Per què em sento rebutjat?
Algunes persones pateixen pel temor de sentir-se rebutjats en una relació interpersonal de diferent abast. És obvi que quan ens preguntem per què em sento rebutjat? estem dins una relació amb un altre o amb uns altres; als que faríem responsables de tal sentiment. És l’altre –o els altres– els que ens rebutgen.
La relació amb l’altre.
El sentiment de rebuig, la seva possibilitat, s’inscriu a la possibilitat de la relació. És a dir, perquè es desenvolupi en una ment aquest sentiment cal que hi hagi una interacció entre un subjecte i un altre subjecte; o en un sentit ampli, un altre ésser. A l’ésser humà, el sentiment de rebuig suposa el reconeixement de si mateix, d’una banda, i el reconeixement de l’altre, de l’altra. L’altre que esdevé algú de qui s’espera alguna cosa i, sovint, molt; i que aquest altre ens frustra, provocant en nosaltres el sentiment de rebuig, de ser rebutjats.
Cal estar obert a l’altre, al si d’una relació, de les característiques que siguin (personal, familiar, laboral, acadèmica, sentimental, amistat, etc.); perquè es doni aquest sentiment -dolorós- de ser rebutjat. Si no hi ha relació, no hi ha cap sentiment possible de rebuig.
Tots tenim experiència de sentir més simpatia cap a unes persones que cap a les altres; així com de sentir que caiem millor -nosaltres- als uns que als altres. Aquestes emocions sovint es desperten sense establir una relació estreta amb algú; és suficient contemplar com s’expressa l’altre, com parla, què diu, com ho diu, com gesticula, com calla, com es presenta, etc. En altres ocasions, ja anticipem que no caurem bé a l’altre, abans d’entrar en relació.
La relació, a l’origen de l’ésser humà.
L’ésser humà és un ésser en procés de desenvolupament continu. La seva existència es dona en un procés que sembla tenir origen en el seu naixement i sembla tenir fi a la seva mort. Diem sembla, perquè el seu origen, o millor, el seu naixement només ho és, als ulls d’un tercer, que no és ell mateix; a més, el seu naixement es vincula necessàriament a la corporeïtat. Quan es veu el seu cos aparèixer al part, en sortir de dins del cos de la seva mare a fora, se rubrica el seu naixement; es convé registrar-lo al registre dels nascuts.
És cert, doncs, que la primera experiència humana és l’experiència del naixement? Avui dia és clar que no. És un debat que pot ferir susceptibilitats: plantejar-se des de quan hi ha vida d’un ésser humà, des de quin moment de la gestació; del zigot, de l’embrió i del fetus. Al ventre matern quan es constata que es tracta d’un ésser humà, o millor, d’un ésser humà en procés? Uns, tindran una opinió, i altres, una altra; respecte de la ubicació de la vida del subjecte humà en un moment o altre de la gestació en el ventre matern.
Respecte de quan s’expressa el funcionament de la psicologia de l’ésser viu dins del ventre matern?; semblaria que es podria convenir que des del moment que hi ha desig, per rudimentari que sigui, a la recerca de la satisfacció percebuda. Es coneixen les reaccions del fetus a la deglució de substàncies preferentment dolces. Així, s’atribueix al fetus intrauterí vida psíquica –en procés de desenvolupament.
El hardware de la relació.
Els orígens de la vida psíquica tenen una característica de precarietat força notable. Vegem-ho. La identitat –especialment el substrat biològic, el hardware– del fetus, en els seus orígens, ve donada per la unió del material genètic del pare i de la mare; que en unir-se donaran entitat al zigot que, si tot prospera adequadament, formarà, primer, l’embrió i, segon, el fetus. Si aquest arriba a terme, es produirà el naixement. Però la precarietat no s’acaba aquí, perquè, el pare, aporta el seu material genètic i, després, es desentén –biològicament parlant– de l’espontània evolució de la gestació; tenint un paper tan decisiu com té amb la determinació del sexe. D’altra banda, la mare no només presta el seu material genètic sinó també el seu propi organisme per acollir l’organisme en evolució del nou ésser. Per tant, l’ésser humà està determinat per la relació dels seus pares, inicialment, parlant biològicament.
En condicions normals, tots dos pares desitjaran generar un nou ésser moguts per l’amor que es declaren, en el millor dels casos. És reveladora aquesta dada biològica que fa impossible que un individu humà ‒no és així en alguns altres éssers vius‒ pugui engendrar un altre individu humà; per les soles forces, sempre es dona la necessitat d’un altre, en unió amb el qual poder engendrar-lo. És a dir, constitutivament, la possibilitat d’engendrar un ésser humà remet, necessàriament, a la relació, a la interacció entre dos subjectes, a la immensa majoria de casos; en una proporció més baixa, aquesta relació constitutiva, es depura, tractant de reduir-la a una relació entre materials genètics de dos individus.
El software de la relació.
El procés biològic, per si mateix, no fa un ésser humà. Cal afegir al substrat biològic, a l’organisme fetal, tot un entorn de cures que afavoreixin el desenvolupament progressiu de les potencialitats humanes; inherents des del principi de la concepció. Cal recordar que l’ésser humà és l’animal més fràgil de tots en la dependència de la cura de l’altre. I, d’altra banda, és el que pot arribar a un grau d’evolució ontogenètica més alt, al cim de l’evolució filogenètica.
Els coneixements actuals sobre vida intrauterina que s’han anat matisant amb les aportacions de les noves tecnologies posen de manifest que hi ha una transmissió d’informació entre el sac amniòtic ‒on habita el fetus‒ i l’exterior, o el cos de la mare , o l’ambient. Així, el fetus és sensible als sons, així com a l’estat emocional de la mare, particularment per la traducció hormonal de les seves emocions.
Però no només és aquesta interacció quasi biològica entre la mare i el fill. A partir del naixement, les cures parentals al nadó modularan l’evolució de les seves emocions; en estreta interacció amb els progenitors i amb l’entorn. La configuració de la relació amb l’entorn personal, emocional, comportamental determinarà l’evolució de la vida emocional del nadó.
Les primeres relacions són determinants.
Les relacions del nadó amb el seu entorn seran determinants per entendre la gestació d’aquest interrogant: per què em sento rebutjat? Si en les primeres relacions amb l’entorn no es torna una aprovació joiosa incondicional, d’amor i acceptació bàsiques, cap al nadó, aquest desenvoluparà una inseguretat que serà el bressol de les inseguretats posteriors de la seva vida infantil, adolescent, adulta, madura. En aquest bressol s’inscriurien, doncs, els sentiments de ser rebutjats per l’entorn a les nostres vides d’adults, més o menys joves, que arribarien més tard.
La tendència a sentir-se rebutjat per l’entorn, especialment si és reiterativa, és a dir, si es produeix una vegada i una altra, en diferents escenaris; és plausible pensar que podria provenir d’aquests fonaments de la vida psíquica que no haurien aportat al nadó un amor incondicional. Més ben dit, un entorn prou amorós, que hagués ajudat a modular els temors pels quals tot ésser humà transita; des de la seva més tendra vida emocional, segons els especialistes en desenvolupament precoç.
La frustració.
Com a éssers de relació que som sentim frustració una vegada i una altra al si de les relacions. Les expectatives de cada “processador” de la informació, com ho és la ment individual de cada subjecte, sovint, han de validar-se en l’intercanvi relacional; en la relació amb els que tenen altres processadors de la informació, altres ments, que també pensen i senten i esperen de nosaltres.
L’altre ens infringeix, una vegada i una altra -de vegades molt freqüentment, d’altres, molt escassament- frustració. Depenent de com estigui configurat el nostre programari des de la nostra més tendra infància, podrem sucumbir o no als sentiments de sentir-nos rebutjats per l’entorn; per les altres ments en interacció amb les nostres. El desenvolupament de relacions emocionals que ens facin sentir-nos acceptats, estimats, reconeguts, valorats -millor si és de manera incondicional- aportarà un cabal d’experiència a favor de saber tolerar la frustració que tota relació interpersonal porta dins seu, en un grau o un altre.
Què fer davant del sentiment de ser rebutjat?
El primer que cal fer és verificar -si és possible- si el rebuig que sentim, prové encertadament del comportament de l’altre que ens circumda; de la seva actitud, de les seves paraules, dels seus gestos, del seu silenci, etc. O si, per contra, podríem dubtar que l’altre fos la causa del nostre sentir. En altres paraules, si ens poguéssim preguntar -si l’emoció ens ho permet- a propòsit de si som nosaltres els que ho interpretem així; aquesta manera de procedir de l’altre, en la direcció del rebuig. Si això ens és possible, estaríem al camí de la introspecció, que és la porta d’entrada a allò que dona sentit a una relació d’ajuda com és la consulta psicològica.
La consulta psicològica, en el format que es desenvolupi, estaria indicada quan la persona sucumbeix, una vegada i una altra, a aquesta interpretació reiterativa; que són els altres els que em rebutgen. La relació d’ajuda psicològica pot encoratjar la persona a revisar, introspectivament, si les coses són tan reiteradament com ella les sent; o si de vegades sí que ho són i d’altres potser no, o potser no tant, ampliant l’horitzó de percepció personal.
Deixa un comentari
