Psicoteràpia per a l’esquizofrènia?
És la psicoteràpia un recurs adequat per al tractament de l’esquizofrènia? Aquesta pregunta suggereix que l’esquizofrènia necessita tractament ¿Psicoteràpia per a l’esquizofrènia? Quina psicoteràpia i per a quin tipus d’esquizofrènia?
Què s’entén per esquizofrènia?
L’esquizofrènia és un trastorn mental considerat greu. És un tipus de trastorn psicòtic. Els trastorns psicòtics es caracteritzen per la pèrdua del contacte amb la realitat, les alteracions de la pensada, les alteracions de la percepció (deliris i al·lucinacions), la desorganització de la personalitat, les alteracions del comportament i, fins i tot, les alteracions de l’estat de l’ànim.
L’esquizofrènia és el trastorn psicòtic més freqüent; es caracteritza per la presència dels denominats signes positius i negatius. Els signes positius fan referència a les al·lucinacions, als deliris, al llenguatge desorganitzat, a les alteracions de la pensada i a les alteracions del comportament. Els negatius es refereixen a l’aplanament afectiu, la alògia o l’abúlia. Què comporten aquests símptomes? la pérdua del contacte amb la realitat, el deteriorament de l’activitat social i laboral, així com la cura de si mateix.
Símptomes positius.
Els deliris fan referència a distorsions o exageracions de la pensada inferencial que comporten creences errònies per una mala interpretació de les percepcions o de les experiències. Hi ha diferents tipus de deliris: de persecució, de autoreferència, de grandiositat, somàtics, religiosos, etc.
Les al·lucinacions comprometen qualsevol àmbit de la percepció; així poden ser auditives, visuals, olfactives, gustatives i tàctils. Les al·lucinacions auditives (sentir veus) són les més freqüents.
Els trastorns del pensament es veuen reflectits en les alteracions del llenguatge que esdevé desorganitzat, en forma de pensament descarrilat, tangencialitat del discurs i incoherència.
L’alteració del comportament pot anar des del comportament greument desorganitzat i l’agitació a la catatonia que comporta una disminució flagrant de la reacció a l’entorn.
Símptomes negatius.
L’aplanament afectiu comporta la manca de resposta facial, contacte visual pobre i reducció del llenguatge corporal. La alògia, consistent en pobresa de la parla, es manifesta en forma de llenguatge lacònic. La abúlia denota incapacitat per sostenir accions dirigides a una finalitat.
Tipus d’esquizofrènia.
Hi ha diferents tipus d’esquizofrènia. Què caracteritza cadascun dels tipus d’esquizofrènia? L’esquizofrènia paranoide consisteix en la presència d’idees delirants o d’al·lucinacions auditives estant conservats tant la capacitat cognoscitiva com l’afectivitat. Aquest tipus d’esquizofrènia pot suposar un deteriorament menor de l’adaptació a la vida social i laboral.
Les característiques de l’esquizofrènia desorganitzada són el llenguatge desorganitzat, el comportament també desorganitzat així com l’afectivitat aplanada o inadequada. En aquest cas els símptomes sí que poden comportar dificultats notables per a l’adaptació a la realitat social i laboral.
L’esquizofrènia catatònica presenta una marcada alteració psicomotora que pot presentar-se en forma d’estupor catatònic o d’agitació psicomotora; igualment pot presentar negativisme extrem, mutisme, ecolàlia (repetició incontrolada de paraules o frases), ecopràxia (repetició incontrolada de moviments corporals).
L’esquizofrènia simple es caracteritza per una sociabilitat reduïda, no presenta ni deliris ni al·lucinacions i sol anar acompanyada de trastorns de l’afecte de caràcter inhibitori.
L’esquizofrènia indiferenciada presenta el conjunt de símptomes propis del trastorn però no s’ajusta a un sol subtipus d’esquizofrènia, o bé, presenta trets dels diferents subtipus d’esquizofrènia.
Epidemiologia de l’esquizofrènia.
La prevalença de l’esquizofrènia s’estima al voltant de l’1%; les taxes d’incidència es consideren inferiors a les de prevalença i s’estimen cap al 1/10000 a l’any.
L’edat d’inici de l’esquizofrènia és molt variable. S’han registrat casos de pacients amb esquizofrènia que havien debutat entre la segona dècada de la vida i la quarta. La mitjana d’edat situa l’aparició de l’esquizofrènia en els homes al voltant dels 25 anys i en les dones cap als 27 anys. Es considera que en els homes la seva aparició és més primerenca així com que en les dones hi ha més manifestacions afectives.
El curs de la simptomatologia de l’esquizofrènia sol ser variable, amb moments d’exacerbació i de remissió. Com sol succeir amb tants trastorns mentals, no existeixen patrons exactes de manifestació de l’afectació esquizofrènica. En alguns pacients hi ha eclosions agudes dels símptomes que remeten gairebé totalment mentre en altres els símptomes es mantenen de manera crònica al llarg de les seves vides. Igualment, alguns pacients presenten una certa estabilitat clínica sostinguda en el temps, mentre altres un empitjorament progressiu més o menys acusat.
El pronòstic de l’esquizofrència és variable d’uns casos a uns altres, encara que, en general, no és bo. El millor pronòstic sol situar-se en relació amb l’aparició aguda abans que insidiosa de la simptomatologia, així com amb el bon funcionament vital previ a l’aparició dels símptomes. Igualment, els símptomes positius presenten més possibilitats de modificació que els negatius.
L’etiologia de l’esquizofrènia és igualment discutida entre els experts. S’aporten diferents vèrtexs explicatius del trastorn que apunten cap a factors genètics, biològics, ambientals i psicosocials. Majoritàriament, es considera que no hi ha una sola modalitat causal del trastorn, sinó que s’advoca per un model etiopatogènic multifactorial.
Diagnòstic de l’esquizofrènia.
Tot i que es parla d’esquizofrènia i, de manera més exacta, de les persones que pateixen esquizofrènia, no hi ha acord entre els professionals respecte del que és pròpiament l’esquizofrènia, o més concretament, del que la causa; així com la discussió respecte de si l’esquizofrència és, pròpiament, una malaltia o si és una síndrome. Amb tot, la identificació dels símptomes positius i-o negatius de l’afectació poden donar suport al diagnòstic; entenent que sempre s’ha de fer una avaluació psicopatològica contextualitzada amb la vida de la persona que presenta els símptomes, així com el diagnòstic diferencial amb altres afectacions mentals. És indispensable realitzar el diagnòstic diferencial amb altres trastorns psicòtics induïts per substàncies, el trastorn de l’estat d’ànim amb símptomes psicòtics, el trastorn esquizofreniforme, el trastorn delirant, els trastorns generalitzats de desenvolupament, així com amb els trastorns de la personalitat que presentin símptomes psicòtics.
Hi ha un acord, basat en l’experiència clínica amb pacients esquizofrènics, en l’apreciació del que es consideren les fases de la manifestació del trastorn esquizofrènic. Es considera que l’esquizofrènia té una fase prodròmica en què s’estan gestant els primers símptomes psicòtics de manera inespecífica. És el que avui dia es coneix com els estats mentals d’alt risc (EMAR). A aquesta fase inicial, li passa o li pot succeir, una fase aguda, d’eclosió de les primeres manifestacions dels símptomes psicòtics que poden culminar en un brot psicòtic. Amb el tractament oportú després del brot ve l’etapa post brot psicòtic que pot conduir a una fase residual del trastorn. El curs del trastorn pot presentar diferents descompensacions que reinicien els cicles de les aparicions dels símptomes amb més o menys intensitat.
Abordatge de l’esquizofrènia.
L’abordatge de l’esquizofrènia apunta cap a un tractament multifactorial. La gravetat de la simptomatologia, així com les seves complicacions en les seves variades formes, va orientar el tractament de l’esquizofrènia cap a uns o altres recursos assistencials. Inicialment, en la fase aguda de l’esquizofrènia, hi ha força consens entre els professionals en l’ús de la psicofarmacologia antipsicòtica, amb o sense hospitalització. L’ús dels antipsicòtics ha de ponderar-se en funció de l’estat clínic del pacient, el perfil d’acció clínica del fàrmac, així com dels possibles efectes secundaris. Igualment, la dosificació òptima per a cada cas concret ha de ser la pauta a seguir.
Superada la fase aguda, el pacient que pateix esquizofrènia, entra en una fase residual a la que ha de ser atès amb recursos específics. Comunament, el pacient segueix rebent ajuda psicofarmacològica de manteniment, així com tractament psicosocial que és un element essencial en el tractament a llarg termini de l’esquizofrènia. En aquesta modalitat de tractament s’inscriu la psicoteràpia per l’esquizofrènia.
Evidentment, no tindran la mateixa necessitat d’uns o altres recursos de tractament psicosocial, uns o altres pacients. En el tractament psicosocial del trastorn esquizofrènic cal considerar el tractament psicològic, la integració a l’entorn laboral, familiar, acadèmic i-o social; si és el cas, afavorint l’enfortiment de la xarxa de suport social del pacient, la implementació d’habilitats socials, el foment de l’autonomia i de la cura personal i l’estímul de la participació en activitats d’oci i en grups psicoeducatius.
Psicoterapia de l’esquizofrènia.
La psicoteràpia per l’esquizofrènia es concep com un aspecte més de l’abordatge integral del pacient que pateix esquizofrènia. És sabut que hi ha múltiples escoles psicoterapèutiques. Es discuteix entre els experts la idoneïtat d’una o altra forma de psicoteràpia per l’esquizofrènia. De fet, fa més de 100 anys que es practica la psicoteràpia per l’esquizofrènia, en les seves múltiples formes.
Psicoteràpia psicoanalítica per a l’esquizofrènia?
Sota quines supòsits o per quins pacients és concebible la psicoteràpia de naturalesa psicoanalítica per l’esquizofrènia? És clar que no tots els possibles pacients esquizofrènics podran beneficiar-se d’un tractament psicoterapèutic i, en menor grau, psicoanalític. Però potser sí que és plausible considerar la psicoteràpia psicoanalítica per a aquells pacients amb patiment mental que estiguin afectats d’esquizofrènia.
És discutible el plantejament de la idoneïtat de la psicoteràpia psicoanalítica per a les persones amb patiment psicòtic. Més concretament, no hi ha acord respecte de l’oportunitat de l’abordatge psicoterapèutic per al moment d’eclosió psicòtica, en forma de brot o no. L’acord s’incrementa entre els professionals clínics amb experiència en l’atenció psicològica a la psicosi quan es tracta d’atendre psicoterapèuticament als pacients que no estan en la fase aguda. El mateix val per al trastorn esquizofrènic en concret.
Entendríem que l’atenció psicoterapèutica de calat psicoanalític pot dispensar-se a aquells pacients amb esquizofrènia que poden beneficiar-se d’aquesta modalitat de psicoteràpia, és a dir, quan la pràctica clínica amb ells informe d’aquesta possibilitat, cosa que és innegable, en alguns pacients, a data d’ avui. Evidentment, la sensibilitat i la perícia del professional de la psicologia clínica serà la que orientarà, en el cas per cas, amb cada pacient, quina modalitat de relació es pot implementar i amb quins cadència i amb quins continguts i amb quina tonalitats emocionals.
Psicoteràpia per l’esquizofrènia? La psicoteràpia d’inspiració psicoanalítica beneficia la vida d’alguns pacients amb esquizofrènia que agraeixen l’acompanyament que una relació humana atenta al seu malestar, a les seves inquietuds, els pot significar.
Deixa un comentari
