitzen per dins, en una direcció. La ment humana apareix com un continuum d’experiència subjectiva, d’un mateix, on es manifesten oscil·lacions d’estats mentals. Entre la diversitat d’estats mentals (pensaments, fantasies, sentiments, sensacions, etc.) hi ha les emocions. Així, la ment passa de la tranquil·litat interna -en un extrem- a la mobilitat de les emocions -a l’altre.  

Tipus d’emocions. 

Els experts teoritzen de manera diferent el que són les emocions. Però potser es poden destacar unes característiques comunes a totes. Vegem-ho.  

Les emocions remeten a una expressió corporal determinada i sovint facial. Tenen una funció adaptativa. Mouen a l’acció. Són presents des del naixement. Són universals, es donen a totes les cultures. Tenen un correlat biològic a l’organisme. Es contagien. Poden esdevenir autèntics sistemes motivacionals primaris.  

Entre les emocions considerades bàsiques, destaquen l’alegria, l’amor, la ira, la sorpresa, la tristesa, l’aversió, la por i la vergonya. Alguns autors han vist una mena de desplegament d’emocions avançades a partir de les emocions bàsiques: Robert Plutchik, psicòleg i professor de la Florida University, va teoritzar la roda de les emocions a partir de les vuit emocions bàsiques ressenyades. 

Com es perceben les emocions?  

Les emocions envaeixen la consciència sense demanar permís. Se li imposen al subjecte, des de dins. Sovint les emocions remeten a un registre corporal. Se senten al cos. La saviesa popular ha encunyat algunes expressions que reflecteixen aquesta experiència humana. Notar papallones a l’estómac; tenir un nus a la gola; plorar d’alegria; que alguna cosa ens cau com una puntada de peu a la boca de l’estómac; que ens trenquin el cor; em va esclatar el cap; cagar-se de por; etcètera.  

El subjecte humà passa a ser testimoni del canvi que es produeix davant la seva consciència -si la intensitat emocional ho permet: la irrupció de la reacció emocional, la que s’escaigui. Investigadors finlandesos van fer un interessant estudi que es va fer públic el 2013 (Bodily maps of emotions) a propòsit del registre de les emocions al cos: les emocions s’hi senten. 

Com es perceben les emocions alienes?

Per què podem captar les emocions de l’altre? La possibilitat de captar les emocions alienes està en relació estreta amb la possibilitat que el subjecte humà té de sentir les pròpies emocions. Alguns trastorns mentals (trastorns de l’espectre autista) interfereixen aquesta possibilitat de captar les emocions dels altres, així com percebre les pròpies emocions. La immensa majoria de trastorns mentals no interfereixen aquesta capacitat de la naturalesa humana.  

La capacitat de reconèixer l’elenc d’emocions humanes en un mateix possibilita llegir-les en els altres. Hem dit que l’altre és un proper a un mateix. Bé, cerebralment també. La constitució corporal, i particularment la cerebral, també ens és propera amb els altres. Les neurones mirall, concretament, són les responsables de la nostra capacitat d’empatia i de la capacitat de ficar-nos, mentalment, a la ment aliena. Així ho ha acreditat la neurociència en les darreres dècades.  

En la interacció amb els altres estem atents no només a allò que l’altre diu, sinó a allò que fa; a la comunicació no verbal. Què ens diu el seu cos?, el seu rostre?, la seva mirada?, la seva actitud?, la seva gestualitat? Més enllà de les paraules, quan n’hi ha, percebem, encara sense adonar-nos-en, el global de la interacció. Encara que no tinguem perfecta consciència de la globalitat de la comunicació, alguna cosa dins nostre, sí que en té.  

Aquesta capacitat de posar-se al lloc de l’altre és anomenada “simulació corporeïtzada” i, suposadament, és la que fa de mediadora en la nostra capacitat per compartir amb altres el significat de les accions, intencions, sentiments i emocions -alienes- sustentant així la nostra identificació i connexió amb els altres. 

Els orígens de la consciència de les emocions alienes.  

L’avenç de les neurociències, especialment de la neurociència social, i de la psicologia del desenvolupament, ha permès saber quan som capaços de captar les emocions alienes. El primer que ha posat de manifest la investigació neurocientífica és que la ment, des del principi de la vida, és una ment compartida. Què vol dir això?  

El nadó humà neix en un context d’interaccions i de cures. Sense aquest context, el nadó no té futur, no es pot desenvolupar. Així, des del començament de la vida, el desenvolupament de la ment del nadó es dona en estreta interacció amb la ment de l’altre. Els nadons estan preparats de forma innata per connectar-se amb els cuidadors mitjançant la imitació i la sintonització afectiva. Des de ben aviat, els nadons són capaços de reproduir, per exemple, moviments de la boca i del rostre que expressa l’adult a qui estan mirant.  

Per què això és així? La nostra dotació biològica és compartida i, particularment, el nostre cervell. La neurociència ha establert experimentalment, que quan observem als altres expressar una emoció bàsica donada, per exemple, el desgrat, s’activen les mateixes àrees cerebrals, els mateixos circuits neuronals, en nosaltres que quan experimentem subjectivament aquesta emoció (Wicker et al., 2003 ). Ho podríem anomenar empatia: que està implícita en el poder de captar les emocions dels altres.  

Els experiments amb nadons han acreditat que als 9 mesos d’edat ja es percep la ment de l’altre; ja s’apel·la als estats mentals (metes, percepcions i creences) per explicar el comportament dels altres. Concretament, s’ha verificat experimentalment, com els nadons d’aquesta edat miren més temps el subjecte adult que busca la ubicació d’una joguina en un lloc erroni que quan ho fa mirant el lloc adequat (Onishi, K.H. i Baillargeon, R., 2005). 

Conclusió.  

Podem copsar les emocions dels altres perquè compartim la mateixa naturalesa humana. Concretament, perquè el nostre cervell conté unes neurones, que es diuen neurones mirall, que estan dissenyades per llegir la ment aliena. Aquest procediment de lectura de la ment aliena es coneix com a simulació corporeïtzada i és un procés prerracional, no introspectiu i obligatori. Es dóna a tots els subjectes humans; també s’ha trobat als macacos, encara que amb menys sofisticació que en els humans. La simulació corporeïtzada produeix l’activació dels mateixos circuits neuronals de la pròpia ment quan percebem la ment de l’altre, com si fos una sintonia emocional.  

En algunes sessions de tractament psicològic, repassant amb el pacient llur interaccions interpersonals, pacient i psicoterapeuta, són capaços de posar paraules a detalls de les interaccions que, aparentment, havien passat desapercebudes. Alguna cosa dins la ment del pacient havia captat, d’alguna manera, qualitats de la interacció amb l’altre a les quals no havia posat significat. A les sessions de psicoteràpia, es dona una nova oportunitat per llegir la ment aliena; per descomptat, llegint primer la pròpia. 

Facebook

Tweet

Guardar