Els experts consideren l’estrès com un símptoma psicopatològic que pot ser present a diferents afectacions mentals. Algunes modalitats d’estrès, l’estrès agut, l’estrès posttraumàtic, les reaccions desadaptatives i les reaccions a l’estrès sever, estan tipificades com a trastorns mentals. Com altres trastorns mentals es poden presentar de manera insidiosa i progressiva o de forma sobtada. La pregunta, per què sento estrès a la meva vida? pot denotar que la persona que la formula no té claredat en la percepció del seu estrès; el que té més present és el patiment que comporta l’estrès. L’individu que el pateix no se sent còmode a la seva realitat; nota que ha perdut el control de la seva vida, d’alguna manera, si més no, en alguns àmbits.

Pot ser que l’estrès estigui relacionat amb algun esdeveniment, del tipus que sigui, que s’estigui donant a la vida de la persona que el pateix; i més si aquesta relació la fa el mateix subjecte, si identifica, d’alguna manera, el detonant de la reacció estressant. Però també es pot donar que l’estrès aparegui de manera difusa, gairebé sense adonar-se’n, sense tenir clara consciència.

Què és l’estrès?

L’estrès és una reacció que s’imposa a l’organisme psicofísic humà. La persona se sent envaïda per un cúmul de reaccions psicosomàtiques que convenim a nomenar ‘estrès’. Així, l’estrès comporta reaccions que poden manifestar-se tant al cos, com al comportament o a l’estat anímic. La majoria de vegades, en tots aquests nivells.

A nivell corporal -per suggerir alguns indicadors- l’estrès pot manifestar-se com a tensió muscular, mal de cap, malestars digestius, fatigabilitat, cansament, sudoració, marejos, vertígens; insomni i problemes de son, canvis en la libido sexual, trastorns vocals, problemes de pell, alteracions menstruals, afectacions cardíaques de diferent calat. A nivell de comportament, pot comportar consum excessiu de begudes alcohòliques o de tabac, fins i tot de drogues, excessos de menjar o poca ingesta alimentària; igualment, en algunes persones, poden cursar amb excés o defecte d’exercici físic, aïllament social. A nivell d’estat anímic, l’estrès es pot presentar com a ansietat, desesperació o desesperança, tristesa, sensació de desrealització o de despersonalització; embotament, desaferrament, aplanament afectiu, amnèsia selectiva, manca de motivació, sentiment d’estar aclaparat, ira. No hem pretès mostrar totes les possibles reaccions, sinó només algunes.

Tipus d’estrès.

Estrès laboral.

A l’ambient acadèmic s’ha investigat força sobre l’estrès en l’àmbit laboral. Es considera que la feina pot ser inductora d’estrès; potser la raó la podríem apreciar en l’obligació que suposa treballar així com en la dedicació del temps que s’hi inverteix. Hi ha àmbits laborals que es consideren especialment propensos a l’estrès: el món de la docència i el de la sanitat.

L’OMS defineix l’estrès laboral com un patró de reaccions psicològiques, cognitives i conductuals que es donen quan els treballadors s’enfronten a exigències ocupacionals que no es corresponen amb el nivell de coneixement, destresa o habilitats.

Els principals estressors laborals es consideren l’ambient físic, les demandes del propi treball, l’estructura de l’organització, les relacions interpersonals, la inseguretat laboral, l’organització del treball, els conflictes de rols i els factors externs a la feina.

L’estrès a la vida quotidiana.

L’estrès s’ha convertit en un component normal a la vida quotidiana; com a resultat d’un estil de vida. La resposta d’estrès a qualsevol àmbit de la vida cal entendre’l com una preparació, defensa i activació per enfrontar-se a les situacions quotidianes. En aquest sentit, alguns parlen de l’estrès com a beneficiós, l’eu-estrès, que possibilitaria respostes eficaces, facilitadores de benestar. Encara que, majoritàriament, s’entén l’estrès com una cosa destructiva, el di-estrès, que s’acompanyaria de patiment, tensions i escassa eficàcia.

Es pot mesurar l’estrès?

L’estrès laboral ha estat objecte de múltiples feines i de diversos intents de mesura. Així, hi ha diverses escales de mesurament de l’estrès laboral. Entre elles, sense ànim de ser exhaustius: qüestionari d’esforç-recompensa (J. Siegrist), escala de símptomes d’estrès (Seppo-Aro), escala d’estrès percebut (PSS, Cohen, Kamarck i Mermelstein) qüestionari IEPS (Wolfgang) específic per a l’àmbit sanitari, Occupational Stress inventory (OSI-R), JSS (enquesta d’estrès laboral de Spielberger & Vagg), escala ED-6, per a l’àmbit docent. Etcètera.

A aquest tipus de qüestionaris es podrien afegir, per complementar-los, els qüestionaris que tenen a veure amb el benestar psicològic, alguns dels quals podrien ser: qüestionari de Satisfacció amb la vida (Diener, Emmons, Larsen, & Griffin), qüestionari de Benestar Psicològic (Ryff), escala de Benestar Psicològic per a Adults (BIEPS-A), qüestionari de Benestar Social (Keyes), Oxford Happiness Questionnaire (OHI), Spiritual Well-Being Inventory (SWBI). Entre els qüestionaris generals de salut destacaria el de salut autopercebuda (de Goldberg), que és molt utilitzat en l’àmbit mèdic.

Neurofisiologia de la resposta d’estrès.

Des d’una perspectiva estrictament orgànica, hem de tenir en compte que la producció de l’estrès implica fisiològicament tres sistemes: l’endocrí, el nerviós i l’immunològic. A nivell cerebral, les estructures implicades en la resposta estressants són: l’escorça prefrontal, l’amígdala i l’hipocamp. A l’àrea fisiològica els efectes de l’estrès poden trobar dades en dues vies neurofisiològiques principals; una seria l’eix hipotàlem-hipòfisi-adrenal (H-H-A) i l’altra, l’eix hipotàlem-hipòfisi-tiroïdal. Quan la reacció d’estrès s’ha iniciat es produeix la resposta en cascada que no es pot aturar fins que s’esgota.

En el cas de l’estrès crònic i l’estrès agut, l’efecte inicial és intervingut per la branca simpàtica del sistema nerviós autònom. La resposta neurològica activa l’hipotàlem que actua al sistema nerviós autònom per produir una resposta immediata, estimulant la hipòfisi que segrega ACTH (adrenocorticotrofina) que, alhora, activa les glàndules suprarenals.

Per tant, la resposta estressant pot comprometre la salut dels individus que la presenten. De manera especial, això serà veritat per als casos en què l’estrès es presenta com a crònic. La llista d’afectacions sobre la salut que promou l’estrès crònic és interminable i abasta pràcticament tots els sistemes orgànics: digestiu, immunològic, locomotor, nerviós, endocrí, respiratori, circulatori, limfàtic, excretor, reproductiu, tegumentari. En qualsevol d’ells es poden apreciar disfuncions atribuïbles a l’estrès crònic; en menor mesura, també a l’estrès agut.

Com fer front a l’estrès?

L’enfrontament de l’estrès posarà en marxa dues estratègies d’afrontament, una de positiva, l’altra, negativa. Això és així perquè l’estrès, com qualsevol estímul negatiu, pot generar respostes tant d’enfrontament com respostes d’evitació. L’estratègia positiva suposarà la cerca d’una solució activa, per exemple, comunicar el problema a altres (entre ells un especialista en salut mental), cerca d’informació i guia, actitud positiva de voler canviar. Per contra, l’estratègia negativa desplegarà un conjunt d’actituds com la indiferència, la conducta agressiva, el fet de reservar-se el problema per a si mateix amb aïllament social, l’evitació cognitiva i l’evitació conductual.

Del costat de l’estratègia positiva s’han anat fent cada cop més un espai propi les actituds basades en el mindfulness. Aquest tipus d’estratègies estan pensades potser més per a l’estrès de la vida quotidiana. La pretensió última del mindfulness és aconseguir l’increment de la consciència a l’aquí i ara; en el moment present, de manera que la ment personal estigui connectada més amb la “realitat” que amb els propis pensaments inductors d’estrès. El mindfulness basa la seva aposta a considerar que l’activitat mental, en el seu continu desplegament de pensaments, percepcions, sentiments, emocions i sensacions, per part de qui la sosté, distreu de la simple contemplació del que està passant a la realitat, de manera serena, desaferrada. L’enfrontament de l’estrès pot veure’s afavorit per la comprensió de la pregunta per què sento estrès ala meva vida?.

Val la pena consultar el psicòleg per sentir estrès?

La consulta al psicòleg sempre té més sentit quan la persona està disposada a indagar sobre la font del seu malestar. Per què sento estrès a la meva vida? és una bona motivació per consultar. Com dèiem més amunt, quan la persona identifica algun factor desencadenant del seu estrès és més a prop d’arribar a la font originària. Encara que el factor desencadenant no signifiqui que en sigui la causa última.

A la consulta psicològica sol passar que la comprensió que té el pacient del que li passa, la seva teoria explicativa, no és la veritable causa del que li passa, encara que hi estigui en relació. Durant l’entrevista psicològica, conforme el pacient va exposant la seva problemàtica i les condicions del seu patiment, sol emergir la possibilitat de desxifrar el sentit del seu patiment. La veritat del que li passa al pacient aflora en el diàleg que s’estableix entre el psicòleg i el seu pacient.

El pacient de vegades enfoca el seu malestar a l’àmbit familiar, per exemple. Però el diàleg psicològic pot connectar aquest malestar d’aquest àmbit concret amb un altre malestar que es troba en un altre, per exemple, al món laboral o acadèmic. O a l’àmbit de les relacions socials. O en l’àmbit més personal, en el descontentament, per exemple, que el pacient pot sentir amb tota la seva vida.

La consulta psicològica porta, de manera natural, a una certa autoobservació dels pensaments propis que, en el cas de l’estrès, són inductors del seu manteniment. L’establiment d’una certa distància entre l’aparició -i manteniment- dels pensaments estressants pot ser el primer pas per a la posada en qüestionament i, per tant, per a la seva erradicació. El procés de la consulta psicològica dona ànims al pacient per promoure un canvi que en solitari pot ser més costós.

Facebook

Tweet

Guardar