Quan s’arriba a tenir la consciència clara que es necessita la consulta amb el psicòleg? Al llarg dels anys, que són més de 3 dècades, he atès moltes persones que han pres la determinació d’assistir a la consulta del psicòleg. Ens estem referint al psicòleg clínic.

Normalment passa que la persona que pren aquesta decisió té raons per fer-ho, raons internes, en la immensa majoria de les ocasions. Una minoria ho fa mogut pel consell o la recomanació d’un tercer proper (amistats, familiars, parelles, coneguts, etc.). En aquests casos, a la persona que consulta, li és més difícil la presa de consciència del malestar, o de la seva dimensió; des de fora, aquesta percepció és més nítida.

La decisió d’anar al psicòleg, de sentir que es necessita la consulta amb el psicòleg, prové d’un progressiu adonar-se que hi ha alguna cosa que no va com hom voldria que anés a la pròpia vida; en les múltiples facetes. En una proporció molt elevada les persones que decideixen consultar amb el psicòleg ho han considerat detingudament abans de prendre la decisió. És freqüent escoltar en una primera visita que els pacients es refereixin a una situació de malestar que dura molt de temps, setmanes, mesos i -de vegades- anys; també n’hi ha que consulten perquè fa poc temps que es troben malament amb ells mateixos. És clar que, a més temps de patiment, més cronicitat de la simptomatologia; a menys temps, més aguda és la simptomatologia.

La consciència de la necessitat de la consulta.

La guia, doncs, de la decisió d’assistir al psicòleg és l’autopercepció del malestar. La ment humana té la facultat de mirar-se cap a si mateixa, cap a dins, i verificar què se sent, com se sent un mateix. Naturalment, aquesta autopercepció pot registrar oscil·lacions de malestar i benestar en funció dels diferents moments de la vida, o dels dies, o de les situacions. Alguns pacients ens refereixen l’expressió “vaig a dies”, volent dir-nos que hi ha dies bons, de benestar, i dies dolents, de malestar. Per cert, l’expressió és més pròpia del malestar que es presenta en forma de patiment depressiu, encara que no pas exclusivament.

La consciència de sentir la necessitat d’un psicòleg implícitament denota que la pròpia persona sent que ella sola, sense l’ajuda d’un tercer –qualificat– no es pot sortir de la situació en què es troba. El malestar psíquic majoritari es presenta en forma de símptomes d’ansietat i depressió.

Algunes persones, ja a la primera visita, necessiten saber si el que els passa és digne de la consulta psicològica o no. De vegades ens pregunten si és greu el que els passa. És a dir, de vegades la consulta ve motivada per la sensació de certa desorientació, en el pla vital que sigui. Altres vegades, el malestar és tan intens, l’angoixa, la desesperació, la tristesa, la manca de motivació, la por, la falta de concentració, etc. que la persona que ens consulta ja ens transmet -sovint, sense paraules- l’alleujament que els suposa poder disposar de la col·laboració de la ment entrenada per a l’atenció del patiment mental com ho és la del psicòleg, especialment aquells que han realitzat un entrenament personal previ.

Com escollir el psicòleg? Com trobar el professional que em pot ajudar?

Aquest és un tema delicat. Està clar que el professional psicòleg clínic ha d’estar acreditat. Aquesta acreditació passa, com a mínim, per la inscripció al Col·legi professional de psicòlegs. És una manera molt bàsica d’acreditar que el professional té els estudis superiors que es requereixen per a l’exercici de la psicologia en general. Però, a més, cal que es pugui acreditar l’especialització en psicologia clínica, cosa que sol constar, també, al mateix col·legi professional. Una altra cosa és que una persona no requereixi la consulta amb un especialista en psicologia clínica i que sigui suficient la consulta amb el generalista, el psicòleg sanitari. Sens dubte, hi ha bons professionals de la psicologia sanitària que no tenen l’especialitat en psicologia clínica. Es tractaria de veure quina seria la necessitat del pacient de ser atès per un professional de més qualificació, de més especialització, o no.

A aquest primer nivell de formació es pot afegir l’especialització en psicoteràpia que pot ser exigida del psicòleg que pretengui ajudar les persones que presenten símptomes mentals, precisament mitjançant l’ajuda psicoterapèutica. Al nostre país, i a la comunitat europea, hi ha diferents programes que regulen la formació del psicoterapeuta en les seves diferents especialitats. La persona que vol consultar un especialista de la psicologia per atendre el patiment mental pot confirmar, per diferents vies, la seva acreditació en psicoteràpia.

A més, cal assenyalar que la decisió, basada en la sensació interna de necessitar un psicòleg, hauria de poder considerar no sols la formació del psicòleg, la seva acreditació, sinó la seva experiència clínica, la seva perícia. Alguns joves psicòlegs tenen certs nivells d’acreditació formativa, però malauradament poca experiència clínica. En altres casos, es pot donar la situació inversa: alguns psicòlegs tenen poca acreditació, però molta experiència; són els menys.

La interacció entre el pacient i el psicòleg.

Per acabar, cal tenir en compte que l’atenció psicològica es dona en la interacció entre dues persones, la persona del pacient i la persona del professional. Com tota interacció humana no està exempta dels seus propis condicionants. Entre ells hi ha la connexió que hi pugui haver entre les personalitats dels dos protagonistes, dit altrament, l’empatia, pel costat del psicòleg, per entendre la situació mental del pacient; la confiança dipositada en el professional, pel costat del pacient. Així, l’elecció del psicòleg, el seu encert, haurà de ser verificada per l’experiència de la consulta una vegada realitzada.

Facebook

Tweet

Guardar