Quan una persona sent que necessita ajuda pot tenir el dubte respecte a quin professional dirigir-se: a qui m’adreço? A un coach o a un psicoterapeuta? Cadascú podrà triar el que vulgui. Certament, segons es visqui la necessitat de l’ajuda la pròpia persona es pot orientar, mínimament. Aquest article pretén aclarir les similituds i les diferències dels dos professionals i, en conseqüència, les diferències que es deriven de llurs pràctiques professionals.

Què és un coach?

Així, sense més, cal dir que un coach és algú que atén els seus clients -anomenats coachees- amb l’expectativa d’ajudar-los a millorar. Millorar en els seus desenvolupaments personals o professionals; la diferència raurà en les expectatives del coachee. Quan el coachee pretén millorar les seves actituds en l’àmbit personal, estaríem davant d’un coaching de desenvolupament personal. Quan el coachee focalitza la seva millora en l’àmbit professional, davant d’un coaching professional. Certament, es pot argüir que treballar en un àmbit pot portar a treballar a l’altre. Sense oblidar el coaching adreçat al desenvolupament organitzacional.

Qui pot ser coach?

La professió de coach no està regulada legalment. Així, podríem afirmar que, avui dia, ser coach no és una activitat que requereix molta formació; és clar, depèn de amb què es faci la comparació. Les organitzacions nacionals o internacionals que avalen estàndards de formació dels coach ofereixen certificacions d’acreditació en funció d’una formació específica en coaching. En principi, qualsevol persona pot fer aquesta formació, sense excessius requisits previs. Per això abunden tantes persones que s’anomenen a si mateixes coach.

A nivell estatal hi ha l’Associació Espanyola de Coaching (ASESCO) que acredita programes formatius en coaching, programes que es realitzen a diferents centres privats. ASESCO està vinculada a la normativa de la International Coaching Federation (ICF) )  o a la de la European Coaching Association que -dit sigui de pas- no forma part de la ICF. Les certificacions que ofereixen aquests organismes poden ser de tres nivells diferents: a ASESCO, ACC (coach associat certificat), PCC (coach professional certificat) i MCC (coach master certificat). A ICF, ACTP (Aproved coach specific training hours) i ACSTH (Accredited coach training program).

Coach psicòleg.

També és veritat que, des de fa uns anys, els psicòlegs, és a dir, aquells professionals que han estudiat la carrera universitària en Psicologia, a les facultats corresponents, poden especialitzar-se en la metodologia específica del coaching. Al Col·legi Oficial de la Psicologia de Catalunya existeix, de fet, una secció específica de psicòlegs que practiquen el coaching; els rudiments de la qual es van iniciar l’any 2011. A nivell internacional, ja des del 2006 s’havia creat la International Society for Coaching Psychology a partir de la 1a International Coaching Psychology Conference; que es va realitzar a London, al desembre de 2006.

Per tant, és evident que hi ha dos tipus de coach entre els que practiquen el coaching; aquells que s’han acreditat com a coach amb posterioritat a l’obtenció del grau universitari en psicologia, i aquells que no tenen aquesta condició prèvia. En altres paraules, hi ha els coach, sense més ni més, i els psicòlegs coach. Sense oblidar que no tots els que es diuen a ells mateixos coach puguin estar acreditats o no.

Què és un psicoterapeuta?

Un psicoterapeuta és un professional, habitualment psicòleg, i en menor mesura, psiquiatre, que ha fet una preparació específica acreditada per a la pràctica de la psicoteràpia.

El psicoterapeuta atén els seus clients -o pacients- amb l’expectativa que millorin el seu malestar. El malestar del pacient que es dirigeix ​​a un psicoterapeuta pot manifestar-se de maneres diferents i promoure’n la consulta: símptomes d’ansietat, depressió, obsessions, comportaments addictius, desorientació, insatisfacció, sentiments de tristesa o de solitud, etc.

La intervenció del psicoterapeuta pretén ajudar el pacient a recuperar un suposat estat de benestar perdut, en el millor dels casos. Hi ha persones que arrosseguen un patiment que és crònic i el suposat benestar anterior perdut no es visualitza fàcilment. La tècnica psicoterapèutica és força diversa, encara que pot agrupar-se en escoles teoric-tècniques que avalen una manera diferent entre les unes i les altres. Es parla de l’existència d’uns 400 tipus diferents de psicoteràpies, que s’inspiren en 4 o 5 tradicions psicoterapèutiques.

Qui pot ser psicoterapeuta?

Al nostre país no hi ha una regulació legal sobre la professió de psicoterapeuta, a diferència d’altres països. A Alemanya i Àustria, per exemple, es pot estudiar el grau universitari a Psicoteràpia, a Espanya, no. A Espanya, hi ha processos d’acreditació homologats, alguns per les institucions europees, que defineixen els mínims necessaris per acreditar-se com a psicoterapeuta. Però sempre, posteriorment a l’obtenció del grau universitari, o en psicologia o en medicina.

L’organisme que unifica a nivell estatal els processos formatius d’acreditació en psicoteràpia és la Federació Espanyola d’Associacions de Psicoteràpia (FEAP). Alhora, la FEAP és membre de l’European Association for Psychotherapy (EAP). A més, existeix el World Council for Psychotherapy (WCP) que promou el World Certificate of Psychotherapy.

Els psicòlegs, de manera específica, poden obtenir el reconeixement com a psicoterapeutes si s’ajusten als criteris de l’European Federation of Psychologists’ Associations (EFPA). Sense oblidar, tampoc, que hi hauria un percentatge de psicòlegs que no estarien reconeguts a aquest nivell.

Què decidir: coach o psicoterapeuta?

Coach o psicoterapeuta, a qui m’adreço? Potser es podria respondre amb una pregunta prèvia encara: psicòleg o no psicòleg? És a dir, coach psicòleg o coach? psicoterapeuta psicòleg o psicoterapeuta? La resposta l’ha de determinar cadascú, en base a les possibilitats de comprensió i de decisió.

És veritat que si qui ha de decidir com respondre la pregunta mira cap a dins de si mateix potser es pot aclarir mínimament. Si el que preval és la sensació de no sentir-se bé; de tenir la impressió que a la pròpia vida hi ha coses que no funcionen com un voldria; que no es tracta de millorar les condicions vitals pròpies, sinó que un sent que alguna cosa no va bé dins d’un mateix; potser seria més adequat pensar en una intervenció d’ajuda psicològica com és la que pot brindar un psicoterapeuta.

D’altra banda, si mirant cap a dins seu, el que es percep és una sensació de benestar suficient; en els diferents àmbits de la vida personal, laboral, etc.; però es té la necessitat d’optimitzar els propis recursos, de manera focalitzada a un o altre àmbit de la pròpia vida; sense desig d’aprofundir en la comprensió àmplia del que genera l’estat de vida que té aquesta persona; potser el coaching podria ser una opció.

Conclusió.

Resumint, si l’expectativa és aprofundir en el coneixement de si mateix, generosament, sense gaires limitacions o focalitzacions en aquesta o aquella qüestió; potser la psicoteràpia seria una bona opció. Si la pregunta va de la mà del desig de saber, per què em passa el que em passa? Encara més, potser el desig inicial de voler millorar en un àmbit concret de la pròpia vida, que podria ser susceptible d’abordatge coaching; -o no només de coaching-, podria despertar, posteriorment, la pregunta per què crec que vull optimitzar aquest o aquell aspecte de la meva vida? Quan estem davant de la pregunta per què? caldria pensar millor en la psicoteràpia i, per descomptat, en el psicòleg.

Recordem el significat de cadascun dels termes. Coaching significa “entrenament”, “ensinistrament”, “preparació”, és a dir, ensenyar a ser dretà en alguna cosa, capacitant, habilitant. Com a “preparació”, s’entén disposar les coses en relació a una finalitat. La definició de la ICF sobre el coaching el concep com una aliança entre el coach i el coachee: L’objectiu: generar un procés reflexiu, provocador i creatiu que inspiri i maximitzi el potencial personal i, conseqüentment, el sentiment de benestar.

Psicoteràpia, per altra banda, significa “tractament psicològic”, és a dir, tractament col·laboratiu entre la persona del pacient i la del psicoterapeuta, a través del diàleg; en relació amb la identificació dels patrons de pensament i de comportament que promouen el malestar i el patiment. Es tracta, en psicoteràpia, de revisar com es desplega la vida del pacient, en el quotidià. I  d’indagar respecte a allò que està provocant aquest o aquell malestar. Secundàriament, el pacient pot sentir que millora el seu benestar vital quan comprèn les condicions del malestar, primer, i quan implementa modificacions a la seva vida, després. De manera especial en psicoteràpia analítica.

Facebook

Tweet

Guardar